Cercador
El rellotge de sorra
Un relat de: moulin- Compartir:
Va ser a la primavera en plena joventut quan vas rebre el do de l’amor i l’entrega d’algú a qui jurares eterna fidelitat. Arribà l’estiu i l’inevitable final de vacances us va separar però ella t’entregà una sentida promesa de retorn. Un rellotge de sorra. Això serà breu, vas pensar, com el temps que tarda en colar-se la sorra d’aquesta prenda del seu jurament.
Amb la tardor vas veure caure la fulla groga del roure del jardí pausadament com la sorra del rellotge. Fixaves els ulls en el vidre i descubries a través d’ell que les primeres volves de neu inauguraven l’hivern i somiaves ja en un retorn proper dels brots verds i la teva estimada. La promesa era viva en el teu cor i travessava la jornada des de que obries els ulls i escoltaves els primers xiscles d’orenetes fins que els aclucaves rendit de cansament.
Guaitant per la finestra, amb la pensa perduda, en un descuit el rellotge caigué al jardí i a poc a poc, la neu l’enterrà. La promesa caiguda quedà allà baix, en un racó del jardí, cobert de neu i fulles seques. I tu et quedares així, immòbil, sense saber què fer ni què dir. Dels teus llavis van desaparèixer les paraules.
El desamor et desarmà quan descubrires els primers cabells blancs i en el mirall es reflectia una imatge desconeguda. Han passat tantes primaveres! En un moment de rauxa baixares corrents al jardí. On va caure la promesa? En quin racó quedà enterrada? Brutes les mans de remenar i burxar dins la terra topares amb el vell rellotge de sorra. I amb un somriure als llavis i els ulls brillants d’una renovada esperança vas netejar-lo amb cura, amb un mocador blanc, com si fos el teu bé més preuat. Quines llàgrimes d’alegria tan sentides!
Va caure aquella tarde lluminosa de primavera. Tu, vestit amb la millor roba que tenies, afluixant-te una mica el nus de la corbata anaves a retrobar-te amb ella. Et vas asseure al seu cosat i li entregares el rellotge. Aquí el tens, mira! És el teu regal! Mai t’he oblidat! Sempre t’he estimat!
Els ocells contemplaven l’escena, aliens al dolor i l’alegria. Un home ajagut sobre la gespa, acariciava amb una mà una creu blanca del cementiri i amb l’altra feia voltar un vell rellotge de sorra mentre pronunciava paraules d’amor que el vent s’enduia, a través del temps, lluny, molt lluny.
Amb la tardor vas veure caure la fulla groga del roure del jardí pausadament com la sorra del rellotge. Fixaves els ulls en el vidre i descubries a través d’ell que les primeres volves de neu inauguraven l’hivern i somiaves ja en un retorn proper dels brots verds i la teva estimada. La promesa era viva en el teu cor i travessava la jornada des de que obries els ulls i escoltaves els primers xiscles d’orenetes fins que els aclucaves rendit de cansament.
Guaitant per la finestra, amb la pensa perduda, en un descuit el rellotge caigué al jardí i a poc a poc, la neu l’enterrà. La promesa caiguda quedà allà baix, en un racó del jardí, cobert de neu i fulles seques. I tu et quedares així, immòbil, sense saber què fer ni què dir. Dels teus llavis van desaparèixer les paraules.
El desamor et desarmà quan descubrires els primers cabells blancs i en el mirall es reflectia una imatge desconeguda. Han passat tantes primaveres! En un moment de rauxa baixares corrents al jardí. On va caure la promesa? En quin racó quedà enterrada? Brutes les mans de remenar i burxar dins la terra topares amb el vell rellotge de sorra. I amb un somriure als llavis i els ulls brillants d’una renovada esperança vas netejar-lo amb cura, amb un mocador blanc, com si fos el teu bé més preuat. Quines llàgrimes d’alegria tan sentides!
Va caure aquella tarde lluminosa de primavera. Tu, vestit amb la millor roba que tenies, afluixant-te una mica el nus de la corbata anaves a retrobar-te amb ella. Et vas asseure al seu cosat i li entregares el rellotge. Aquí el tens, mira! És el teu regal! Mai t’he oblidat! Sempre t’he estimat!
Els ocells contemplaven l’escena, aliens al dolor i l’alegria. Un home ajagut sobre la gespa, acariciava amb una mà una creu blanca del cementiri i amb l’altra feia voltar un vell rellotge de sorra mentre pronunciava paraules d’amor que el vent s’enduia, a través del temps, lluny, molt lluny.
l´Autor
53 Relats
35 Comentaris
45102 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Com deia un company relatista, una biografia no és una autobiografia; però penso que els propis relats, de forma involuntària en el meu cas, són els portaveus de la meva pròpia vida.Que siguin ells els qui parlin de mi.