Lasciate ogne speranza voi ch'entrate

Un relat de: martaplanet

La obscuritat ho engolia tot, exactament com un maleït forat negre, i deixava escapar un soroll sord que s'assemblava sospitosament al tret d'una escopeta, el so es repetia una i altra vegada i em martellejava el cervell, incansable, perforant-me els timpans fins que vaig tenir la sensació de que m'havien desaparegut.
Quan més caminava cap a l'interior d'aquell estrany lloc més m'arribava una dolça olor d'aigua salada, com un record llunyà ple d'espígol i flors silvestres, res a veure amb la realitat. El fred glaçat d'un lloc inhòspit es va anar convertint en una escalfor impregnada de cert matís de sorra, com un desert de sorra aigualida.
Tenia els llavis ressecs i esquerdats, m'hi vaig passar la llengua per sobre, una llima aspra que només va aconseguir envermellir-me'ls i fer-me mal.
El so de l'escopeta seguia ressonant per entre els passadissos foscos vestits de negre, però no sabria dir si realment existia aquell so o, simplement, el meu cap s'havia acostumat fins a tal punt a escoltar-lo que el repetia constantment. El vaig escoltar atentament intentant endevinar-ne les diverses facetes amb que es presentava, com una melodia de Beethoven o Wagner, notes que dibuixaven la perfecta forma del món. Es va aturar, com si el so s'hagués espantat de les meves ganes d'escoltar-lo, com si tingués por de la meva acció tranquil·la i indiferent, com si escoltar un tret signifiqués pànic i bogeria. Em vaig donar un cop al cap amb la mà dreta en un va intent de que el so tornés a dins del meu cap, amb el desig irrefrenable de seguir escoltant la melodia d'una arma, però el silenci havia engolit tot l'ambient.
Vaig seguir caminant amb un estremiment al cor mentre em preguntava en quin moment havia començat a estar espantada, per quin motiu el meu cervell havia començat a deixar anar lleugers xiuxiueigs semblants a un globus esquinçat. El terra començava a ser boterut, ple de paranys i mentides que em feien ensopegar una i altra vegada fins que, finalment, van aconseguir que m'estampés contra el terra amb un soroll sord que sonava a trencament d'ossos. Vaig tardar una estona a aixecar-me, tenia l'estranya seguretat de que la meitat del que jo era havia quedat esquinçat, que els meus ossos havien quedat esmicolats i ja no podria caminar més, però el meu cos es va alçar com si no hagués passat res, no hi havia dolor ni sang ni falta de membres, simplement aquell so estrany que no podia parar de rememorar.
Vaig caminar intentant notar cada part del meu cos en un intent de trobar la zona ferida o, si més no, adonar-me de si em passava alguna cosa estranya, però em sentia perfectament bé, increïblement bé per ser on era.
L'olor i el gust de l'aigua salada que banyava l'obscuritat va desaparèixer talment com ho havia fet el so de l'escopeta, va canviar per convertir-se en un núvol esgrogueït i infecte d'olor de sofre amb regust a arsènic. L'aire atapeït i pestilent em va envoltar com l'abraçada d'una mare i em va entrar dins del cos per entre els narius, la boca i els porus de la pell. Vaig boquejar uns instants abans d'adonar-me de que aquella massa d'aire no em feia mal, més aviat agraïa el canvi.
El camí cada vegada semblava més llarg, com si no s'hagués d'acabar mai, però no em sentia cansada, tot el contrari, quan més endins em trobava més energia tenia. La següent cosa que vaig veure van ser unes teranyines fines de color blau platejat, omplien tot el camí tallant-lo en forma diagonal, semblava que l'aranya que s'havia passejat per allà havia perdut l'oremus i s'havia oblidat del dibuix que estava teixint. Vaig seguir caminant oblidant-me d'aquell cas de bogeria animal, però vaig haver de recordar-lo ràpidament perquè alguna cosa em tibava des de totes direccions, quan vaig abaixar la vista cap el meu cos vaig veure que les mil teranyines no em deixaven avançar. Vaig fer més força fins que, altra vegada, vaig acabar estesa a terra, aquesta vegada amb un estrany so de xipolleig. Em vaig quedar estirada una bona estona preguntant-me perquè l'aigua feia olor a metall i tenia aquell estrany tacte enganxós, però finalment vaig decidir que no era important i que el que havia de fer era arribar al final d'aquell camí negre.
Els meus peus van seguir amb el seu moviment mecànic mentre la meva ment avorrida intentava imaginar com seria el final del meu viatge. De sobte vaig veure una forma davant meu, alguna cosa obscura que s'acostava cap a mi a pas lent, era humana, o almenys en algun moment havia tingut forma humana, una de les cames li penjava formant un angle estrany semblant a un triangle, el tors i els braços els tenia esbocinats, plens de sang que regalimava i arribava fins el terra que havia deixat d'un vermell que brillava fins i tot en aquella negror absoluta, el cap el tenia mig caigut cap el costat esquerra amb dos forats perfectes: el primer al mig del front i el segon a la galta dreta. Aquell estrany personatge em mirava, els seus ulls de color avellana clar m'explicaven tot el dolor que sentia, aquell ulls avellana clar que tan bé coneixia.
Vaig aixecar la mà esquerra lentament mentre el personatge de davant meu també ho feia, jo la tenia tant esbocinada com ell, després vaig aixecar la dreta, exactament igual que ell, també m'hi faltaven tots els dits, vaig abaixar la mirada per veure'm les cames mentre tot el cos em començava a tremolar de pura agonia, una de les cames formava un angle estrany, com un dibuix mal fet. El meu crit va ser equivalent al dolor que va arribar de sobte. Em vaig recolzar contra el mirall amb llàgrimes als ulls, demanant al cel morir-me d'una maleïda vegada, i llavors em vaig adonar de que el personatge no havia fet el mateix que jo, ara m'observava amb un mig somriure de suficiència. La seva mà va travessar el mirall, em va arrapar per l'espatlla esquerra i em va estirar cap al seu interior d'una estrebada.
-Benvinguda.
Vaig caure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

100844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.