Les obres de Lleida que ens vol prendre l'Opus - I

LA CIUTAT DE LLEIDA

Molt lluny d'aquí

Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

(Màrius Torres)


Sé poques coses de Lleida. Hi he anat poques vegades. Més enllà del Segre, de la Seu Vella, de la Boira, de les cigonyes que hi ha als campanars i de Màrius Torres en podria escriure ben poca cosa.

Catalunya és un país desequilibrat. Té un cap -Barcelona- excessivament gran per la resta del cos. Per això no és estrany que els genolls se li dobleguin. I la línea que segueix la costa és infinitament més coneguda i transitada que no pas el interior, amb l'excepció dels Pirineus, principalment la Vall d'Aran, l'Empordà i la Cerdanya que són comarques eminentment turístiques.

El interior del país és un desconegut per la majoria dels catalans. I dins d'aquest desconeixement destaca el de la ciutat de Lleida que, quasi a tocar de l'Aragó -al que Franco la va voler agregar- s'hi ha d'anar expressament. S'ha de sentir una certa curiositat i ganes de conèixer el país.

He començat aquest reportatge amb la còpia d'aquest poema de Màrius Torres perquè, malgrat ser també pràcticament un desconegut (sort que Lluís Llach va musicar "Cançó a Mahalta" perquè sinó ningú no se'n recordaria d'ell- per mi és el millor poeta líric català després d'Auziàs Marc, superior a Joan Maragall i no diguem a Josep Carner o Martí i Pol. Potser el tercer seria Vicent Andrés Estellès.

Màrius Torres fa un us perfecte de la llengua. Han quedat enrere les fórmules prefabrianes. Els seus temes són suaus i delicats. D'alguna manera sembla el contrapunt de l'apassionament èpic de Mossèn Cinto i de l'obsesió eròtica d'Auziàs Marc (i Estellès). Els poemes de Torres flueixen tendrament com el càntic d'un rossinyol o d'un violoncel. La seva obra sembla com si "El cant dels ocells" hagués decidit fer-se poemes i fer-ho justament en la ploma d'aquest metge lleidatà, cultíssim, sensibilíssim i tuberculós.

El poema, que transcric, per exemple, és impressionat. Dir que a Lleida "el sol és feliç" i "el vent és un poeta", són dues de les metàfores més aconseguides de la nostra llengua Com es pot exaltar més una ciutat sense caure en la ampul·lositat castrense i barroca? .I al mateix poema hi tenim el riu, la boira, la relació amb el islam, la grisor del barri vell, etc..I el vincle amb el pare. Hom veu el poeta passejant "per aquells camins fondals de xops i de canyars". Només que aquest pare tenia una peculiaritat: era Paer en cap de Lleida escollit a la candidatura d'ERC.

La família Torres - Perenya fou el rovell de l'ou de la Lleida republicana. El seu avi matern -Alfred Perenya- fou un prohom polític i ciutadà. I el seu germà Víctor ha remenat les cireres a ERC fins fa quatre dies. Però jo crec que probablement el més recordat de la nissaga serà Màrius, el tuberculós del que ningú no esperava res.

No penso que l'oblit de les cigonyes sigui greu. Això és quelcom que crida molt l'atenció a un barceloní però probablement a molts pobles del interior de casa nostra hi ha cigonyes als campanars i als terrats i ho veuen com quelcom normal.

En canvi l'oblit de la Seu Vella de Lleida -i potser fins i tot de l'església de Sant Llorenç- sí que em sembla lamentable. Potser s'hi refereix amb "el so de les campanes", però, francament, sí és així em sembla massa poc explícit i massa pobra referència comparada amb la que fa a l'Orient i "la seva sang de roses". Què li hagués costat a Màrius Torres fer una referència a la Seu Vella i al cristianisme de la seva ciutat?
L'explicació potser cal buscar-la en les teories espiritistes -tant de moda entre la gent esquerrana catalana a finals del segle XIX i començament del segle XX- que defensava el seu pare, que creia en la metempsicosi (que creu que quan morim la nostra ànima va a parar a un altre ésser viu, a un ànec, una bactèria o un pi bord, posem per cas). Es igual. En el gran quadre de Màrius Torres falta aquest detall.