Les parades de la fira

Avui m'he llevat nedant. Les parades de la fira eren tancades. Però estaven il.lusionades. El sol estava il.lusionat, l'aire bufava suaument i amb calidesa, sense ofegar. L'ombra s'havia col.locat estratègicament per apagar una mica el sol brillant. Les parades de la fira eren tancades, però tancades per ser obertes, no per ser retirades, com passaria d'aquí a uns dies. Com passava cada any. Era la primera vegada que em fixava en les parades tancades abans de ser obertes. Sempre m'hi fixava quan ja eren closes per ser transportades a una altra ciutat. Llavors sentia nostàlgia. Però avui no. Perquè avui m'he llevat nedant. I mentre nedava per l'aroma de primavera que desprenia el passeig, m'he adonat que tot era un joc. Com el joc dels ànecs de la fira, o la "tómbola". Un joc que a vegades es guanya, i sovint es perd. I per primera vegada he acceptat que havia perdut. Que pel camí del joc de la vida, havia perdut aquella nina de cotó de sucre que em feia meva. I he rigut. Havia perdut aquelles nits al seu costat, aquells jocs de mans, aquells dibuixos mirats només amb la finalitat de tenir-la entre els meus braços. Que l'havia perdut. Que se n'havia anat. Que havia perdut la partida, i no em quedaven monedes per jugar de nou. Era massa car aquest joc. I he continuat nedant, volant. I m'han entrat ganes de jugar de nou. A un altre joc. A veure si aquest cop guanyava la partida.

I em desperto. No nedo. Tan de bo pugués nedar sempre pel joc de la vida. Tan de bo pugués percebre-la sempre com un joc. Però no puc. NO PUC!!! Només sento que vull recuperar la meva nina. La meva nina de cotó de sucre, que, de fet, potser mai havia estat meva.