L'evolució dels "pajillerus"

Un relat de: L'insomne xerraire

Fa ja temps vaig elaborar una teoria; teoria pròpia d'una ment insomne i malalta com la meva, però... teoria al cap i a la fi.

La teoria es basa en la idea que, en l'actualitat, els homes, ens fem les palles amb la mà esquerra, a part dels esquerrans que ho han fet així sempre i no han notat substancialment cap canvi referent a això, i a excepció clara d'un cosí meu que em va declarar, que per qüestions de descomunal grandària, ell sempre se les havia fet a dues mans. Però excepcions al marge... A qué es deu el canvi en els "pajillerus" (anteriorment) destres?

Després d'un laboriós sondeig realitzat entre amics i coneguts barons, el resultat ha estat que el 90% dels enquestats reconeixen pelar-se-la amb l'esquerra des de mitjans dels anys 90, quan abans, ho feien sempre amb la dreta. El 10% restant... no saben, no contesten (sens dubte aquests són els pitjors per no reconèixer o no parlar d'una cosa natural. A saber quines merdes de vicis tenen).

Tractaré d'exposar el motiu en un ordre cronològic, de manera que quedi clara aquesta faceta de l'evolució antropològica de l'home i de com ve donat el canvi de mà en aquesta activitat concreta.

En la nostra preadolescència (això va per als "cuarentones", i aquesta preadolescència se situa en els anys 70), la ignorància infantil, barrejada amb la ingenuïtat i amb aquesta part poètica i romàntica que acompanya a tot jove, ens feia recordar en la intimitat de la nostra alcova a aquella companya de classe, a aquella veïna, o fins i tot... a aquella professora, i ens sumia en un joc en el qual la imaginació d'un moment d'intimitat amb l'al·ludida, era la protagonista de la nostra fantasia sexual de torn. Amb això em refereixo a que "la protagonista" era precisament aquesta imaginació i aquesta fantasia, no la femella en qüestió, ja que... no ens enganyem, podíem repetir amb algunes, però la masturbació ha estat sempre tan profilàctica i tan asèptica que el canvi de parella constant i la promiscuïtat mai va ser, per a cap, el més minim problema.

Algun dia, un dels nostres companys (dels del grup) descobria a l'armari dels seus pares unes fascinants revistes en les quals apareixien dones que mostraven el seu cos nu i en postures suggeridores. El següent pas era el de contar-ho a la resta de la rajada de sortits, i fins i tot, en un moment donat, dur una d'aquestes revistes a classe de manera clandestina perquè la resta, extasiats davant la visió d'aquelles voluptuositats, correguéssim a regirar els armaris de casa a la recerca d'un exemplar en el qual apareguessin, com normalment les anomenavem, "ties en boles".

Molts eren els afortunats que tenien uns pares amb revistes ocultes; els mateixos pares que algun cap de setmana ens deixaven a cura dels avis i s'anaven amb uns matrimonis amics "d'excursió", però... Sols? Sempre havien anat d'excursió amb nosaltres. Per què ara ens deixaven amb els avis? Per què no podíem anar amb ells a Perpignan?!!

El cas era que sense pensar-ho massa, vam deixar de gastar-nos les nostres miserables pagues setmanals en Coca-Coles i "Ganchitos". Deixarem de convidar a les amigues a un batut de xocolata en el Mac Donald's; total... només eren noies a les quals en realitat els agradaven els nois més grans, així que varem deixar de fer els gilipolles amb elles i invertíem la nostra paga comprant en el quiosc revistes de ties en boles. Les cambres de bany de les nostres cases es van convertir en territori apatxe; asseguts en l'excusat amb els pantalons i els calçons a l'alçada dels turmells, la revista pel terra oberta en la pàgina més guarra i entretenint-nos la pessigollera amb la nostra mà dreta fins a arribar a l'extenuació. Sords davant els crits dels nostres pares que incansablement ens demanaven pas, o bé perquè estaven intrigats per la nostra constant permanència dintre del W.C., o bé perquè les seves bufetes estaven a punt de rebentar.

Curiosament, els fantasmes i monstres que havien habitat sota els nostres llits en la infància se'n van anar, ens van deixar per a sempre i van deixar espai per a un munt de revistes de pàgines de paper couché i repletes de fotografies en les quals generoses femelles mostraven els seus encants. Autèntiques bandereres de la més honesta de les ONGS que brindaven els seus cossos nus en favor de tots els adolescents necessitats que bocabadats i amb els rostres plens de grans, agafàvem amb la destresa de la nostra mà dreta aquells membres que explotaven a la poca estona d'unes compulsives bellugades.

Els 80 van marcar un abans i un després. L'arribada del video a les nostres llars va suposar la primera revolució "masturbil". El paper couché va passar a un segon pla ja que en les pel·lícules que podíem veure en els nostres videos casolans, l'efecte audiovisual i la possibilitat de rebobinar i saltar-se les escasses escenes de diàleg, ens mostraven a aquelles deesses del porno com dones vives que es movien, panteixaven i que rebien ejaculacions en diverses parts del seu cos amb aquella satisfacció tan natural que ens deixava "morts". Cap de les noies que coneixíem, cap amb la qual ja havíem mantingut alguna relació, rebia el nostre semen amb tanta necessitat, ni com si es tractés de manà diví. Tots varem desitgar ficar a alguna que altra Ginger Lynn a les nostres vides, però merda!... només donàvem amb noies "normals".

Estar tot sol a casa, amb el saló en penombra, espatarrats en el sofà i novament, amb el pantalons i els calçons a l'alçada dels turmells, era tota una experiència sublim. La diferència era que en lloc d'ajupir-nos a passar les fulles amb la mà esquerra, en aquesta mateixa mà sosteníem el comandament a distància i gaudíem de la possibilitat d'assaborir algunes de les escenes amb la càmara lenta.

Però van arribar els 90, i amb ells el canvi total i evolutiu de l'espècie humana. Més concretament dels mascles, degut al fet que les femelles -en general, segueixen utilitzant la imaginació per a les seves fantasies sexuals llevat de casos contats. Podríem dir que l'estímul visual és més primari, en definitiva; més d'homes- Amb els 90 van arribar a les nostres llars els ordinadors personals (fins a aquí bé), però amb ells, va arribar el ratolí, el "mouse". Un meravellós i petit aparell que ens permet "tocar" la pantalla, fer-la interactiva i gaudir del molt que ens oferix internet a la simple distància d'uns pocs "clic".

Aquesta interacció que ens oferix el ratolí ens va començar a resultar més còmoda amb la mà dreta, de manera que la mà que abans utilitzàvem per al noble art de la palla, vam començar a utilitzar-la per a la navegació, mentre que amb l'esquerra ens l'entreteníem tan alegrament. Per sort, per a això... tots som ambidestres.

El fenomen palla-PC, o palla-MAC (per als més "pijus"), va anar creixent amb l'aparició dels xats i les webcams. Teclejar missatges i establir diàlegs obscens amb alguna internauta necessitada dels nostres mateixos afectes, resultava més fàcil amb la dreta. Escriure amb l'esquerra hagués estat un terror, de manera que el nounat costum de manipular-se el membre amb l'esquerra va començar a cobrar la seva màxima expressió.

A saber que ens oferix el futur, però al meu entendre, i donats els resultats d'aquest treball d'investigació, serà necessari altre canvi important i definitiu, perquè novament, la mà dreta, sigui l'artífex directa de les nostres palles.

Per a acabar. Amb "elles" també he parlat i he efectuat el sondeig, però... permetin-me que no exposi resultats. És poc "d'homes" parlar del que les dones li conten a un referent a segons quines pràctiques i quins temes ;-)

Salut, i bona palla!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'insomne xerraire

L'insomne xerraire

11 Relats

35 Comentaris

13985 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Parlo en somnis, qualsevol cosa que dic és producte de la meva ment en estat de plena inconsciencia. No m'ho tinguin en compte, i si m'ho tenen... m'ho diguin. El que normalment la gent diu o fa és a causa d'un acte de reflexió prèvia; no és el meu cas, jo tant sols sóc... un insomne xerraire.

Per a qualsevol insult, queixa o premi literari ;-), podeu adreçar-vos a: elinsomneparlante@gmail.com