La súplica

És diumenge a la tarda i han passat dotze anys des de l’última vegada que vaig ser aquí.
Per entre les fulles dels lilàs que reposen a la terrassa s’escola la llum del sol que, tot entrant pel gran finestral, projecta ombres suaus i sinuoses sobre la paret plena de quadres.
L’aire és calent i ple d’olors d’estiu.
Camino fins arribar al piano de cua disposat de forma perpendicular a la direcció de la llum; m’agrada que la calor de la tarda incideixi només en un costat del meu cos. Trobo aquesta asimetria plaent.
Acosto una mà a la tapa del piano i amb un dit en ressegueixo la seva superfície com per treure’n la pols, però no hi ha pols. El meu dit es deté. Fixo la mirada sobre la meva mà, l’obro i amb molta cura la recolzo sobre la fusta, sentint la fermesa centenària del roure, que roman fred i inamovible.

Sento els crits d’agonia i desesperació dels meus camarades mentre esperem una petita finestra d’oportunitat per saltar fora de la trinxera i avançar a través del fum i la pols. Alguns ensopeguen amb els cadàvers d’aquells a qui per un segon reconeixen com a companys del servei militar, altres com a amics d’infància.
Disparo sense apuntar amb l’esperança de ser útil, però no vull ser assassí. Jo sóc fill de masovers, no botxins.
Aquesta guerra és una massacre que no acaba mai. Les meves mans tremolen. No han deixat de tremolar des que vaig matar per primera vegada. Em va atacar per darrere i devia tenir l’edat del meu fill.
El fill que em van matar en aquesta puta guerra.

M’aixugo les llàgrimes amb el polze i m’assec a la banqueta, fent-la cruixir; recordo quan tu t’escolaves per sota les meves cames i seies a la meva falda, t’agafava els dits i tocàvem junts.
Reposo les mans sobre les tecles, sense fer gens de força, només per poder escoltar el que el meu piano m’ha de dir abans de començar, si és que té res a dir-me.
Tanco els ulls i em despullo del domini de les meves idees. Una imatge, però, insisteix en quedar-se. M’observo a mi mateix des de la porta, des d’on em devies observar tu quan venies a dir-me que la mama ens cridava a sopar.
Toco una tecla i el seu so brilla com una espurna en la foscor, de forma homogènia, gens estrident.
Toco la nota contigua i formo una combinació innocent.
Toco dues notes greus i cremen com el ferro roent.
Toco una cançó que surt d’un lloc en el que no hi deixo entrar a ningú. Toco durant hores. Toco fins que he exhaurit totes les meves forces.

Una súplica silenciosa per a un retorn impossible.