L'artesà

S’acosta als barrots i hi dóna un sol cop amb el cisell. Un cop més que se suma als milers de cops esgotats que ell dóna cada dia al seu cisell amb la seva altra mà, amb la base del palmell.
Un soroll llunyà li recorda el protocol habitual: cisell fora del seu abast, genolls a terra, mans al darrere i cap acotat. És el so que es repeteix per cadascún dels tres panys que segellen l’entrada a aquest lloc que no coneix ningú. Un so que ell venera i a la vegada repúdia.
La porta s’obre fent un gemec de rata trepitjada i una figura fosca però familiar comença a descendir per les escales, fent-les espetegar amb cada passa. Unes escales que ell no va trepitjar mai.
‘Què vols?’ pregunta amb veu ronca la figura fosca en arribar davant d’ell.
‘L’he acabat,’ respòn amb un fil de veu.
‘No, segueix treballant,’ diu sense vacil·lar, i dóna mitja volta.
‘N- no!’ exclama posant-se dempeus. ‘Aquesta vegada és ve- veritat! aquesta vegada fu- funcionarà! mireu, teniu, agafeu-lo. Només heu de fer gi- girar aquesta peça, com un rell- llotge,’ replica després d’afanyar-se a agafar l’objecte i estirar el braç entre els barrots per deixar-lo al terra.
S’aparta. La figura s’acotxa i el recull i l’observa amb cura sostenint-lo amb els seus guants de cuir negre.
‘Si és cert que has acabat, compliré la meva promesa. Si has tornat a fracassar, aquest serà el teu últim fracàs,’ i dit això, fa girar la clau per donar corda al mecanisme intern de l’artilugi.
Però no passa res. Esperen més i no passa res. I llavors, la pantalla es va enfosquint i el missatge fatídic apareix un cop més: ‘GAME OVER’

‘Buf, jo crec que em rendeixo,’ diu l’Eric mentre es treu les ulleres de realitat virtual. ‘Aquest joc és massa.. ha. Molt graciós. Encén el llum, va, Abel. Ei tio, en serio, no té gràcia.’
Però l’Abel no hi és. A penes s’hi veu. I quan els ulls de l’Eric comencen a acostumar-se a la foscor, ho sent: un pany, dos panys, tres panys.