Les sabates

Feia dies que, a l’Andreu, aquelles sabates noves li feien ferida al peu. Un dimarts, mentre feia cua per comprar xurros, a un camió que passava per allí li fallen els frens i xoca contra un turisme fent sortir disparada la seva mercaderia, impactant contra tothom que feia cua. Tothom menys l’Andreu, que s'havia acotxat just llavors per reposicionar-se el mitjó per la part on la sabata li feia mal.
Durant els següents anys, no es posaria cap altre parell de sabates que no fossin aquelles: li havien salvat la vida. En una nit fatídica, no obstant, va passar allò que ell més temia: havien entrat a robar al seu pis minúscul i s'havien emportat les sabates.
Des d’aquell dia que la gent se'l mirava de reüll i malparlaven en veu baixa quan el veien passar vestit amb elegància i sense sabates. No van tardar a fer-lo fora de la feina i, poc després, van prohibir-li l'entrada a tot arreu on el coneixien de tota la vida.
'El pobre s'ha tornat boig, al final,' s’escoltava pel barri.
Eventualment van ingressar-lo forçosament en un psiquiàtric on va seguir caminant descalç, repetint en veu baixa 's'han acabat els xurros' una vegada i una altra, mirant el tràfic per la finestra.
Aquest diumenge, l’Andreu fa anys i els cuidadors li han regalat unes sabates que algú havia fet com a donatiu al centre. Les porta durant unes setmanes fins que, un dia, un dels auxiliars observa que l’Andreu està massa quiet: ha deixat de repetir la seva frase sobre els xurros i, en canvi, porta estona en silenci recol·locant-se una de les sabates. El treballador s’acosta a ell i li pregunta si les sabates li fan mal, i l’Andreu li contesta amb un somriure ‘d’on heu tret aquestes sabates?’ però ningú li ho sap dir.
L’endemà no el troben. S’ha escapat del psiquiàtric, però no gaire lluny. Només fins la cantonada, on sovint hi passen cotxes que corren massa i és sabut que hi ocorren accidents de tant en tant.