L'accident

Va tancar els ulls i va recordar-ho tot com si ho estigués vivent en aquell moment.
Podia recordar la gent que hi havia al seu voltant, esperant a poder travessar el carrer. Podia recordar com ell l'havia somrigut des de l'altra banda i no havia pogut esperar a que el semàfor es fiqués verd. Podia recordar com el cotxe havia passat a tota velocitat. Podia recordar com el seu cos havia quedat estès a terra, sense vida. Podia recordar com havia començat a plorar i s'havia agenollat al seu costat demanant que deixés de fer broma. Podia recordar com l'havien apartat del seu cos per dir-li paraules buides que no tenien sentit, que no podien esborrar el dolor del seu cor. Podia recordar com el doctor de l'hospital li havia dit que no hi havia remei, que per ell la vida ja s'havia acabat. Podia recordar com a l'enterrament la gent li deia paraules de consol. Podia recordar els crits que havia fet dient que no entenien res del que havia passat, que ells no entenien el seu dolor. Podia recordar com no havia suportat el dolor i havia volgut morir. Podia recordar com havia despertat en un hospital qualsevol i li havien dit més paraules buides de coses que ells no entenien. Podia recordar els seus pares demanant-li que anés a veure a aquella dona que l'havia d'ajudar tant. Podia recordar-ho tot perfectament.
Va tornar a obrir els ulls i es va trobar davant la pantalla d'un ordinador.
-Escriu el que recordis. - va dir una dona que hi havia asseguda una mica allunyada d'ella.
Ella va assentir.
Va teclejar quatre paraules que després va esborrar. Va estar així una estona, teclejant i esborrant, sense saber com expressar tot el que tenia dintre seu, fins que va decidir que era impossible. Va aixecar-se i va mirar la dona que li havia parlat abans.
-No puc escriure res. - va dir-li.
La dona va observar-la i després va fer un somriure tendre.
-Tranquil·la, pots venir un altre dia i començar...
-No.
La dona es va quedar sorpresa davant la negativa.
-No puc escriure res. - va repetir altra vegada la noia.
Llavors va ser la dona la que es va aixecar.
-Llavors hauràs de tornar un altre dia.
-No.
La noia es va acostar a la dona.
-Vostè vol que escrigui això per saber que em passa, no?
La dona no va respondre, es va quedar quieta esperant que seguís parlant.
-Jo li diré que em passa! - va cridar.
Va donar un cop de puny contra la taula que tenia més a prop per treure la ràbia que tenia.
-Quan ell va morir jo vaig morir. - va dir després. - En el moment que el seu cor es va aturar la meva ànima va morir amb ell. Jo sóc morta.
La dona la va agafar per un braç.
-Hauràs de tornar un altre dia. - va dir amb l'esperança de que la noia aquesta vegada acceptés el que li deia.
-No. - va tornar a dir la noia.
I llavors la va mirar als ulls.
-Jo sóc morta. - va repetir.
La noia es va desfer de la mà que l'engrapava i va sortir per la porta.
La dona es va quedar mirant la porta amb una por creixent al cor, en els ulls de la noia havia vist el dolor, l'horror i la impotència, havia vist la mort. Es va deixar caure sobre una cadira sentint com la seva ànima s'estremia quan recordava aquells ulls.

..........................................................................

La notícia la va saber per la televisió. Dos carrers més amunt hi havia hagut un accident de trànsit, una noia havia mort a l'acte després de ser atropellada, mai va veure la cara de la noia, i tot hi així, alguna cosa li va dir qui era.