L'emparedat

Quan el van acusar d'haver robat aquella família pobre, ell ho va negar amb llàgrimes perquè sabia quin seria el seu càstig: l'emparedament. Ningú va sortir en la seva defensa durant el judici.

El botxins ja ho tenien tot preparat. La petita cambra on havien d'emparedar el condemant estava construïda des de feia setmanes enmig de la plaça del poble. El públic observava atentament l'escena.

Van agafar el senyor Narreph, pels braços. El duien arrossegant amb el cap cobert amb una caputxa i les mans amb guants negres que arribaben fins al colze. La por a la mort lenta li havia fet perdre les forces i s'havia desmaiat. El deixaren enmig de las cambra, en un espai de mig metre d'ample. Passaren els braços per un forat que hi havia en cadascuna de les parets.

Després els botxins agafaren pedres d'una pila que ja tenien preparada i tancaren l'entrada de la cambra. Allà moriria de gana i set en un final agònic. Però abans de morir, el poble que contemplava l'emparedament tenia dret a colpejar-li les mans amb pals, esbarcers o branques de bruc. Aquell home, dins de la cambra, cridava de dolor.

Unes setmanes més tard, els vilatans encara li colpejaven les mans quan passaven pel mig de la plaça major i el senyor Narreph encara reaccionava tancant el puny. Era viu. Al poble encara recordaven l'últim emparedament d'un assassí alt i fort. Va resistir un mes sencer, però ara res semblava preveure que aquella agonia s'allargaria durant un any exactament.

Com podia un home emparedat sobreviure durant tant de temps? Els vilatans ja parlaven de miracle, d'injustícia feta cap a un home que en tot moment va afirmar que no era un lladre, que mai hauria robat una família pobre, que vivia els preceptes que manava la seva fe i que temia el seu Déu. Pero tot va ser inútil.

Passat un any, quan els vilatans passaven davant de l'emparedat ja no el bastonejaven. Molts es posaven de genolls i es senyaven demanant el perdó de Déu. Amb el cap cot davant del mur algunes dones ploraven.

El poble volia que alliberessin aquell home que miraculosament sobrevivia. Uns homes representants dels gremis d'artesans es presentaren a casa del jutge per demanar la llibertat del reu. El jutge s'hi va negar:

- Si no hi ha proves de la seva innocència, aquest home ha de seguir emparedat. És el culpable.

Els homes protestaren:

-Canalla! Botxí! És innocent! No ho veu! El cel vol que aquest home visqui! Allibereu-lo!

No van aconseguir res.

Dos dies després el jutge va aparèixer ofegat al riu Flamicell amb una pedra al coll. El poble havia parlat. Ara, sense jutge, la justícia la farien els representats del poble. Aquests reuniren tota la gent a la plaça. Famílies senceres estaven esperant veure aquell home que un any abans havia estat emparedat.

Els mateixos botxins van fer caure la paret d'entrada a la cambra. Però quan tothom esperava veure aquell home, la sorpresa va ser gran en veure que allà dins no hi havia ni rastre de cap persona. Però els braços seguien sortint pels forats de les parets laterals i es bellugaven! Era impossible!

- Això és obra del diable - digueren alguns vilatans. Molts es senyaven i queien de genolls en veure aquell prodigi.

- El Senyor ens castigarà a tots per la injustícia comesa!

De cop moltes persones congregades a la plaça van començar a fugir cap a les seves cases, dones i fills, homes forts i avis. Tothom corria. Els botxins fugien com rates cobardes darrera la gent. Només un noi va cridar enmig d'aquella estampida.

- Vilatans! Torneu aquí! El meu pare era un home innocent! Un bon fuster i teixidor. A mi em va ensenyar l'ofici i mai va necessitar robar per donar-nos de menjar. Érem pobres, és veritat, però honrats. Tots sabeu que el meu pare era innocent però algú de vosaltres va mentir en el judici i el seu silenci farà que el nostre poble sigui maleït per sempre! El poble caurà en la misèria! El Senyor ens castigarà mentre no es faci justícia! Tothom haurà de sortir del poble! Vosaltes ho haveu vist! El meu pare és viu encara! Mireu com belluga els braços! Déu vol que visqui!

El discurs va penetrar fins al fons de l'ànima d'un home llarg i prim, amb la cara arrugada i els ulls plorosos. La seva veu dèbil es va deixar sentir enmig del silenci. Va caure de genolls davant del fill del senyor Narreph i despré de suplicar misericòrdia va dir:

- Senyor, perdoneu el meu pecat! Jo vaig robar aquella família, jo mereixo l'emparedament, no el vostre pare. Mateu-me aquí mateix si ho desitgeu. No puc viure més dies amb aquest crim sobre la meva ànima. Soc culpable!

Aquesta última paraula va ressonar enmig de la plaça que, plena de gent un altre cop, havia emmudit.

- Ell és el culpable? - cridaven els vilatant
- Ell és a qui hem d'emparedar!

Tothom es tirà al damunt d'aquell miserable i el començaren a colpejar, bastonejar i trepitjar amb desfici. El poble enfursimat estava fent la seva justícia.

- Prou, prou! He dit prou! - Va exclamar el fill del fuster.
- Mireu! S'ha fet justícia, és el meu pare!

Va assenyalar el mur i tothom va veure com de l'interior de la cambra sortia ben vestit i amb bon aspecte físic el senyor Narreph. Caminava a poc a poc i s'apropava al seu fill. Abans d'abraçar-lo, el pare li picà l'ullet i després el besà al front. A cau d'orella li va dir:

- Ho has fet molt bé fill meu.

Ningú no va sentir aquest comentari. Pare i fill se'n tornaren cap a la fusteria agafats de la mà, caminant lentament, sense dir res. Aquella nit la lluna feia el ple damunt de la plaça i els vilatans van descansar en pau.

Epíleg

Ningú va saber mai que durant les dues setmanen que van passar des de que van construir el mur fins el dia de l'execució, el fill del sennyor Narreph va excavar una galeria de cinc metres que comunicava el celler de la fusteria on treballava amb el seu pare amb el centre de la plaça, just sota els murs de l'emparedament.

Ningú va saber mai que el seu pare, la primera nit que va complir condemna, va veure entrar en la petita cambra el seu fill per un porticó que hi havia al terra. Després, el fill va posar uns braços mecànics en els forats de les parets que en bellugaven a distància mitjançant un artilugi de cordes que ell mateix havia ideat. Els falsos braços també estaven coberts per guants negres, de manera que ningú va sospitar res.

Quan algú del poble li colpejava les mans, el fill, des de la fusteria bellugava les cordes de l'artilugi i aquells braços es movien a l'instant.

Durant un any el fuster i el seu fill van esperar l'ocasió per descobrir el veritable culpable i va ser una nit de lluna plena quan tot va tornar a ser com sempre, un poble tranquil, creient, ple de bona gent.