L’AMPOLLA I EL PERGAMÍ.

Queia la tarda i jo anava enquimerat pel bosc quan en un gorg vaig observar una botella. Ben bé, semblava caiguda del cel, ja que surava enmig de l’aigua. Amb la llarga branca d’un arbre i fent molts equilibris, aguantant-me en uns matolls, vaig apropar-la a la riba. Era Nadal i l’aigua estava mig glaçada (suposo que ja us imagineu que és caure en un gorg d’aigua gelada). Però molt encuriosit vaig poder agafar l’ampolla.

De seguida vaig veure un paper a dintre. Tot seguit vaig pensar: que fa una ampolla en un llac i amb un paper a dins? Si estigues en una platja m’ho creuria més, potser el missatge d’un nàufrag, llençat amb l’esperança de salvació. Però enmig d’un estany d’aigua glaçada? La idea no en cabia al cap. Finalment vaig destapar-la i traient el paper vaig llegir-lo. No es tractava d’un antic papir. Ni de cap fulla treballada amorosament amb fulles seques fins a fer una pasta fina i amb les paraules escrites amb sang. Simplement, era una fulla Din-4 i una nota escrita amb bolígraf.

Només deia: Segueix la senyal vermella. I com amb el fred no em feia gracia dormir a la tenda en mig del ras. Ni tampoc cercar llenya en la neu per encendre una fogata, el meu primer pensament va ser: Coi nano! Una aventura. Tal vegada podràs trobar redós en un lloc més plaent.

I vaig seguir la senyal. Alguna que altra vegada el meu cos aterrava però, la dolça neu esmorteïa la meva caiguda. Tanmateix, com si fos un tou matalàs que em protegís del cops.

Finalment cansat, però amb el cor alegre, vaig arribar a una petita planura davant d’una cova. El terreny era il·luminat per diverses fogueres i en cadascuna d’elles un grup de pastors menjava i bevia. Mentrestant, altres s’apropaven a la cova i donaven la benvinguda a un infant, un petit nadó, portant-li mil i un modests presents. Tots sabem que els pastors no són propietaris de grans fortunes. Mentre dalt del cel sonaven unes veus angelicals que cantaven: Hosanna! Hosanna! Benvingut el fill de Déu!

Una corrua de gent humil, provinent d’un petit poble proper, també venien a presentar els seus respectes al nadó. Havien estat alertats de la gran nova pels àngels, que donaven la notícia de l’arribada de la mostra de l’amor de Déu, en forma humana.

Sense poder contenir-me, a pesar del fred que sentia, jo també em vaig apropar a reverenciar al nou nat. El nen, un bressol petit ple de palla, una mula i un bou, la mare que vigilava atentament el seu fill i un home ja gran que vetllava pels dos, senzillament sense prodigis ni riqueses, però ho era tot. Un vailet recollia les petites mostres de l’amor humà, doncs el camí de tornada era llarg.

Vaig caure de genolls davant del miracle, el meu cos ja no sentia el fred i la neu semblava que em donés escalfor. Vaig regirar les meves butxaques, no tenia res a oferir, em sentia pobre no solament de diners sinó també d’esperit. Buit d’amor vers la meravella que se m’oferia: viure com si retornessin els nadals de fa molts anys a casa amb la família. Finalment de dins la bossa que portava penjada a l’esquena vaig trobar una petita cantimplora i li vaig entregar al vailet com a mínima expressió del meu amor.

Amor escrit amb lletres petites de persona humana, res equiparable amb l’AMOR en majúscula que ell havia de donar-nos més tard als habitants d’aquest món.

Vaig passar la nit amb els pastors guaitant la cova i a l’endemà al matí les meves angúnies personals havíem desaparegut i una sensació de pau omplia el meu cor.

Hosanna dalt del cel! El fill de Déu, com cada any, torna a ser amb nosaltres! El miracle s’ha complert!

Miquel Pujol Mur.