El taló d'Aquil·les (Part I)

Com cada refotut matí allà estava jo al meu despatx d'una de les més importants i internacionals agències de publicitat de Barcelona. El meu treball del dia consistia en escriure una llista amb no més d'una dotzena de frases enginyoses per a la campanya que estàvem desenvolupant d'una marca de roba interior femenina. A la tarda teníem una reunió de brainstorming on es llençarien les meves idees conjuntament amb els primers esbossos de l'equip creatiu, i amb sort, donaríem amb les claus exactes per a convèncer al client de que les nostres propostes eren les idònies per a la promoció i venda del seu producte.

L'única cosa que fallava -com cada refotut matí - era la intromissió constant en el meu despatx d'en Lluís; un maleït fill de puta, cap de secció, i que lluny d'ajudar a que la inspiració es fes un lloc dins de la meva cansada ment, l'única cosa que aconseguia era embogir a qualsevol amb la seva manera de ficar presses, escridassar i tractar a tots els creatius com si fóssim ramat.

Li vaig mostrar les idees a en Lluís i les va aprovar sense ficar "però" de cap mena, al contrari... va dir que li semblaven estupendes. Estupendes?... en Lluís no era així normalment; era el típic que mai trobava res bé, tret que ho hagués fet ell o que ensenyorint-se d'una idea aliena la pogués vendre com a seva. Sens dubte La Rosana li va fer un bon treball durant la nit anterior, en cas contrari... era inexplicable tanta amabilitat. Rosana era l'única cosa veritablement bona que tenia en Lluís: una preciositat d'esposa treta d'un anunci de suavitzant pels cabells, amb unes cames inacabables i tan intel·ligent que resultava xocant que compartís vida amb un paio com ell.

Durant el brainstorming en Lluís va signar la seva sentència de mort. Vaig exposar les meves idees tal com aquell mateix matí els hi havia exposat a ell. AL client li van semblar brillants, els socis de l'agència estaven en l'estat d'excitació típic que mostren quan veuen al client satisfet, però en Lluís... havia passat tota l'hora del menjar pensant en la manera de com llençar per terra cadascuna de les meves propostes, de manera, que en un moment donat de la reunió es va aixecar i va començar a formular una llarga llista de "peròs". Atònit vaig veure com al meu voltant les cares dels allà reunits canviaven el seu rictus i les meves idees començaven a ser qüestionades de debò fins al punt de deixar-les córrer i tractar de buscar-ne de noves per camins diferents. No en va, en Lluís era el nét d'un dels fundadors de l'empresa i encara que possiblement ningú pensés que tenia raó, tots preferien fer veure que el tenien en compte.

- Però... La meva opinió no compte? -Va preguntar el client estranyat.

- Per descomptat... clar que si, però permeti'ns que li donem una nova volta de rosca més i trobem l'eslògan perfecte. Ja sap... tot és millorable.

Aquestes van ser les paraules de'n Gustavo, el director creatiu, per a aconseguir dissuadir al client de les meves bones idees i deixar en bona posició a en Lluís. Maleïts canalles.

Tot el món té un taló d'Aquil·les, de manera que en Lluís no podia ser ni distint ni d'una altra manera que els altres, sens dubte ell tenia un punt feble, i des d'aquest dia... em vaig centrar en buscar-lo fins a donar amb ell.

Aquella nit la vaig passar al "Jump", un vell bar del meu barri al que de matinada només hi acudien borratxos i alguna meuca a la recerca d'una cardada nocturna que l'ajudés a agafar el son, o en defecte d'això, "esnifar" alguna ratlla provinent d'alguna urpada que algú s'estigués preparant als lavabos del local. Les més afortunades sortien del bar amb ambdues coses... Jo no era un borratxo tot i que el whisky estava començant a sumir-me en un desassossegat sopor, i tampoc era una meuca, però em sentia com a tal. M'aclaparava la sensació de que si tenia algun talent escrivint estava fent-lo malbé a canvi d'un lloc fix en una agència en la qual em pagaven un bon sou per escriure frases de merda, que servien per a vendre productes de merda, a un munt de consumistes no menys merdes que abusaven de les seves hores de televisió; o perquè no tenien res millor a fer o simplement perquè quan arribaven a les seves cases, la televisió era l'única cosa que en realitat tenien.

La foscor del Jump era gairebé absoluta, del sostre de la barra penjaven uns petits focus que il·luminaven subtilment el local i dotaven d'una trista lluentor a les ampolles, als gots de tub i a les copes. Sens dubte, el lloc menys adequat per a trobar la llum al final d'un túnel que no semblava tenir sortida alguna.

El matí següent va anar encara pitjor que el matí anterior i que molts d'altres. En Gustavo, que en el brainstorming havia estat excitat davant la reacció del client a l'escoltar les meves idees, va passar pel meu despatx per a dir-me que havia de trepitjar l'accelerador, que havia d'involucrar-me més en els projectes i assumir un paper més actiu.

- Ja vas escoltar el que va dir en Lluís. Veritat? - Em va dir.

Què si ho vaig escoltar? Maleït Lluís i maleïda la puta de la seva mare per engendrar a aquell Caín.

Amb el pes sobre les meves espatlles del resultat d'una nit de vetlla, vaig adreçar-me a l'arxiu per tal de rescatar alguna de les moltes frases que havien estat descartades en els dos anys que duia parint idees per a l'agència. Recordava vagament alguna que en el seu moment vaig fer per a la publicitat d'uns paraigües i que possiblement, ben adaptada, podria servir per a la campanya present de roba interior femenina. Per l'estret passadís que conduïa des del departament creatiu a l'arxiu em vaig creuar amb en Lluís, i sense voler... vaig trepitjar un dels seus peus enfundat en una sabata negra de xarol.

- Cony!... És que ja no mires ni per on camines?

- Mmmmm... Perdona Lluís, ni m'he fixat.

- Maleït estúpid!... Aquest és el teu problema, mai et fixes en no-res!

De bona gana hagués enfonsat la meva mà en el seu pit, li hagués arrencat el cor i me l'hagués menjat davant la seva cara mentre en els seus ulls encara quedés el més mínim besllum de vida. No obstant això, vaig preferir seguir el meu camí cap a l'arxiu i de reüll, girar-me dissimuladament per tal de mirar-lo per sobre de la meva esquena. Així ho vaig fer i la imatge que vaig veure... Allà estava ell. El meu peu havia trepitjat la seva sabata dreta i el tipus estava utilitzant aquest peu per a trepitjar-se la seva sabata esquerra, tot seguit es va ajupir mentre extreia un blanc mocador de la seva butxaca per a netejar-se a consciència ambdues punteres. Em va veure...

- Què collons se suposa que estàs mirant? No tens res millor a fer?

Una vegada a l'arxiu, i mentre buscava a l'interior d'un munt de caixes, recordava l'escena d'en Lluís trepitjant-se i netejant-se les sabates. Què va significar allò? A quina espècie de ritual estrany pertanyia? Mancava de sentit i per més voltes que li donava... no trobava lògica de cap mena a aquella actitud, però tampoc vaig voler pensar-hi més i em vaig dedicar a buscar les frases escrites per a la campanya de paraigües. Al cap i a la fi, això seria el que em faria complir amb la meva jornada laboral per a la resta del dia i poder deixar-me anar cap a casa amb la consciència tranquil·la.

- Aquí està... Paraigües "Sloan". A veure si realment hi ha quelcom una mica aprofitable.

Vaig sortir de l'arxiu carregat amb la caixa i vaig decidir apropar-me cap a recepció per a dir-li a la Núria que no em passés trucades. La intenció era la de tancar-me en el meu despatx el temps necessari fins a treure'n profit de quelcom que pogués presentar en el següent brainstorming, i tractant d'evitar, és clar... que en Lluís pogués veure-ho abans, però ... Oh sorpresa... la Rosana era a recepció. Havia vingut a buscar a en Lluís per a dinar amb ell i la Núria li estava comentant que el seu estimat espòs acabava de sortir per a dinar amb un client. Resignada, la Rosana va dirigir la seva mirada cap a on jo estava i em va veure acostant-me cap a la Núria carregat amb la meva caixa de l'arxiu sota l'aixella.

- Vaja noi, quina sorpresa!... Per Déu! - Em va mirar de dalt a baix - ... estàs fet una merda!

Genial que una de les dones més maques que has vist en la teva vida... et rebi dient-te això.

- Hola Rosana. Et passa alguna cosa?

- Doncs... no exactament... ja és el tercer cop aquest mes, de manera que... ja em té acostumada. Dines per aquí?

La Rosana i jo, en un temps... vam estar a "això" de tenir una història. En Lluís és el típic torracollons que descura a una dona, que li posa afició al principi, però que després s'abandona i prefereix contemplar a 22 paios fotent-li patades a una pilota amb l'estúpida intenció de colar-la dins d'una porteria clavada en un camp de gespa. No crec que es tracti de l'home que escolta a una dona, en realitat en Lluís mai escolta a ningú. I tampoc me l'imagino compartint una tarda de diumenge amb la Rosana, asseguts ambdós en el sofà de casa, cobrint els seus genolls amb una fina flassada i mentre que ella mira la pel·lícula llogada en DVD, ell ... la mira dolçament a ella. No... en Lluís no és d'aquests paios.

- Què si dino per aquí?... En realitat no tenia cap intenció de dinar avui, però...

- Anem, anima't i duu-me a algun lloc bonic. Acceptes?

- Si... clar que si. Núria... et portava aquesta caixa perquè me la guardis fins que torni. T'importa?

Vam Estar menjant en un restaurant proper, la conversa va ser ideal, vam recordar fins i tot aquells moments en els que vam estar a un xic d'embardissar-nos en un romanç, no em va semblar que li importés massa reprendre el joc que ens va dur a aquella situació, la Rosana va coquetejar amb mi durant el decurs d'aquell dinar, sens dubte estava mancada d'afecte i trobava a faltar el que vam tenir, tot i que en realitat... mai vam tenir res. Per la meva banda... no entenc massa bé que estava passant pel meu cap, però... en lloc de prestar-me al joc, de donar-li a la Rosana el que m'e
stava demanant, de trucar a l'oficina i dir que aquella tarda no podria anar... en lloc de dur-me a la Rosana a la meva casa o a un hotel proper... se'm va ocórrer - com a prioritat a qualsevol altra història amb ella - comentar-li l'escena del passadís que vaig tenir amb en Lluís i amb les seves sabates de xarol. D'alguna manera, imagino que estava buscant alguna dada que em dugués fins al punt feble de'n Lluís.

- Uffffff... Aquestes coses són típiques de'n Lluís. - I la Rosana va seguir contant-me - És un supersticiós terrible. A casa ja estic farta de veure pertot arreu llibres d'ocultisme, astrologia i bajanades d'aquestes. Segur que va pensar que si no es trepitjava ell l'altra sabata... això li donaria mala sort.

- Què m'estàs dient.... en Lluís? -Jo no sortia de la meva sorpresa.

- De debò, de debò... no t'ho pots arribar ni a imaginar... és molt exagerat.

Vaja... així que en Lluís era un paio supersticiós, i com a tal... aprensiu i temerós de que quelcom li pogués succeir o alguna cosa li pogués anar malament... mai hauria pensat això de'n Lluís, de manera... que molt supersticiós havia de ser per a tractar de dissimular-lo tant.

La Rosana em va comentar també que la següent setmana la passaria amb la seva germana a una casa de camp. Evidentment sense en Lluís, ja que ell havia de crear unes idees per a una campanya de roba interior femenina i estava enfeinadíssim pensant en l'estratègia. Estratègia?... Vaig estalviar-me d'explicar-li a la Rosana el tipus de cabró que era en Lluís i que aquesta campanya era la meva, - sota la seva supervisió, com totes - però que el treball de crear aquestes idees era precisament meu. De manera que vaig cridar al cambrer per a demanar-li el compte.

La Rosana no va poder ocultar un cert desfavor al veure que em va entrar la pressa per tornar a l'oficina. Ni a ella ni a mi ens hagués importat donar-nos un bon homenatge. Potser fins i tot hagués estat una bona manera de venjar-me de'n Lluís, però la Rosana... no era un instrument de venjança, era massa el respecte que jo sentia cap a ella per a utilitzar-la d'una forma tan vil. El meu cap, en canvi ... ja estava tramant un pla.

Continua a "El taló d'Aquil·les (Part II)" ... / ...