Lars escriu una postal des de Brno

El meu antic amic Lars m'ha enviat una postal des de la ciutat de Brno. Jo sempre l'havia imaginada fosca, grisa i trista. A la fotografia, en canvi, hi ha un riu blau verdós, un pont ple de figures daurades i refulgents sota la llum d'un sol que jo diria primaveral, de maig. I al fons casetes pintades de color safrà que s'alternen amb façanes blaves, d'un blau dolç.
A l'envers, però, la lletra menuda i críptica d'en Lars desmenteix la bondat angelical de la fotografia. Diu que Brno s'angoixa sota una boira perenne. Que està envoltada de xemeneies tètriques que expulsen fums sulfurosos. Que allà s'hi fabriquen aquelles coses que a l'Europa educada no volem saber d'on surten, ni els apliquem protocols ISO 9000 de qualitat. Que tot plegat -boires i fums- tenyeix l'aire d'un color de mostassa fosca ("com la mostassa de Dijon", il·lustra). Entre línies, entenc que està avorrit o potser pitjor encara: que se sent sol i trist.
En Lars també diu que tem per la vida de Myrta. Això m'ha provocat més inquietud. No sé qui és Myrta. Diu que sap -del cert- que la persegueixen, que no creu que tardin en trobar-la. O que tal vegada quan la trobin serà massa tard. Massa tard? Què vol dir? Insinua que Myrta sofreix alguna malaltia terminal?
Però la meva angoixa -i el motiu que m'empeny a escriure- ve de la seva darrera frase: "només tu la pots salvar, i ella confia plenament, encara en tu".
Saber que algú que es diu Myrta confia en mi des de Brno no m'ajuda gens. Li ho voldria fer saber a en Lars. És una queixa, sí, una protesta. El meu estat ja és prou delicat i prou inestable. En Lars juga amb mi, i aquesta és una actitud prou reprobable. Sap que en nom de l'amistat sóc capaç de prendre un tren cap a la ciutat de Brno, que dorm sota un tel de color mostassa. Ho sap del cert. De fet, escric ara mateix des d'un tren que -via França- s'adreça vers la República Txeca. Em caldrà fer un transbordament a Praga. Ho sé, responc.
Però he estripat la postal fa unes hores. No volia deixar rastres. No vull que ningú sàpiga a quin destí m'adreço. Que la Myrta confia -encara- en mi és un motiu suficient per justificar-ho tot. Gairebé tot.