Ajuda'm! El temp se m'acaba!

Un relat de: moulin
Enmig de la tempesa, gairebé havia desaparegut la gent de la ciutat perquè l’amenaça de tifó que havia pronosticat l’home del temps calà fortament en la població. Jo, acostumat als falsos avisos no li vaig fer gaire cas i vaig tornar de la feina a l’hora de sempre, a les set de la tarda.

Aquest cop la cosa anava en sèrio, de debò. La intensitat de la pluja no donava temps als eixugaparabrises del meu wolskwagen biplaça i ja només distingia borrosament els colors dels llums dels semàfors i les formes fantasmagòriques dels edificis i mobiliari urbans.

El carrer semblava un mar on no es distingia la calçada de la vorera, però el cotxe encara podia circular. Vaig aturar el vehicle al costat d’una parada d’autobús on s’hi refugiaven tres persones. En veure’m un dels tres, el més jove, s’avançà cap a mi indicant-me que baixés la finestreta.

- Si us plau, porti’m a casa, sisplau, o morirem ofegats i de fred. Però, ostres, em va dir, tu ets en Joan!

Em vaig adonar que a la parada també hi havia una senyora vella. Semblava desmaiada i efectivament ho estava. Una dona al seu costat li agafava el cap amb un intent d’incorporar-la. Vaig pensar que el meu deure era portar l’anciana a l’hospital ràpidament però aquell jove insistí.

- Sí, recordes aquella excursió quan escalàvem junts al Montsec, quan et va caure aquell roc al cap? Et vaig ajudar a tancar la ferida mentre féiem rapel de baixada.

- Ostres, és veritat! Quant de temps ha passat! I parlant de temps... no en tenim massa.

- Sisplau, porta’m a casa, ràpid - insití aquell amic d’excursions i escalades.

M’adonava que aquella dona de la parada em mirava amb els ulls entel·lats en llàgrimes. Semblava dir-me “ets la meva última esperança”. Però seguia cuidant de l’anciana que seguia com insconscient. Era molt valenta aquella dona, podria haver demanat auxili per a ella. Però no, amb un gest de les mans m’indicava que ajudés aquella velleta i amb el cap em feia com que no sobreviuria.

La seva actitud generosa em va atraure tant que vaig pensar en salvar-la a ella abans que els altres dos. Sí, una dona així és el que havia somiat tants cops. Algú que és capaç de donar la vida per la seva família, per als fills. Els meus pensaments en van portar novament a la realitat.

L’agua que acompanyava el tifó ja cubria els peus de les tres persones i el cotxe aviat deixaria de funcionar si li entrava aigua pel tub d’escapament.

Què podia fer? Agafar l’anciana? Portar l’amic que un cop em va salvar la vida? O fer entrar en el meu biplaça aquella dona valenta?

Podria portar a l'anciana, perquè sembla que està a punt de morir i per tant hauria de salvar-la primer; o podria portar l'amic, ja que ell em va salvar la vida una vegada i estic en deute amb ell. No obstant això, potser mai torni a trobar la dona perfecta, la que sempre havia somniat i que ara, veia clarament davant meu.

Amic lector, ajuda’m, el temps se m'acaba!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de moulin

moulin

53 Relats

35 Comentaris

43246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Com deia un company relatista, una biografia no és una autobiografia; però penso que els propis relats, de forma involuntària en el meu cas, són els portaveus de la meva pròpia vida.

Que siguin ells els qui parlin de mi.