Un instant per sempre

En Rubén va ser un home que va arribar amb èxit a les sis etapes essencials de la vida: una infància feliç, una adolescència promíscua, una joventut reeixida, una maduresa serena, una vellesa lúcida i una mort digna. Un home satisfet que ho demostrava amb aquell mig somriure dibuixat en el seu rostre, mentre que de cos present i des del seu taüt, rebia l'últim adéu dels seus éssers més benvolguts.

La María va demanar quedar-se amb ell uns instants tota sola, no en va havia compartit 60 anys de la seva vida amb aquell home que ara jeia tombat amb les mans creuades sobre el seu pit.

-Hem caminat un llarg camí Rubén -va murmurar l'anciana acariciant el front del seu home-. Ja em diràs a mi que he de fer jo ara... Sola.

María tenia els ulls vidriosos i lleugerament enrogits. Havia plorat molt, però no estava disposada a seguir fent-ho, no en aquell moment. No volia contemplar per darrere vegada a en Rubén amb una mirada ofegada en llàgrimes de dolor i preferia mostrar-li una expressió serena, igual a la que li mostrava ell.

Agenollada al costat del fèretre semblava estar resant alguna oració, però lluny d'això, la seva ment, anava acariciant moments i sensacions de 60 anys inesborrables. Records de felicitat i d'algun que altre mal glop que mai va ser buscat ni provocat, simplement; la vida porta de tot, i ningú, ni en Rubén ni ella es van lliurar d'algun moment dolent.

Havia tant que recordar que aquella estona tota sola amb en Rubén hagués pogut arribar a ser eterna, no obstant això, la María es va detenir en un sol instant.

Una calorosa nit d'agost la María va entrar en el petit apartament que per aquell temps compartien. Treballava de dependenta en una botiga de roba, però aquella tarda va caldre quadrar caixa i quan va sortir del treball ja fosquejava. En Rubén era a la taula del menjador envoltat de factures i tractant de calcular els possibles beneficis que li reportarien les seves últimes inversions. Tenia la intenció de donar-li una bona empenta al seu negoci, sortir endavant i poder comprar aquella casa dels afores amb la qual somiava la María; una casa petita, lluminosa, amb un minúscul jardí en el que plantar orquídies i un traster. La María sempre es queixava que no sabia on desar les coses.

En Rubén va aixecar els seus ulls de la calculadora i va seguir amb la mirada a la seva jove esposa. Va observar com dipositava les claus sobre la cartel·la del rebedor, es dirigiria cap a l'habitació i substituïa les seves sabates de taló per unes còmodes sabatilles d'anar per casa. Amb una gràcia improvisada va lliscar el seu vestit estiuenc des dels seus muscles fins als turmells, el va recollir del terra, el va penjar en un penja-robes i va obrir l'armari a la recerca del seu barnús per a dirigir-se al bany. A través de la porta entreoberta de l'alcova en Rubén contemplava el cos de la seva esposa en roba interior, es va aixecar de la seva cadira i mentre s'acostava a ella li parlava.

-Cel. No penses dir-me ni bona nit?
-Un moment vida -va respondre amb la seva veu apagada des de l'interior del rober-. Ara surto i et faig un petó. Estic molt cansada avui.

La María va tancar la porta de l'armari, es va veure davant el mirall de cos sencer i per un moment es va espantar al veure a en Rubén darrere d'ella.

Amb les seves mans, ell va prendre la seva cintura. Un fil de llum perfilava la figura d'ella en la penombra i en Rubén es trobava davant del seu paisatge predilecte. L'esquena de la María era el lloc en el qual li agradava perdre's, explorar els seus racons, recórrer les seves formes amb els seus dits, notar el tacte de la seva pell calenta i alimentar-se de la seva olor.

La María va oferir el seu coll a uns llavis d'en Rubén que se li apropaven. Va notar la seva respiració i el seu delicat borrissol es va estarrufar. Va tractar de posar-se enfront d'ell per a besar-li els llavis, però en Rubén l'hi va impedir, no li va negar el petó, però volia mantenir enfront d'ell l'esquena de la María. Les seves llengües es van embardissar en un confús ball que ell va detenir un instant per a contemplar l'expressió de la María amb els seus ulls tancats i la seva boca encara oberta. Va tornar a acostar-se a ella i va mossegar amb suavitat el seu llavi inferior. Per a ell, els llavis d'ella eren com flors vermelles esquitxades de gebre.

En Rubén va descendir per darrere de la Maria besant i rosegant les seves formes, va descordar el subjectador i el va deixar caure. Va agafar els braços d'ella i va fer que els palmells de les seves mans es recolzessin en el mirall de l'armari. Va Seguir descendint, va lliscar el seu eslip, va besar les seves natges, les va apartar amb els seus dits i es va submergir entre elles per a llepar racons escassament explorats fins a llavors.

La Maria es va mirar en el mirall i aquest li va retornar la imatge d'una María distinta. La seva àvia sempre li va dir que havien foscos racons en un cos de dona que un home mai havia de profanar ja que servien únicament per al que servien. Però el mirall li va mostrar a una dona ansiosa que el seu home profanés allò prohibit. La María va veure en María a una jove amb els ulls plens de vici. Va tractar inútilment d'esgarrapar el cristall de l'armari en aquell instant en el qual en Rubén, s'acurava a dilatar aquella zona prou com per a tenir-hi cabuda i formar part, ambdós, d'un joc que a ella li havien ensenyat com brut.

Beneït el plaer que li estava provocant cometre aquell pecat. Va mossegar els seus llavis i va tancar els seus ulls. El seu cos s'arquejà cap a enrere. La suor de les calors de l'estiu van ajudar que tot fos més fàcil i es va oferir sense cap mena de resistència al vaivé i a la sensació que li va produir sentir a en Rubén dintre d'un territori vetat.

La María va cridar de plaer. Normalment no ho feia. Temia que la senyora Rosario, la seva veïna, pogués creuar-se amb ella per l'escala i que la mirés com si es tractés d'una meuca. Poc li va importar aquesta vegada, és més, estava desitjant trobar-se amb la senyora Rosario a l'endemà i dir-li, sense parlar: "Si. Sóc una meuca!".

En Rubén li va estrènyer els pits i va joguinejar amb els seus mugrons, mentre que amb l'altra mà li agitava l'entrecuix. La María no va voler perdre de vista aquella imatge del mirall en la qual veia a en Rubén explotant en el seu interior. Va notar una dolça barreja de líquids que descendia per les seves cuixes i a l'estona, l'alcova es va omplir d'una olor a sexe que va apagar l'aroma de les flors de gessamí que es trobaven sobre la còmoda.

Novament es van besar, es van recolzar sobre el llit i la María va reposar el seu cap sobre el pit d'en Rubén.

60 anys havien donat lloc a instants, sens dubte més importants: quan van néixer els seus fills, quan es van graduar, quan van comprar la casa amb el minúscul jardí, les nits en les quals es van quedar a cura dels seus néts, els moments enfront de la xemeneia amb les mans entrellaçades. Però es tractava d'acomiadar-se d'en Rubén. Mai tornaria a estar amb ell, i la María va pensar que potser recordar aquest instant era -si no el més adequat- un instant per a sempre.

Encara agenollada al costat del fèretre d'en Rubén, la María va retirar la mà d'entre les seves cames i va mirar al voltant per a assegurar-se que havia estat realment sola amb ell. Va acariciar els llavis d'en Rubén amb els seus dits humits. Sabia que a ell li embaladia el seu sabor. Es va aixecar, va arreglar la seva faldilla, va dipositar una flor vermella sobre les mans del seu marit i va sortir a unir-se a la resta de familiars acompanyada d'un maliciós somriure.