Wasabi

Un relat de: L'insomne xerraire

L'arròs començava a emetre la xiuladissa característica de quan ha absorbit tota l'aigua després de l'ebullició. Era el moment de retirar-lo del foc, destapar-lo i cobrir-lo durant quinze minuts amb un drap. Mentre, en Pau, va començar a treure el salmó i la tonyina de la nevera i a tallar-lo en fines làmines.

Tot seguit va estendre l'arròs de manera uniforme en un recipient. Amb experimentats moviments i ajudant-se d'una forquilla de fusta va rastellar amb suavitat els grans amb la finalitat de separar-los. AL mateix temps, amb la mà que li quedava lliure, rajava pel damunt un vinagre japonès que ell mateix havia preparat. L'operació no era fàcil, francament, sempre havia considerat que aquesta part era la més complexa de preparar un bon sushi, ja que consisteix a separar els grans, rajar el vinagre i anar ventant-lo tot d'una perquè l'arròs es refredi i aconsegueixi una lleugera lluentor. L'important, és deixar-lo una mica enchanxós, però en absolut pringós.

La Miriam era a punt d'arribar. Havien quedat per al sopar a les nou i en Pau estava ultimant els darrers preparatius. La va trucar al mòbil per a demanar-li que es passés pel carrer Urgell, entrés a la botiga de menjar asiàtic i comprés mitja dotzena de cerveses Sapporo i una ampolla de sake.

Per a en Pau era un divendres normal; es va aixecar aviat per a comprar el peix fresc al mercat, el va dur a casa i se'n va anar a treballar. La tarda la va prendre lliure per a dedicar-se a preparar el deliciós Sushi que tant de gust li venia a la Miriam: makis de salmó i de tonyina, sashimi amb guarnició d'algues i brots de soia, tempura de llagostins i verdures i yakitori de pollastre. Li hagués encantat començar amb una sopa misho, però a la Miriam no li agradava, així doncs va elaborar un entrant especial amb tofu i alguns bolets.

Per la seva banda, la Miriam, s'apropava a la botiga de productes asiàtics amb un profund pesar marcat en el seu rostre. Estimava sincerament a en Pau. Aquests dos anys que duien sortint havien estat molt especials per a ella. Sempre li havia agradat que un home fos atent, afectuós, lliurat a les seves passions i emprenedor, però en el temps que duien junts no creia arribar a conèixer a en Pau. Hi havia alguna cosa en ell que la Miriam no encertava a entendre. No era possible que algú no tingués mai problemes o dies dolents. Tot el món té dies dolents, i fer front a la quotidianitat, per més coneguda que sigui, sempre provoca moments d'angoixa i d'inquietud en els quals sorgeixen dubtes, preguntes i fins i tot, de vegades, un estrany malestar.

En Pau era l'única persona que coneixia capaç de llevar-se del damunt els problemes d'una manera immediata. Ell li deia que quan alguna cosa no sortia bé es tractava d'analitzarla, racionalitzarla i passar pàgina. No val la pena perdre un minut més en quelcom que no te solució i que per sort, la vida estava plena de coses dignes de ser rebudes amb els braços oberts i amb les ferides tancades.

A la Miriam, un cop, la va corprendre la idea de que si algun dia deixava a en Pau, ell analitzaria la situació, la racionalitzaria, i a la poca estona estaria tan feliç gaudint de la resta de coses que omplien la seva vida. Sabia que en Pau se l'estimava, però es consumia davant de la por terrible de pensar en el poc temps que trigaria en ser oblidada. A partir del dia en el que va tenir aquest pensament, i a pesar que era feliç amb ell, va començar a sentir una estranya necessitat de deixar la relació.

La música, gairebé imperceptible, es deixava sentir pel menjador. En Pau anava encenent les espelmes, omplint els bols de ceràmica amb salsa de soia i dipositant diminutes boletes de wasabi en un racó dels plats. Ho feia tot d'una manera molt cerimoniosa, gaudint en tot moment de cada detall, del tebi contrast dels colors que es percebien en la penombra, del so de la música i de les olors que emanaven dels diferents aliments delicadament col·locats sobre la taula. Va arreglar els coixins que els anaven a servir de seients al terra, va encendre una vareta d'encens i va esperar a la Miriam per a compartir amb ella aquella nit.

El pesar de la Miriam es va alleugerir una mica quan va veure la forma en la que en Pau ho havia preparat tot per a ella. Va Quedar atrapada per l'atmosfera, va percebre la música, les olors. El petó que en Pau li va donar als llavis alhora que abraçava la seva cintura la va captivar com si no haguessin passat dos anys, com si es tractés del primer petó, de la primera trobada entre ambdós.

La Miriam va deixar sobre el sofà el seu abric i la seva bossa. En Pau la va convidar a acomodar-se en un dels coixins i en mitj d'una conversa quotidiana es van disposar a assaborir el sushi i a deixar-se dur per la que hauria de ser una vetllada especial.

-Encara no has après a agafar els palets? -li va preguntar en Pau somrient-. No els agafes bé.
-Tant si val. Ha de ser tot, sempre perfecte?
-En absolut. Les coses perfectes em semblen avorrides.
-Ah si? -va preguntar la Miriam-. Doncs ningú ho diria -va afegir fent una ganyota i duent-se un maki a la boca.
-Què vols dir amb això?
-Res Pau... deixa-ho. Avui tinc un mal dia.

En Pau va posar una mica més de soia en el petit bol de ceràmica de la Miriam, alhora, tractava d'endevinar què passava per la ment d'ella que amb el seu rostre capbaix es barallava per atrapar amb els palets, una fina alga que es trobava en el seu plat.

-T'he demanat soia? -va preguntar la Miriam en un to desafiador.
-No, però he vist que te'n quedava poca i he pensat...
-I no has pogut pensar que si volia soia... me la podia posar sola?
-Collons Miriam! El que no he pensat és que això t'ho poguessis prendre malament. Com estàs avui!

L'aparell de CD va començar d'una manera automàtica a reproduir, de nou, la primera de les melodies. En Pau va encendre una nova vareta d'encens. Les enpelmes projectaven ombres vellugadisses pel damunt de les parets i del terra. La Miriam, molt poc segura del que anava a fer, però amb una inexplicable convicció en el seu interior de que havia de fer-ho, es va llançar a un pou el fons del qual era incert i fosc.

-Pau. Crec que el millor seria deixar-ho.
-Deixar-ho?... Deixar què?
-Això nostre. De debò... crec que no té cap sentit.

En Pau es va reincorporar sobre el seu coixí de la postura relaxada en la qual es trobava. Va tractar de comprendre les paraules de la Miriam arrepenjant els braços sobre la taula en un intent d'entrellaçar les seves mans amb les d'ella. La Miriam el va rebutjar retirant-se lleugerament de la taula, va aixecar els seus braços i va clavar la mirada sobre el seu plat a la recerca d'alguna explicació que no era capaç de trobar en el seu cap.

-A veure Miriam, cel... digue'm. Què passa?
-No passa absolutament res. És que no puc més amb això.
-Algun motiu hi haurà. Parlem-ne i de ben segur que podem solucionar-ho.

La Miriam va titubejar. Sabia que en Pau mereixia una explicació, però ella no en tenia cap en aquell moment. Se li ocorrien moltes coses, però eren totes absolutament rebatibles i fins i tot, la seva poca convicció pel que estava fent la paralitzava.

-Se t'acudit pensar alguna vegada que les persones som egoistes? -va preguntar la Miriam.
-Clar que si. Tots ho som.

La Miriam mirava al seu voltant com tractant de trobar alguna cosa o a algú que li dictés les seves següents paraules.

-No em refereixo a això... no se com explicar-ho -La Miriam es va aturar per a pensar un instant davant l'atenta mirada de'n Pau i va prosseguir-. Vull dir que a tots ens agrada tenir a algú a qui explicar-li els nostres problemes. Potser ningú ens solucioni res, però el fet de parlar d'ells ja és una ajuda.
-Si... estic d'acord -va dir en Pau.
-El que vull dir és que, en realitat, quan expliquem els nostres problemes i li mostrem a algú la nostra vulnerabilitat, esperem, a canvi, quelcom més que consells.
-Perdona Miriam, però... no sé per on vas.
-Pau. Totes les persones som vulnerables i tremendament contradictòries.
-Ho sé, però segueixo sense veure en què afecta això a la nostra relació -va dir en Pau en una súplica ofegada per a arrencar de la Miriam una explicació.
-Hòstia que difícil és tot! -va exclamar la Miriam esbufegant i aixecant la seva mirada-. A tots ens agrada que ens ajudin, que ens aconsellin, però... també necessitem sentir que som d'alguna utilitat als altres. Saps el complicat que resulta conviure amb algú que t'ajuda, però que no et necessita mai? Imagines el difícil que és estar amb algú que mai té conflictes?

En Pau es va servir una mica més de sake i se'l va prendre lentament mentre reflexionava sobre les paraules de la Miriam creient entendre el que succeïa.

-Aquest és tot el problema? -va preguntar en Pau.
-És un gran problema. Em sento molt poca cosa. -va respondre la Miriam.

Van passar uns instants en silenci sense atrevir-se a enfrontar les seves mirades. La Miriam no se sentia millor, al contrari, tenia el sentiment d'haver espatllat les coses. En Pau volia lluitar per conservar allò que a ell li semblava bell. Va tractar en va de dissuadir a la Miriam de la seva idea. Va Intentar explicar-li l'important que era per a ell i el bé que aquesta relació els feia a ambdós, però al veure que ella havia pres una decisió ja no es va atrevir a qüestionar res més. La Miriam es va aixecar del coixí, va recollir el seu abric i la seva bossa del sofà i mentre sortia del menjador es va aturar i es va girar cap a en Pau.

-Tinc coses teves a casa. Te les portaré o te les faré arribar -li va dir la Miriam.
-Vols que t'acompanyi a casa o que cridi a un taxi?
-No Pau. No vull.

La Miriam va recórrer el passadís fins a arribar a la porta del pis amb una sensació de pes en els seus peus. Estava deixant al seu darrere a la persona que, sens dubte, li transmetria l'estabilitat més gran de totes a quantes pogués arribar a conèixer mai. Va obrir la porta amb indecisió. Sabia que sortir de c
asa de'n Pau i tancar aquella porta era tancar-la per a sempre.

En Pau es va quedar recolzat al seu coixí; analitzant, racionalitzant el que acabava de succeir i contemplant un maki de tonyina que la Miriam havia deixat en el seu plat. Va prendre elspalets, li va posar una mica de wasabi i se'l va endur a la boca.

La picor del wasabi no té res a veure amb la picor que poden produir els pebrots, els xiles, o el bitxo. Aquests, et deixen la llengua adormida i eviten que puguis seguir assaborint els aliments, a més, la sensació de coisor perdura per un llarg temps. El wasabi, en canvi, produeix una intensa sensació de picor a les fosses nasals, et fa llagrimejar lleugerament, però en tant sols un instant... desapareix.

Comentaris

  • Itadakimas![Ofensiu]
    qwark | 21-02-2009

    Demostres un bon domini de les essències de la cuina japonesa, que dóna aroma a tot el teu relat.

    El final és fantàstic. Portava tot el relat preguntant-me per què l'havies titulat "Wasabi".

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 08-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Pensava fer el que demanes ideixer un missatge a elinsomneparlante@gmail.com

    la Història m'agrada. I penso que a tribuna@guimera.info amb alguna imatge ad-hoc estarà d'allò més bé.


    Encia la història com annex a l'email , i si envies imatge/s també com annex - indepedent- . tribuna@guimera.info

    Dona abans un tomb per www.guimera.info.

    Gràcies

    Antonio Mora Vergés

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'insomne xerraire

L'insomne xerraire

11 Relats

35 Comentaris

13995 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Parlo en somnis, qualsevol cosa que dic és producte de la meva ment en estat de plena inconsciencia. No m'ho tinguin en compte, i si m'ho tenen... m'ho diguin. El que normalment la gent diu o fa és a causa d'un acte de reflexió prèvia; no és el meu cas, jo tant sols sóc... un insomne xerraire.

Per a qualsevol insult, queixa o premi literari ;-), podeu adreçar-vos a: elinsomneparlante@gmail.com