El taló d'Aquil·les (Part II)

Un relat de: L'insomne xerraire

... / ... Ve de: "El taló d'Aquil·les (Part I)"

Novament era dilluns. Vaig passar el cap de setmana mossegant-me les ungles per no haver fet el menor intent d'aproximació amb la Rosana, però la veritat era que la major part del temps la vaig passar donant-li voltes a la part supersticiosa de'n Lluís i en com, això... podria ser-me d'utilitat. La Rosana ja havia marxat amb la seva germana la nit del diumenge, em va cridar per a dir-me-ho i per a recordar-me que havíem de tornar a veure'ns al seu retorn. Vaig Acceptar tornar a veure-la de bon grat i li vaig desitjar un feliç descans durant aquests dies.

A pesar de ser dilluns el dia no va poder ser millor. Aquella mateixa tarda va tenir lloc el nou brainstorming i les meves idees, per fi, van calar en tots els presents. En Lluís mai va ser el que es podria dir... mentalment àgil i no va poder argumentar en contra d'una manera improvisada, hauria necessitat l'hora de dinar per a preparar el seu atac, però just a mig matí jo li vaig dir que encara no tenia res preparat de ferm. A contracor va acceptar les meves propostes i, sens dubte, pressionat per la resta de directius que ja no estaven massa disposats a donar-li més voltes a la campanya davant d'el risc de que el client marxés a una agència de la competència.

Embravit per la meva victòria i aprofitant els moments baixos de'n Lluís, vaig decidir que aquella mateixa nit engegaria la primera part de l'absurd pla en el que vaig pensar durant el cap de setmana i que gràcies a la informació que tan alegrement m'havia brindat la Rosana, faria de la meva venjança un plat excel·lent. Podia arribar a tractar-se, si tot sortia bé... de la "putada perfecta". Només era necessari orquestrar-ho tot correctament i confiar que en Lluís posés de la seva part. De manera que aquella matinada... va sonar el seu telèfon:

- Si?... Si?... Digui?

- Hola Lluís.

- ... Qui diables és? -en Lluís estava més dormit que despert.

- Lluís sóc jo ... perdona que et truqui a aquestes hores. - i jo excusant-me... té collons la cosa ...

- Tu? ... Però nano... Saps quina hora és? Són les quatre de la matinada!... Què collons vols a aquestes hores?

El paio estava començant a cabrejar-se... sens dubte l'últim que ell esperava era una trucada meva de matinada, i automàticament es va preocupar per la Rosana.

- Ha passat alguna cosa amb la Rosana?... T'ha trucat? Saps quelcom?... No et negaré que em fot aquesta... "amistat" que teniu des de fa temps.

- No, calma't... res té a veure amb la Rosana, és només que ... a vegades veig morts - Si val... ho sé, és poc original i bast, tret d'una pel·lícula d'èxit, però em va semblar que la frase m'anava de conya. Fins i tot reconec que vaig haver de separar-me de l'auricular donat al fet que se'm va escapar el riure.

- Que veus... què? ... collons nano... T'has tornat boig? - sense saber-ho... en Lluís estava a punt de mossegar l'ham.

- Lluís, espera... hi ha coses de mi que no saps. Es tracta de quelcom del que mai he parlat a l'oficina amb ningú, però... em succeïxen coses sobrenaturals ... em passa des que era petit.

Malauradament no podia veure-li la cara, però de ben segur que en aquest punt... vaig suscitar la seva atenció. Vaig escoltar com en Lluís s'encenia un cigarret, el "Check!" de l'encenedor va ser inequívoc i a més... m'ho confirmà un breu silenci i un posterior exhalar nerviós com si es desprengués del fum que havia albergat en els seus pulmons després d'una profunda calada. Me'l vaig imaginar ja incorporat i assegut sobre el seu llit amb l'auricular del telèfon enclastat a l'orella. No obstant això -lògic - es feia el desconfiat.

- A veure ... sigui el que sigui... No m'ho pots explicar dins d'una estona a l'oficina?

- No, de debò que no... és per això que et truco ara. Potser... d'aquí a unes hores ja sigui massa tard.

- Malparit!... M'estàs espantant... Què passa? - Aquí, aquí... aquest era el punt en el que volia tenir jo a en Lluís ... vas a suar cabró, vaig pensar pel meu endins.

- Lluís... he vist com estaves amb mi, a la meva habitació... ha estat aquesta mateixa nit. Lluís... aquesta nit acabes d'acomiadar-te de mi. Tinc por de quelcom terrible et succeirà al llarg d'aquesta setmana.

Crec que vaig poder fins i tot intuir com en Lluís canviava l'auricular d'orella... vaig notar-lo veritablement espantat. Qualsevol altra persona m'hagués engegat a prendre pel cul, m'hagués penjat el telèfon i a l'endemà jo estaria signant la meva liquidació i obligat a buscar-me una nova feina, però en Lluís... aquest paio era una autèntic brètol i estava absolutament cagat. Vaig continuar amb el meu discurs surrealista, francament... jo mateix estava sorprenent-me del meu èxit.

- Procura anar amb compte, siusplau... no m'he equivocat les vegades que m'han succeït aquestes coses. Ah!... i una cosa més Lluís... moltes gràcies.

- Gràcies?... Per quin cony de motiu em dónes les gràcies?

- Veuràs Lluís... a més d'acomiadar-te de mi, m'has demanat perdó. Mai vaig pensar que arribessis a fer això en vida, però aquesta nit m'has demanat perdó per la de vegades que t'has apoderat de les meves idees, per les que has llençat per terra aquelles de les quals no t'has pogut ensenyorir... m'has demanat que et perdonés per a poder marxar en pau. I jo... t'he perdonat.

- A veure, a veure... escolta... m'estàs acollonint. No hauràs pas somiat tot això?

Estava veritablement mort de por. No atenia a la lògica més elemental. Sens dubte... estava tan convençut que aquestes coses succeïen, que eren possibles... que ni per un moment va decidir no donar-li importància.

- Lamento dir-te que, per desgràcia, no és el primer cop que em succeïx alguna cosa així, de manera que no... no ha estat un somni, t'asseguro que ha estat tan real com si ambdós haguéssim estat junts a la meva habitació. Ara he de deixar-te, però Lluís... cuida't. D'acord?

Vaig penjar el telèfon i me'l vaig imaginar corrent cap al moble del lavabo per a prendre's alguns calmants. Me'l vaig imaginar blanc com el paper i amb una suor freda envaint el seu front i el seu clatell. Moria de ganes de veure'l al matí següent a l'oficina i de seguir amb el meu pla... anar donant-li a poc a poc en la seva línia de flotació, anar minvant la seva prepotència, anar anul·lant-lo. Tenia encara molta feina a fer... el pla era que anés deixant anar a poc a poc totes aquelles coses que mantenien la seva estabilitat i que li servien per a aferrar-se a ella - no que arribés a tornar-se boig - però si que perdés aquesta estúpida i aparent confiança en si mateix i que em donés una miqueta més d'espai i em deixés en pau i tranquil d'una vegada. Jo havia de convertir-me per a ell en aquesta espècie de fusta de salvació, en la persona que coneixia el seu secret i que a través dels meus... "poders" era l'única que pogués servir-li de suport quan tots els amulets, totes les xorrades que fins ara estigués utilitzant... ja no li servissin per res. Havia d'arribar a convertir-me en la seva llum per a poder arribar a trobar la meva. Tot això era absolutament infantil i tard o aviat acabaria no servint per res, era fins i tot possible que en Lluís acabés pensant del mi que era un tarat, però... Quina importància podia tenir per a mi això? Ja no em podia tractar pitjor de com ho feia, de manera que, almenys, el temps que durés aquesta farsa jo ho podria passar en gran rient-me d'ell a la seva cara.

Vaig passar la resta de la nit, les tres hores anteriors a que el meu despertador sonés a les set en punt... pensant en l'inimaginable que seria fer això amb altra persona que no fos ell, però sens dubte ... la Rosana no va exagerar, el paio estava absolutament convençut de l'existència dels poders paranormals, fins al punt... de que marcaven la seva conducta. Em va resultar excitant la possibilitat del fart de riure i de com m'ho anava a passar des d'ara.

Al matí, vaig arribar a l'oficina a la meva hora, però una mica més cansat de l'habitual ja que em va resultar impossible agafar el son després de la trucada; d'una banda em frissava damunt del meu llit recordant l'absurd de tota aquella situació, i d altra... vaig seguir muntant en el meu cap situacions noves amb les que anar desarmant-lo a poc a poc... dia a dia. Havia trobat el seu taló d'Aquil·les, havia donat amb el seu punt feble, i en Lluís... un porc pervers i el malvat més gran que havia parit mare, era en realitat... el cuc més vulnerable que habitava el planeta. Estava perdut.

Les 10:00 i el paio sense aparèixer... que estrany, era puntual en extrem, jo ja m'havia dirigit a la seva secretària personal amb l'excusa de que necessitava parlar amb ell i ella m'havia confirmat que no tenia cap reunió ni cita de cap mena aquell matí. On s'hauria ficat? A més era d'aquests llepaculs que si arribava cinc minuts tard trucava a la Núria a recepció per a dir-li que es trobava en un embús i que informés a en Gustavo, el director creatiu, de que arribaria uns deu minuts tard. Quina classe de tocacollons truca per a avisar d'un retard de deu minuts? Doncs bé... aquest matí no va trucar, li vaig preguntar també a la Núria per ell i em va dir que no en sabia absolutament res.

Em vaig donar un volt per la sala en la que es trobaven els dibuixants creatius. Estaven donant els últims retocs als layouts a color referents als eslògans que vaig escriure per a la marca de peces íntimes. Els paios estaven fent un treball realment suggeridor, i la directora del departament de mitjans estava sol·licitant mostres urgents per a començar a entrar en contacte amb la productora que s'encarregaria de rodar el spot. Les 10:30 i ningú sabia res de'n Lluís. Vaig passar per la màquina de cafès per tal de preparar-me un exprés i tornar al meu despatx, encara tenia material que reorganitzar, coses que fer, i encara que la meva ansietat per tenir prop a la meva víctima era gran, potser si em submergiria en el desordre que normalment hi havia a la meva taula el tem
ps passaria més de pressa.

Sobre les 12:00, en Gustavo va obrir la porta del meu despatx. El seu rostre estava desencaixat. Es va quedar allà ... amb mig cos fora i mig dintre del despatx i subjectant amb la seva mà el pom de la porta. Estava per dir-me quelcom important, però la seva veu s'entretallava i no acabava d'arrencar.

- Què succeïx Gustavo?... Passa alguna cosa? - Vaig preguntar.

- Déu meu... - va aconseguir arrencar...- Te n'has assabentat del que li ha passat a en Lluís?

- A en Lluís? ... Què ha passat amb en Lluís?

- Ha patit un accident... ha estat atropellat per un cotxe a la sortida del metro de Passeig de Gracia. Sembla ser que ha creuat amb el semàfor per als vianants en vermell i un paio amb el seu vehicle se'l ha endut pel davant.

Vaig deixar anar els papers que tenia a les meves mans i em vaig posar de'n peus com impulsat per una molla. Se'm va gelar la sang a les venes, vaig notar com les meves temples estrenyien el meu cap fins a entumir el meu cervell, em va costar empassar saliva i fins i tot vaig percebre un lleuger tremolor per tot el meu cos... vaig haver d'agarrar-me al cantó de la taula per a no caure.

- Però... Ell està bé?

- No... no està bé... pel que sembla ha mort a l'acte. Quan ha arribat l'ambulància ja no hi havia res a fer. Per cert... Pots donar-li tu la notícia a la Rosana? La Núria està tractant de donar amb ella, però no la localitza.

- Tranquil Gustavo... sé on està, així que jo parlo amb ella.

- Gràcies - va dir en Gustavo - Em sap greu de debò que et toqui la part més dura de tot això, però per la teva amistat amb ella...

La Rosana va tornar immediatament per a ocupar-se personalment de tot el que feia al funeral i demés. Va estar realment destrossada durant varies setmanes i jo vaig romandre al seu costat durant tot aquest temps. Curiosament i després de tot el que ella em va explicar i de saber com havien transcorregut els fets, la meva ... "putada perfecta", va passar a convertir-se en "el crim perfecte".

Sembla ser que la matinada anterior a l'accident, en Lluís s'havia pres bastants calmants, pel que sembla... havia sofert un atac d'ansietat durant la nit. Aquell mateix matí no va agafar el seu automòbil per alguna "estranya raó" i va decidir anar a l'oficina amb metro i allà, li va sobrevenir un nou atac d'ansietat que el va obligar a baixar a Passeig de Gracia, en lloc de a Diagonal com hagués estat normal. Alterat i sufocat va sortir al carrer i es va trobar de nassos amb el fatal desenllaç.

Sens dubte això em convertia en l'únic culpable de tot allò, però he de reconèixer ... que el sentiment de culpabilitat era nul. Potser si les coses haguessin anat d'una altra manera, si la meva vida hagués donat un gir negatiu després d'aquest lamentable succés la meva reacció hagués estat ben diferent, però ... a dia d'avui, tres mesos més tard del succeït; m'he instal·lat a casa de'n Lluís, una casa estupenda, gran i perfectament decorada, comparteixo la meva vida amb la Rosana. Massa aviat potser... ja que les cendres de'n Lluís encara no han d'haver estat completament escampades pel vent de tramuntana de la platja de Cadaqués per on van ser espargides, però ni la Rosana ni jo vam forçar les coses... simplement es va donar així i cap dels dos vam fer tampoc res per evitar-ho. Als pocs dies de l'accident el comitè de l'agència va decidir donar-me el lloc de cap de secció que en Lluís ocupava i percebre per això un sou gens menyspreable. Em vaig traslladar al seu despatx, vaig dur allà les meves coses i ara és el meu despatx... la seva casa és la meva casa, el seu treball és el meu treball i la seva dona és la meva dona. Potser existeix alguna justícia divina que ha estat l'encarregada de propiciar tot això, tot i que ho dubto... Quan íntimament em trobo assegut a la butaca de la seva sala ... la meva sala d'estar, llegint la premsa, o quan faig l'amor amb la Rosana, noto dibuixat un malvat somriure en els meus llavis, noto un pervers plaer que recorre el meu espinàs, i em conforta saber que el diable s'ha posat de la meva part i que una broma innocent dirigida a un autèntic estúpid va servir per a assolir la meva absoluta felicitat. Si el meu acte mereix alguna mena de càstig ja me'l trobaré a una altra vida, però afortunadament, a casa de la Rosana, a la meva casa, ja no queda un sol llibre de ocultisme ni de parapsicologia... jo no hi crec en aquestes coses.

Ara la meva vida és perfecta. Tan sols, de tant en tant... alguna petita cosa la pertorba i no és més que la insistent mania de'n Gustavo de tocar-me els collons a tot moment amb els maleïts pressupostos i calendaris de producció.

- Gustavo - li dic - Jo sóc escriptor, així que deixa't de xorrades que estic treballant en una nova campanya.

- Molt bé!... escriptor i el que tu vulguis, però necessito aquests pressupostos per a aquesta tarda, així que deixa aquesta merda que estàs fent i posa't immediatament amb ells!

Aquestes són les paraules habituals de'n Gustavo, el director creatiu per a dissuadir-me de la idea de seguir en la meva obstinació de voler escriure en el lloc de feina que actualment ocupo. El molt canalla.

Tot el món té un taló d'Aquil·les, de manera que en Gustavo no pot ser ni distint ni d'una altra manera que els altres, sens dubte ell té un punt feble, i a partir d'avui ... em centraré en buscar-lo fins a donar amb ell.

Comentaris

  • Absolutament genial[Ofensiu]
    joseptuna | 24-10-2007 | Valoració: 10

    Coincideixo plenament amb el comentari d'en Franz. Realment el de "l'art de cagar" es delirant, però en aquest fas un retrat de personatges molt bó, i el gir final es bestial!

    M'he divertir molt i m'he mossegat les ungles. Crec que seria un bon argument per a un curt cinematogràfic. T'ho has pensat?

    Salut.

  • Refotudament divertit[Ofensiu]
    franz appa | 22-10-2007

    Hi ha aquella agilitat i enginy que ens prometies en el teu debut. L'anàlisi de la merda d'aquell relat és ara una anàlisi més profunda de l'interior dels personatges, que si en aquell eren poc més que excuses del delirant assaig, aquí són veritables individus amb presència i actes que ens els mostren com a agents de la trama.
    Quan sembla que s'ha esgotat i ens deixa a un pam del desencant, l'aixeques amb un genial cop de rosca al final.
    Molt bo.
    Salutacions,

    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'insomne xerraire

L'insomne xerraire

11 Relats

35 Comentaris

13991 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Parlo en somnis, qualsevol cosa que dic és producte de la meva ment en estat de plena inconsciencia. No m'ho tinguin en compte, i si m'ho tenen... m'ho diguin. El que normalment la gent diu o fa és a causa d'un acte de reflexió prèvia; no és el meu cas, jo tant sols sóc... un insomne xerraire.

Per a qualsevol insult, queixa o premi literari ;-), podeu adreçar-vos a: elinsomneparlante@gmail.com