L'aquí i l'ara

Assentada al sofà mirant la televisió, avorrida de no saber què fer amb la meva vida, de no ser capaç de portar a terme res del que em proposo i de conformar-me amb tot, quan en realitat aquest tot no és res del què havia desitjat. Fumant un cigar que és la meva droga i tampoc sóc capaç de deixar.

Tres novel·les començades i mil projectes que només són projectes.

Faig un microrelat, el guanyo, m'inspiro, començo a escriure, acabo les novel·les i per fi un dels meus somnis es fa realitat. Però en realitat, res canvia.

Assentada al sofà escrivint què fer amb la meva vida, portant a terme un dels meus somnis i renunciant-ne d'altres. Em conformo. Fumo i de cop apago l'últim cigar. Però en realitat les coses tampoc han canviat tant.

Amb pocs anys em caso, em faig una casa, tinc fills, una feina envejada, ja no fumo, però sento que les coses encara no han canviat suficient. Tot sembla idíl·lic, però em falta quelcom.

Finalment un somni, una revelació. El meu desig, allò que busco no està tant lluny, està dins meu i sempre hi ha estat. No té res a veure amb allò que he aconseguit, té a veure amb allò que encara no he trobat. La felicitat no es troba en el futur o en la materialització d'un desig, es troba simplement en el present, en l'aquí i l'ara. Es troba dins meu, en saber gaudir cada dia d'allò que tenim i dels petits èxits quotidians. Així de simple.

Per fi, assentada al sofà admirant la bellesa d'allò que em rodeja: el meu marit, els meus fills, la natura, l'esforç dedicat a la nostra vida en comú i escrivint ja la desena novel·la. En realitat tot ha canviat, soc feliç i gaudeixo de tots i cadascun dels moments que em brinda la vida.

Assentada al sofà, recordo la desesperació quan la ceguesa no em deixava veure res d'allò que tenia i l'avarícia només em permetia desitjar allò que no tenia. Ara me'n ric del temps perdut inútilment i somric a la vida pel temps que encara em resta.