L'art de cagar

S'ha de reconèixer que el bon cagar és un plaer però també un art. Els psicoanalistes coincideixen que les caques del nadó són sens dubte, la seva primera gran manifestació artística, i que davant d'elles, es mostren amb la satisfacció de veure amb els seus ulls, el primer producte fruit de la seva pròpia fabricació.

Òbviament les rebutgem, no sé fins a quin punt seria normal col·leccionar-les, potser resultaria poc higiènic, i fins i tot una mica malaltís, però - per a tots aquells que siguin aprensius - la següent història tracta de femta, de merda... de cagarades. Probablement es tracta d'un relat tan malaltís com la persona que l'escriu, així que ... per si de cas... ja estan vostès avisats.

Fa un temps, en el meu estudi ens trobàvem treballant dotze ànimes, maldats i atrafagats en els nostres respectius quefers d'escriptura de textos per a editorials, il·lustració i dibuix. La nostra dedicació era total i ens quedava poc temps per a la comunicació, la broma i la intimitat entre nosaltres. La majoria de converses giraven entorn al treball diari, als lliuraments corresponents, a les cites amb els clients, a les reunions, etc. Ens dúiem molt bé, però compartíem poc més que ofici.

En Valentí era potser un dels més riallers del grup; un tipus grassonet, sa i que exhalava desimboltura per tots i cadascun dels porus de la seva pell. Un dia es va absentar amb un llibre i va passar mig matí fora de la seva taula, francament... cap de nosaltres varem notar la seva absència. Passada una bona estona, va entrar a l'habitació en la qual estàvem la resta i va comentar:

- Puafffff nens... Acabo de deixar anar un tros de cagarro que m'ha llevat 10 anys del damunt ... i 10 quilos!

Ens quedarem muts...

De no ser que les seves paraules es varen barrejar amb el so de la cisterna del lavabo... mai haguéssim donat crèdit al que acabàvem d'escoltar. Però si...efectivament... estava fent públic... ens estava explicant... que acabava de cagar, i així... com si res. Algú li va acceptar el comentari amb un tímid somriure mentre que de reüll... ens mirava a la resta per tal de veure quina era la nostra reacció. Els altres ens miràvem entre nosaltres, però tot seguit... varem decir retornar les nostres mirades als nostres papers sobre la taula o a la nostra pantalla d'ordinador. En Valentí es va asseure com si res i tot esbufegant va dir:

- Buffff... de debò... que a gust!

A l'endemà ja tots havíem oblidat el comentari, però en Valentí... fruit d'aquesta funció inevitablement automàtica i fisiològica com és la de cagar, va tornar a absentar-se amb el seu llibre. La resta... nosaltres, vam tornar a caure en l'error de no assabentar-nos de la seva absència per a, si més no, estar previnguts un cop tornés, però òbviament, a l'estona... en Valentí va tornar i ens va enxampar de nou per sorpresa:

- Bah!!... Avui com si res... tot just unes boletes.

I de lluny, mig emmudida per la porta ajustada del lavabo la cisterna acompanyava al seu discurs com si es tractés de la banda sonora habitual.

"Grrrroooooooorrrgggggggggsssshhhhh..."

Aquest cop les mirades entre nosaltres varen ser més descarades, es va escapar més d'un somriure i fins i tot alguna riallada sonora, recordo que en David va trencar a riure, i fins i tot en Marc... el més llançat, no va poder evitar donar-li peu amb una estranya necessitat de saber més:

- Tot just boletes?... i ... Com va ser la d'ahir?

- La d'ahir va ser èpica - A tot això en Valentí va respondre com dient: "m'encanta que em facis aquesta pregunta", i va seguir ... - Va ser d'aquelles que la portaries a casa i l'ensenyaries a la família, com qui presenta a una núvia... Sabeu a que em refereixo no?

Perplexs... el que menys estava perplex perdut, però d'altra banda, el tema, ens va suposar a tots un alliberament. Un escapisme de la nostra realitat diària a la qual ens varem apuntar sense cap mena de pudor i amb el ferm desig de ... estrènyer llaços?

- Ah! Doncs jo de vegades faig uns cagarros que són com boletes, però unides entre si... apretadetes i això. Saps? - en Marc seguia el rotllo com tractant de compartir amb en Valentí alguna espècie d'afició oculta o prohibida.

- Per descomptat! - Va afirmar en valentí amb seguretat i demostrant que era un expert en "el tema" - Aquest és el "cagarro molecular" donat a que el seu aspecte és similar a les estructures moleculars que apareixen en els llibres de física i química. Et refereixes a aquests no?

- Siiiiii!!!... Això mateix!! És veritat!! -

En Marc va entrar en una fase d'eufòria. Acabava de descobrir-se un món davant d'ell, una llum ... i en Valentí... va esdevenir el seu gurú.

Òbviament la merda, va passar a ser un dels nostres temes de conversa preferent i al poc temps ja no hi havia cap secret entre nosaltres, el compartir amb els altres aquests moments, el parlar d'ells, l'explicar-nos com eren les nostres respectives cagades, la seva textura, color i forma, ens va dur a explicar-nos moltes coses més pel que fa a diversos temes, a compartir les nostres reflexions més íntimes i a tenir-nos a tots com confessors els uns dels altres. La confiança era total. Faltava alguna cosa com això, algú com en Valentí perquè ens adonéssim del molt que ens estimabem entre tots i de l'important que era això de compartir. Ja ningú es tallava un pèl a l'hora de sortir del lavabo i d'explicar a la resta que tal li havia anat la posada diaria.

"Grrrroooooooorrrgggggggggsssshhhhh..."

- Nanos... Tela marinera! Acabo de deixar-ne caure un al que gairebé he hagut de fer fora amb espàtula!

I sempre hi havia algú que afegia el seu comentari graciós:

- Cony!... El proper dia avisa i li fem una foto.

I com no... en Valentí ens il·lustrava entorn del nom al que pertanyia aquesta defecació, segons la seva natura o aspecte:

- Amb espàtula? Possiblement s'ha tractat d'un "cagarro gotéele", acostumen a ser força cabrons donat al fet de que queden adherits amb força a les parets de l'excusat i costa desenganxar-los d'un sol cop de cisterna. Era a més aviat grumollós?

I així va anar passant el dia a dia i tots, ja no només en valentí... sabíem més i més sobre els cagarros i els seus respectius noms. Una nova ciència es mostrava davant nostre i les aportacions de tots -sempre sota l'atenta mirada i supervisió de'n Valentí- van ajudar a confeccionar una extensa llista de tipus de femta amb la seva definició corresponent i de la qual, si m'ho permeteu... us en faig un extracte:

La diarrea: Sense cap mena de secret . Tot el món sap el que és i vam decidir deixar-li aquest nom ja que era correcte, de manera que... Per a què canviar-lo?

El cagarro font: És el típic que per la seva mida més aviat petita, però que per la seva consistència robusta, cau amb força a l'aigua de la tassa i produeix una graciosa esquitxada - no superior a unes petites gotes -. Aquestes gotes t'esquitxen el cul i sempre hi ha una... que et dóna de ple a "l'ullet" i et fa esgarrifar.

El cagarro gotéele: És el que genera com una espècie d'estucat per les parets de l'excusat, el pringa tot i d'ell existeixen dues variants: l'estucat clàssic, que conté petits grumolls o textura, i el llis o estucat venecià. Aquest últim és també conegut com el "cagarro Nocilla".

El cagarro Nocilla: (Veure "cagarro gotéele")

El cagarro cabra: Presenta el mateix aspecte en forma de "boletes" que la caca de cabra que qualsevol amant de la natura pot trobar en ben mig d'un prat. Vagi vostè a saber... igual és del pastor.

El cagarro molecular: Es tracta de les mateixes boletes, però enganxades i atapeïdes fortament entre si i en una estructura compacta. El seu aspecte és similar a les estructures moleculars dels llibres de química, i d'aquí el seu nom.

El no cagarro: És aquest que estreny l'estómac, que et torna boig, que empeny com un mal parit, que et trenca per dins fins, que no pots més i acudeixes al lavabo, et desprens dels teus pantalons i calçotets, prepares l'esfinter per a llançar l'artilleria i ... PREEEAAARRRT!!!... no era un cagarro. Es tractava d'un maleit gas, un fotut pet que fins i tot de vegades... pot arribar a anar acompanyat d'un posterior coissor.

El cagarro pèndol: És molt graciós... Es tracta del cagarro aparentment normal que quan ja està més fora que endins... no surt; bé sigui per que ha quedat atrapat en els pèls o degut al fet de que presenta una textura tova. La qüestió és que queda penjat... en suspens i sense saber bé si acabar de sortir. En aquests casos només queda una opció; i és la de sacsejar el cul, provocar en el cagarro un efecte pèndol que el sacsi, fins que, amb sort, assolim l'objectiu de fer-lo caure.

El cagarro costella d'Adam (o cagarro de la creació): És el cagarro enganxifos, tou, però moldejable. Amb ell es podria modelar una figureta d'Adam, insuflar-li alè de vida, extreure d'ell una costella i crear a una Eva.

Killer cagarro: És el que no dóna el seu braç a torçar, el que planta cara i amb el qual hem d'emprar gran esforç. Davant d'ell, qui duu ulleres se les treu, qui duu corbata s'afluixa el nus, qui duu coll alt ha d'apartar-lo del seu coll, fins que finalment cau, ens el mirem amb odi i se'ns presenta allà... en l'interior de la tassa, vençut, però impregnat en la sang que ens ha provocat a l'estripar brutalment les parets del nostre esfinter.

El cagarro "sóc gay": És el que surt, però no del tot... de nou entra, de nou surt ... no hi ha forma, però el molt cabró... a més a més t'agrada.

El cagarro Faria (o Cubà): És el clàssic que presenta aspecte de puro.

El cagarro imperial: Es tracta del príncep dels cagarros: és marró, amb força grandària, es presenta fort, ters i resistent. Sens dubte un cagarro com Déu mana i en tota regla.

El cagarro imperial amb lluentor: El rei indiscutible. La mare de tots els cagarros i de major grandària que el cagarro imperial, a més... es presenta lluent i desafiador.

El cagarro "Lázaro": És l'imperial a
mb lluentor, però que quan tires de la cadena... ressuscita, torna, surt de nou a flotació... sempre està aquí.

Havien molts més, una veritable infinitat que ja ni recordo, però aquesta llista, classificada per ordre de duresa de menys a més, va romandre penjada d'un suro que cobria una de les parets de l'estudi, i ens va ser de gran utilitat cada cop que un de nosaltres sortia del lavabo amb dubtes referent a la seva pròpia "creació", generalment preguntava a la resta, descrivia al producte en qüestió, cadascun deia la seva, es consultava la llista per a situar-lo correctament en ella, i en cas de que no hagués unanimitat o acord, en Valentí tenia sempre l'última paraula. Alguna vegada fins i tot, i a causa de la particularitat o raresa específica d'alguna deposició concreta, en Valentí prenia la decisió d'ampliar la ja extensa llista amb alguna nova espècie. Aquell dia, el dia en el qual això succeïa... era una experiència mística.

Recordo amb fàstic, però especial esglaiament, el dia que varem afegir a un d'aquests "rara avis" a la nostra llista...

... No sé que passa que hi ha vegades que pots anar bastant tranquil·lament pel carrer, encara i que interiorment notes la necessitat d'acomodar-te a l'excusat amb un bon llibre i deixar-te portar. La situació la capeges força bé, a tot estirar acceleres lleugerament el pas, però poc més... saps que aviat podràs complir amb el necessari alleujament, però contra tot pronòstic i precisament, en el moment en el que et tanques a l'ascensor, i veus... que arriba aquest moment... el teu estómac diu que "ja prou" i la necessitat i el desig es tornen irreprimibles i incontrolables, estàs a escassos metres de ficar la clau per la porta, llançar-te a tota velocitat cap al lavabo, però no pots... no arribes... impossible. Això li va succeir un dia a en Jesús... el pobre va entrar en l'estudi absolutament pàl·lid, no va aconseguir arribar a l'àtic en el que es trobava l'anhelada meta, segons ens va explicar -després de la sufocació inicial- a l'alçada del tercer pis, més concretament... entre el tercer i el quart, la situació va esdevenir extrema i va notar, de cop... com s'engruixava la culera dels seus pantalons, va tractar d'agafar-se amb força a les parets de l'ascensor i aspirar i inspirar com si es tractés d'exercicis prepart, però ja tot era inútil; el pet inicial va anar seguit d'una potent cagada en forma de bola a la qual li va seguir un autèntic i incontrolable doll de merda que potes cap avall va relliscar fins a omplir-li les sabates. Finalment... ja a l'interior de l'estudi i dempeus, però espatarrat enmig del passadís en Jesús ens mirava a tots i tots el miràvem a ell. No cal dir que es tractava d'un espectacle lamentable.

- Valentiiiiii !!!! - en Jesús va cridar al gurú amb la mateixa intensitat que un nadó reclama a la mare mitjançant el plor - ... Com l'anomanem ... a aquest?!

Ens quedarem tots en silenci mirant a en Valentí, si ell no tenia resposta per a allò... no la tenia ningú. En Valentí va pujar una cella sense perdre de vista a en Jesús, amb el seu dit índex va fregar durant escassos segons i suaument la seva barbeta ... i finalment va dir:

- L'anomenarem... cagarro cua de cavall.

I després d'això, en Valentí va veure que allò era bò, nosaltres varem quedar en pau amb nosaltres mateixos i en Jesús amb el seu esperit.

Varem ser els reis indiscutibles i amb aquesta nova ciència a descobrir, a l'entorn de la qual feiem les nostres teories i de la que varem arribar a convertir-nos en autèntics erudits, ens vam veure capaços de tot. Varem començar a fer apostes, de manera que quan un anava al lavabo avisava a la resta:

- Nanos... vaig a cagar, ara torno.

Els altres ens uníem en rotllana i cadascun vaticinava i feia la seva predicció:

- Jo dic que avui aquest fa un imperial amb lluentor.

- Ni parlar-ne!... avui li toca un costella d'Adam.

- Que dius boig!... aquest no ha fet un costella d'Adam en la seva vida, els fa com punys. Jo aposto per un "Lázaro".

... i així tots. Tornàvem als nostres llocs i esperàvem notícies sobre l'esdeveniment fins a escoltar l'anhelat:

"Grrrroooooooorrrgggggggggsssshhhhh..."

Els que encertaven eren convidats a menjar en el restaurant de menú de la cantonada pels que perdien, i així d'aquesta manera creixia la gran germanor que ja era la tònica general entre nosaltres.

També, i basant-nos en la teoria de que tots havíem experimentat més d'una vegada a la vida gairebé la totalitat de les diferents formes que existia en la nostra llista, ens varem atrevir a realitzar estadístiques segons edat, nombre d'habitants i classe social, per a esbrinar quines eren les modalitats de deposicions més corrents de la població catalana.

Arribarem a adquirir tal domini que fins i tot segons el que sopàvem la nit anterior, el que esmorzavem aquell mateix matí, o bé... el temps que aguantàvem per a deixar anar el nostre cagarro matiner, érem capaços fins i tot de modelar en el nostre intestí la defecació desitjada, de manera que si un dia a un li feia gràcia "fabricar" un gotéele no tenia més que esmorzar amb un cafè seguit d'un suc de taronja i aguantar durant un parell d'hores les empentes.

Sens dubte varem descobrir un gran món davant els nostres ulls. Arribarem a sublimar allò que la resta de la humanitat contempla sense contemplar, fa per pura necessitat, però sense trobar-hi cap plaer. I això senyors... ens feia especials i genuïns.

Amic Valentí... allà on siguis ara, espero que et vagi bé. Desitgo que allà on treballis i amb qui comparteixis el temps que temps enrera vas compartir amb nosaltres, els instrueixis com només tu saps en aquest art, i que sobretot... segueixis compartint la teva merda amb els que t'envolten.

Una abraçada.