Amics

Un relat de: moulin
En Xavier i jo vam tornar a quedar per donar un tomb pel barri. Feia anys que ens coneixíem i ens alegrava passejar i xerrar de qualsevol cosa intranscendent.

- Has vist Xavi, fixa’t en el cel. És tan blau i no hi ha cap núbol que sembla que el puguis tocar amb les mans.

Sorprenentment el cel era cada cop més a prop del terra.

- És veritat! - va dir - És un fenomen ben estrany, no et sembla?

Així era. El cel s’anava acostant a poc a poc cap al nostre terra. Era una realitat que ja ningú podia evitar. De fet, el campanar de l’església ja no es veia perquè el cel estava més baix. Després va quedar amagat el parallamps de l’ajuntament i les teulades de les cases més altes.

Nosaltres seguíem caminant pel carrer de mar comentant com podria acabar tot allò.

- Mira Xavier, potser comença a ser hora de què parlem clar tu i jo.
- Què vols dir? - va fer ell, amb cara de sorpresa.
- Aviat ens esclafarà el cel i tu i jo no ens coneixem encara. Vull dir que ens hem passat la vida parlant de moltes coses sense importància però quan sembla que tenim més temps per saber realment què pensem, què ens fa mal i què ens il·lusiona més que res en el món, llavors ens callem i seguim cadascú el nostre camí.

Ja gairebé es podia tocar el cel donant un salt. Tots els ocells volaven en un espai de poc més de dos metres d’altura. Badalona estava estava a punt de ser esclafada sense remei.

- Creus que encara tenim una oportunitat per canviar les coses? - Em va dir mirant de reüll les gavines que embogides, anaven i venien pel carrer de mar. I sense donar-me temps a contestar-li en Xavier em va explicar una de les penes més ocultes que s’amagaven en les insondables profunditats de la seva ànima i tot seguit em relatà un fet extraordinari que li havia donat una alegria inefable.

Tots dos estàvem ajupits per evitar ser engolits pel cel i així encara vaig tenir temps d’explicar-li dues històries de la meva vida que mai abans li havia explicat.

En acabar, ens vam mirar una llarga estona. El cel tornava a ser al seu lloc, i els ocells volaven tranquilament amunt, molt amunt.

Has vist? - Em va dir en Xavier - Quan hem posat una mica d’esforç per viure realment l’amistat, hem estat capaços de moure el cel i la terra.

Després li vaig donar una abraçada i el vaig felicitar perquè era el dia del seu sant.

Comentaris

  • Amics de veritat[Ofensiu]
    Follet del foc | 30-08-2019 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt! Realment en aquests moments es quan es fan els veritables amics.
    Molt tendre.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de moulin

moulin

53 Relats

35 Comentaris

40830 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Com deia un company relatista, una biografia no és una autobiografia; però penso que els propis relats, de forma involuntària en el meu cas, són els portaveus de la meva pròpia vida.

Que siguin ells els qui parlin de mi.