La rifa del 36

Ja de vellets, mentre fan la tarda al pati de casa, ella acabant de brodar els mitjons que li regalará al seu besnét i ell rellegint les cartes que enviava quan l'havien enviat a lluitar al front, ell li confessa una cosa:

'Te'n recordes de la rifa de Nadal del 36?'
'A què em dius?'
'Sí dona, que vas encertar el número, no te'n recordes? mira, llegeix.'

Ell li acosta una carta esgrogueïda amb la mà tremolosa i ella tira el cap enrere per ajustar la vista.

'Ah calla, sí que em ve algún record a la memòria. La mare no s'ho creia quan ens ho van dir.'
'T'explicaré una cosa que no te la creuràs.'
'A veure quina me’n diràs, ara.'
'Li vaig pagar deu pessetes a mon cosí Pauet perquè amanyés la rifa.'
'Que li vas pagar deu pessetes a qui?'
'A mon cosí que treballava a l'ajuntament, no te'n recordes? noia cada dia et falla més el cap.'
'Ai coi, ara m'has tret tota la il·lusió.'
'Que no estàs contenta, però, que et fes aquesta picardia?'
'Sí, home, au vine i fes-me un petó.'

S'agafen mútuament de les espatlles i es fan un petó als llavis.

'Sort que ta mare ja no ho ha de saber això,' diu ell rient cofoi.
‘Ai Ramón, t’hagués pelat, i amb raó.

Ella segueix cosint. Ell segueix llegint. Ella deix passar deu minuts, s’atura, i se’l queda mirant, com esperant alguna cosa. Finalment ell torna a aixecar el cap i, girant-se cap a ella diu:

‘Nena que te’n recordes de la rifa del 36?’
‘Ara m'agafes despistada, Ramonet. Que m’ho voldries explicar?’