Cercador
La Visió
Un relat de: Marc Barqué Vila- Compartir:
LA VISIÓ
The face of all your fears
All your fears unleashed
The face of all your fears
At the Gates - Blinded by fear
Els científics del Laboratori d’Astrofísica número 6 de Ceres estaven a la vora de l’abisme. Ni tan sols la guerra entre llur planeta i Mart, que estava a les acaballes, els havia desviat gens de la seva recerca. Portaven gairebé tres anys tancats al seu laboratori, sortint només eventualment per fer algunes visites esporàdiques a les seves famílies i per acudir al XXVI Congrés del Comitè Científic Federal, que es celebrà a la secció 34.5 de la tercera subcúpula de Mart, en el qual gairebé no hi van participar. En circumstàncies normals, el govern de Ceres els hauria demanat explicacions sobre el seu estrany comportament i, sobre tot, la manca d’informes en referència a llurs activitats. Però la guerra mantingué el seu govern totalment absort durant dos anys, car la Direcció Federal, malgrat les proves que demostraven que el govern de Mart i el seu Gremi de Comerciants desenvolupaven activitats al·legals per tal d’assegurar-se el monopoli comercial (tenint sota llur domini de facto el Gremi de Comerciants de la Lluna), es mantingué neutral davant del que s’anomenà el conflicte Mart-Ceres, i les dinàmiques polítiques, lligades a poderosos interessos econòmics, varen desencadenar una guerra que estava arrossegant la Federació al col·lapse total.
Malgrat això, la troballa d’aquella estranya música a la regió RHF-32.5 d’Andròmeda diversos mesos abans de la celebració del XXVI Congrés del Comitè Científic Federal, a poc a poc va anar absorbint tot el personal científic del Laboratori, deixant de banda llur investigació principal: la possibilitat d’establir una colònia humana a Plutó.
Tot va començar com un simple fet fortuït. Paul Salvatore, un dels físics que s’encarregava de buscar i identificar els forats negres que hom pensava que habitaven en totes les galàxies, estava duent a terme les seves habituals activitats de reconeixement per Andròmeda, assegut davant del seu hiperordinador especialitzat en l’obtenció de dades de tot tipus. De sobte, en un punt perifèric de la regió RH-32.5, els sensors gravitatoris van detectar unes pertorbacions a nivell gravitacional que, tot i que lleugerament tènues, es captaven perfectament. La curiositat no raïa en captar allò, sinó haver-ho captat en una zona en la qual no hi havia gairebé cap camp gravitacional de cap astre. Aquelles pertorbacions, teòricament, no haurien d’estar allà. Però hi eren. Salvatore, estranyat, focalitzà el sensor mare de l’hiperordinador en el punt exacte en el que es captava el focus de gravetat. Després de calibrar els fotosensors, confirmà que allà no hi havia gens de llum i, per tant, probablement cap objecte era l’origen d’aquella l’alteració. Els sensors de temperatura, radiació i moviments quàntics tampoc aportaren informació sobre cap tipus de matèria que pogués envoltar l'ona de pertorbació gravitacional. Salvatore va informar de la seva misteriosa i inexplicable troballa a la resta de l’equip i tots es varen interessar per l’assumpte. Cap d’aquells grans científics fou capaç d’oferir una explicació a aquell fenomen. Però l’estranyesa esdevingué horror després de diverses setmanes.
Un dia, poc abans del Congrés, els científics descobriren, mitjançant els fonosensors, que hi havia so al bell mig de la pertorbació gravitatòria. Van calibrar bé l’hiperordinador per tal de captar els senyals fònics i els enregistraren en una gràfica que van produir en un holograma. Tots els científics, malgrat que no podien escoltar res perquè les dades es reproduïen només gràficament, comprengueren que no es tractava de simples sons. Era música.
Música enmig d’Andròmeda, sense cap astre en l’epicentre, ni tan sols per la perifèria, de la zona d’emissió fònica? Això els resultà d’allò més misteriós, però era un misteri inquietant, acompanyat d’una forta sensació de terror vers un fenomen inexplicable de magnituds còsmiques. Però eren científics i llur natural curiositat humana es trobava amplificada per la pròpia idiosincrasia de la seva professió. De manera que, per desgràcia de tots ells, van continuar investigant.
Analitzant més detalladament la zona, veieren que just al punt on eren emeses les ones sonores, hi havia una forta curvatura de l’espai. Les curvatures de la dimensió espacial només podien donar-se en presència d’astres amb una gravetat extrema, com els forats negres, la qual cosa era impossible perquè allà, literalment, no hi havia res. O bé…era un fenomen en si mateix que es sabia teòricament que podia existir, però encara no s’havia demostrat empíricament. No en van tenir el menor dubte: estaven davant d’una descoberta sense precedents. Havien descobert el primer forat de cuc. Malgrat tot, encara que allò expliqués per què hi havia pertorbacions gravitacionals en unes coordenades en les quals no hi havia gens de matèria que pogués exercir influència gravitatòria, no explicava el que més corprenia els científics: l’origen de la música. Fos el que fos la font d'origen d’aquelles emissions fòniques, estava a l’altre costat del forat de cuc. I, seguint la informació que els fonosensors captaven, la intensitat de la música augmentava, fet que comportava una altra paorosa certesa: la font de la música estava creuant el forat de cuc.
Tots convingueren que havia arribat el moment de convertir totes les dades dels diversos sensors en imatges. El potent hiperordinador disposava d’un programa d’última generació que permetia reproduir en imatges a temps real les dades dels diversos sensors. Així havien pogut observar directament, a la gran pantalla que s'estenia al llarg de l’enorme paret davantera del laboratori, galàxies molt més llunyanes que Andròmeda, així com fenòmens còsmics com ara supernoves i forats negres. L’execució d’aquest programa requeria una despesa energètica extra summament costosa, motiu pel qual s’utilitzava només en comptades ocasions. En aquest cas, res justificava utilitzar-ho, car no hi havia cap registre de matèria. Tanmateix, l’empraren. I, en efecte, el que es va projectar a la pantalla era només foscor i estrelles a la llunyania.
En vista d’aquest resultat, un jove membre del grup de científics digué quelcom que tots els seus companys havien pensat però no s’havien atrevit a proposar: traspassar les dades infogràfiques dels sons captats i convertir-les en un arxiu de so per a poder escoltar la música. Quan digué això, tant ell com la resta de l’equip van estremir-se. Per algun motiu que desconeixien, tots temien escoltar aquella música. Potser seria pel fet de ser quelcom alienígena? Tal vegada algun tipus de força còsmica arribava cap a ells advertint-los que no havien de transformar la informació gràfica en sons? Fos el que fos, era quelcom inabarcable racionalment i inexplicable amb paraules. Era com si l’atàvic instint de supervivència animal que l’ésser humà encara conservava genèticament estigués actuant des de l’inconscient. No obstant, la curiositat vencé l’instint. Sense pronunciar cap mot, un d’ells es va asseure davant l’ordinador i en un parell de minuts havia bolcat les dades del sensor fonogràfic al convertidor de formats, de manera que les gràfiques de variacions tonals i percutives es convertiren en un arxiu de so audible. Entre un asfixiant silenci i amb una intensa tremolor a la seva mà, el científic polsà el botó de reproducció. El que succeí a continuació fou un autèntic aquelarre de caos, dolor i mort.
La música que començà a sonar al laboratori era una abominable melodia caòtica i grinyolant, amb notes desconegudes per l’ésser humà que en algunes tonalitats arribaven a danyar el timpà. Indubtablement, aquella aberració fònica era una melodia amb certs patrons, però era tan absolutament demencial que era impossible que un individu pertanyent a una cultura civilitzada l’hagués compost. Els científics sentien com els feien mal el cap i les oïdes, i estranyes visions de tentacles i dentades boques babejants envaïen les seves ments. L’aterridora i vesànica melodia anava acompanyada d’uns cops de percussió que marcaven un ritme infernal, amb compassos incomprensibles però que, d’alguna manera, era clar que quadraven amb l’horripilant successió de notes i tonalitats emeses per instruments desconeguts.
Amb només cinc segons d’exposició a aquella horrible música, l’atmosfera del laboratori es feu opressiva i irrespirable. Era com si aquella diabòlica música ocupés l’espai i exercís pressió física sobre els oients, els quals es tapaven les orelles amb força, però seguien sentint la música amb el mateix volum. Tots xisclaven i ploraven desesperats, al mateix temps que un d’ells començà a colpejar-se el cap contra una taula fins que va caure al terra amb el seu front aixafat i ensangonat. Uns altres s’arrencaven de quall els cabells i el més jove de l’equip agafà dos bolígrafs i se’ls clavà a les oïdes amb tanta força que es quedà sord a l’instant, però l’hòrrida música seguia arribant al seu cervell amb la mateixa intensitat.
Finalment, el mateix que havia reproduït aquella aberració assassina, aconseguí amb prou feines polsar el botó de detenció de l’àudio, parant així l’abominació que els estava enfollint i matant. Durant els següents vint minuts, tots els científics es quedaren en els mateixos llocs en els que jeien esgotats i amb tot el seu cos adolorit. Mentrestant, un d’ells es va penjar amb una forca improvitzada.
Mentre encara regnava el silenci trencat pels sanglots d’alguns científics, un d’ells digué: “per ara, això ha de restar ocult per la humanitat”.
Durant les següents setmanes, cap nou esdeveniment torbà els científics, la qual cosa els va permetre començar a digerir el terrible incident amb l’audició. Diversos d’ells acudiren al Congrés Científic, car si no ho feien, de ben segur que alguna comissió del Comitè Científic acudiria al Laboratori. Poc després del Congrés, s’inicià la guerra. Malgrat això, res extern al Laboratori captà l’atenció dels trasbalsats astrofísics. Seguiren absorts durant mesos en llur vigilància a la regió RHF-32.5 d’Andròmeda. Però un dia, succeí.
En un instant determinat d’un dels inacabables dies de la seva ja monòtona investigació, tots pogueren veure quelcom al monitor. Un cos estava emergint del no-res. Tots van mirar atònits el desenvolupament d’aquell nou i sinistre esdeveniment. L’horror començà a manifestar-se i revelar-se. Uns tentacles verdosos es contorsionaven agafant una mena de tub blanquinós mentre anaven sorgint de l’obscuritat. Tot i que l’estat mental dels científics era ja d’absoluta inestabilitat i extenuació, tots van comprendre el que s’estava esdevenint: l’entitat exterior estava emergent del forat de cuc.
Al cap de pocs segons, el paorós ésser havia emergit del tot. Era una massa d’una matèria viscosa, amb una forma inqualificable, totalment irregular, que anava canviant conforme es movia, però que no es corresponia amb cap figura geomètrica ni contorn imaginable. Les seves desenes de tentacles es movien cap a totes direccions i el tub blanquinós que havien començat a albirar, agafat per diversos d’aquells repugnants tentacles, arribava fins el que semblava ser una boca, tot i que sobre aquell orifici no hi havia res semblant a un nas ni ulls, de manera que no podia distingir-se cap rostre. Però era evident que allò era l’origen de la calamitosa melodia que havia assassinat a dos científics i havia portat tots els altres a l’abisme psicològic. Les cares dels científics es desfiguraven paral·lelament a l’aparició de dos éssers més com aquell, emergent de la foscor.
La sola existència d’aquelles entitats demoníaques ja era suficient per a trencar mentalment els desgraciats espectadors d’aquella desfilada pertorbadora, però el pitjor arribà després. Una altra entitat començà a eixir de la profunda obscuritat del forat de cuc, una entitat que era la representació del pur horror.
Mai ningú havia vist allò abans. Alguns humans, en la prehistòria terrània, havien llegit sobre allò en llibres prohibits que tractaven d’obscurs coneixements arcans. En l’actualitat, però, només un humà tenia alguna noció sobre allò que els físics ceranis estaven a punt de contemplar en la seva totalitat i en temps real. A centenars de milers de quilòmetres de distància, el científic Varg, des de la seva casa a Mart, custodiava el llibre que trobà al secret Arxiu Militar durant un incident a l’inici de la guerra entre Ceres i Mart. Aquest llibre, anomenat Necronomicon, dedica unes pàgines a parlar sobre un ens de poder suprem que habita a l’Escorça de l’Espai, l’essència del qual és el caos i la destrucció, i que l’únic motiu pel qual no destrueix tot el que hi ha al seu voltant és que uns flautistes amorfs el mantenen adormit amb una vesànica música. Aquesta entitat, de nom Azathoth, el Caos Nuclear, és el que els físics ceranis, per primera vegada en tota la història de la humanitat, estaven a punt de contemplar en una visió directa.
Azathoth, que havia acabat d’emergir completament del forat de cuc, es desplaçava ara molt lentament per Andròmeda. Estava circumdat per milers dels terrorífics flautistes amorfs, distribuïts irregularment al voltant dels milions de quilòmetres quadrats que mesurava el sultà dels dimonis. Per l’escala de les imatges, els científics comprengueren, absolutament terroritzats, que aquella criatura era més gran que el Sol. Mentre els científics l’observaven, les seves ments agonitzaven amb cada detall que captaven.
La superfície d’Azathoth estava recoberta d’una matèria sòlida de textura viscosa i flexible. Les seves vores no tenien cap forma definida, sinó que modificaven llur perfil amb sinuosos moviments. La forma global estava, podríem dir, arrodonida, però no podia qualificar-se d’esfèrica, ni circular, ni se li podia aplicar cap concepte geomètric humà. Al llarg de la seva extensíssima mola, podia observar-se una variada geografia: muntanyes cobertes d’aquell material dur però viscós que semblava ser la pell d’Azathoth, enormes valls que s’enfonsaven al seu cos, extenses planes en les que semblaven moure’s garbuixos de matèria repugnant recorrent la superficie. Eres éssers diferents a Azathoth que vivien sobre ell en simbiosi o parasitisme? Alguns d’aquests éssers, impossibles de descriure en termes assimilables per l’enteniment humà, en ocasions queien dins les nombroses boques disseminades, sense cap mena de patró distributiu, per l’horrenda pell d’Azathoth. A les zones laterals, o el que semblaven ser els seus laterals, s’extenien uns abominables tentacles, de diversos colors, alguns llisos i altres amb enormes ventoses, que mesuraven la suficient llargària com per poder arrasar mig sistema solar amb un sol moviment. A altres zones d’aquell colossal cos hi havia forats que semblaven ciclopis pous, dels quals emergia una substància líquida, tot i que molt densa, formant rius que vessaven per l’accidentada orografia. Alguns d’aquests pous tenien el seu perímetre, d’una circularitat irregular, coronats pel que semblaven ser dents enormes. En ocasions, sorgien protuberàncies dels forats que es movien de manera semblant als tentacles de l’exterior. Aquelles protuberàncies, que semblaven una mena de llengües, expulsaven una espècie de gasos de diverses tonalitats verdoses i a les zones on s’acumulaven molts d’aquests núvols semblava conformar-se una estranya atmosfera.
Els científics s’endinsaven més en l’abisme de la follia conforme anaven veient més detalls d’aquella monstruosa entitat. Tot i així, no pogueren acabar d’observar-la sencera, perquè una última visió sumada a un succés sobtat, els causà la mort a l’instant.
El cos d’Azathoth, al mateix temps que es desplaçava molt lentament, sempre custodiat pels horripilants flautistes, també girava sobre si mateix. En realitat, aquella enorme mola deformada i viscosa, amb les seves muntanyes, planes, valls i rius, semblava més un planeta que una entitat individual, malgrat que els tentacles que sorgien dels seus laterals li donaven cert aspecte de corporalitat. Nogensmenys, l’últim detall que foren capaços de soportar revelà que Azathoth, en efecte, era un ésser que posseïa individualtat. L’horror final es descobrí quan el moviment rotatiu acabà revelant allò que exterminava d’arrel qualsevol indici de seny: el rostre d’Azathoth. Era un hòrrid i repulsiu conjunt desendreçat d’ulls de diversos tamanys que miraven tots en diferents direccions i goles amb dents amenaçants que s’obrien i tancaven amb brutal violència, i que ocasionalment mostraven fastigoses llengües de les quals en penjava un repulsiu líquid de color negrós. Al veure’l, el poc seny que encara podia quedar a la ment dels científics ceranis fou anihilada a l’instant, i tots arrencaren a cridar, notant com les seves cordes vocals es trencaven pel terrible esforç, sentint com la sang brollava de les seves boques, orelles, nas i ulls. Alguns d’ells es van cegar arrencant-se els ulls i d’altres es colpejaven el cap amb qualsevol objecte sòlid que podien agafar. Malgrat aquell caos de bogeria en el que estaven sumits, aquells que no s’havien arrabassat els ulls van veure un succés que s’esdevingué de sobte: els amorfs i tentaculars flautistes van deixar de tocar els seus infernals instruments. Apartaren les estranyes flautes dels seus orificis bucals i es dispersaren, allunyant-se d’Azathoth. Tot i que cap dels científics sabia que aquell fet implicava l’alliberament d’aquell caos primigeni, que a partir de llavors podria desplaçar-se a voluntat per l’espai, pogueren albirar quelcom d’això quan els centenars de milers d’ulls que poblaven el rostre d’Azathoth semblaren mirar cap als sensors de Ceres, i els desgraciats espectadors d’aquell terrible esdeveniment, ja morts psicològicament, van creuar les mirades amb la d’Azathoth. I, malgrat que Azathoth es trobava a Andròmeda, i tot i que només el veien a través de la pantalla, la sola mirada d’Azathoth els causà la mort.
The face of all your fears
All your fears unleashed
The face of all your fears
At the Gates - Blinded by fear
Els científics del Laboratori d’Astrofísica número 6 de Ceres estaven a la vora de l’abisme. Ni tan sols la guerra entre llur planeta i Mart, que estava a les acaballes, els havia desviat gens de la seva recerca. Portaven gairebé tres anys tancats al seu laboratori, sortint només eventualment per fer algunes visites esporàdiques a les seves famílies i per acudir al XXVI Congrés del Comitè Científic Federal, que es celebrà a la secció 34.5 de la tercera subcúpula de Mart, en el qual gairebé no hi van participar. En circumstàncies normals, el govern de Ceres els hauria demanat explicacions sobre el seu estrany comportament i, sobre tot, la manca d’informes en referència a llurs activitats. Però la guerra mantingué el seu govern totalment absort durant dos anys, car la Direcció Federal, malgrat les proves que demostraven que el govern de Mart i el seu Gremi de Comerciants desenvolupaven activitats al·legals per tal d’assegurar-se el monopoli comercial (tenint sota llur domini de facto el Gremi de Comerciants de la Lluna), es mantingué neutral davant del que s’anomenà el conflicte Mart-Ceres, i les dinàmiques polítiques, lligades a poderosos interessos econòmics, varen desencadenar una guerra que estava arrossegant la Federació al col·lapse total.
Malgrat això, la troballa d’aquella estranya música a la regió RHF-32.5 d’Andròmeda diversos mesos abans de la celebració del XXVI Congrés del Comitè Científic Federal, a poc a poc va anar absorbint tot el personal científic del Laboratori, deixant de banda llur investigació principal: la possibilitat d’establir una colònia humana a Plutó.
Tot va començar com un simple fet fortuït. Paul Salvatore, un dels físics que s’encarregava de buscar i identificar els forats negres que hom pensava que habitaven en totes les galàxies, estava duent a terme les seves habituals activitats de reconeixement per Andròmeda, assegut davant del seu hiperordinador especialitzat en l’obtenció de dades de tot tipus. De sobte, en un punt perifèric de la regió RH-32.5, els sensors gravitatoris van detectar unes pertorbacions a nivell gravitacional que, tot i que lleugerament tènues, es captaven perfectament. La curiositat no raïa en captar allò, sinó haver-ho captat en una zona en la qual no hi havia gairebé cap camp gravitacional de cap astre. Aquelles pertorbacions, teòricament, no haurien d’estar allà. Però hi eren. Salvatore, estranyat, focalitzà el sensor mare de l’hiperordinador en el punt exacte en el que es captava el focus de gravetat. Després de calibrar els fotosensors, confirmà que allà no hi havia gens de llum i, per tant, probablement cap objecte era l’origen d’aquella l’alteració. Els sensors de temperatura, radiació i moviments quàntics tampoc aportaren informació sobre cap tipus de matèria que pogués envoltar l'ona de pertorbació gravitacional. Salvatore va informar de la seva misteriosa i inexplicable troballa a la resta de l’equip i tots es varen interessar per l’assumpte. Cap d’aquells grans científics fou capaç d’oferir una explicació a aquell fenomen. Però l’estranyesa esdevingué horror després de diverses setmanes.
Un dia, poc abans del Congrés, els científics descobriren, mitjançant els fonosensors, que hi havia so al bell mig de la pertorbació gravitatòria. Van calibrar bé l’hiperordinador per tal de captar els senyals fònics i els enregistraren en una gràfica que van produir en un holograma. Tots els científics, malgrat que no podien escoltar res perquè les dades es reproduïen només gràficament, comprengueren que no es tractava de simples sons. Era música.
Música enmig d’Andròmeda, sense cap astre en l’epicentre, ni tan sols per la perifèria, de la zona d’emissió fònica? Això els resultà d’allò més misteriós, però era un misteri inquietant, acompanyat d’una forta sensació de terror vers un fenomen inexplicable de magnituds còsmiques. Però eren científics i llur natural curiositat humana es trobava amplificada per la pròpia idiosincrasia de la seva professió. De manera que, per desgràcia de tots ells, van continuar investigant.
Analitzant més detalladament la zona, veieren que just al punt on eren emeses les ones sonores, hi havia una forta curvatura de l’espai. Les curvatures de la dimensió espacial només podien donar-se en presència d’astres amb una gravetat extrema, com els forats negres, la qual cosa era impossible perquè allà, literalment, no hi havia res. O bé…era un fenomen en si mateix que es sabia teòricament que podia existir, però encara no s’havia demostrat empíricament. No en van tenir el menor dubte: estaven davant d’una descoberta sense precedents. Havien descobert el primer forat de cuc. Malgrat tot, encara que allò expliqués per què hi havia pertorbacions gravitacionals en unes coordenades en les quals no hi havia gens de matèria que pogués exercir influència gravitatòria, no explicava el que més corprenia els científics: l’origen de la música. Fos el que fos la font d'origen d’aquelles emissions fòniques, estava a l’altre costat del forat de cuc. I, seguint la informació que els fonosensors captaven, la intensitat de la música augmentava, fet que comportava una altra paorosa certesa: la font de la música estava creuant el forat de cuc.
Tots convingueren que havia arribat el moment de convertir totes les dades dels diversos sensors en imatges. El potent hiperordinador disposava d’un programa d’última generació que permetia reproduir en imatges a temps real les dades dels diversos sensors. Així havien pogut observar directament, a la gran pantalla que s'estenia al llarg de l’enorme paret davantera del laboratori, galàxies molt més llunyanes que Andròmeda, així com fenòmens còsmics com ara supernoves i forats negres. L’execució d’aquest programa requeria una despesa energètica extra summament costosa, motiu pel qual s’utilitzava només en comptades ocasions. En aquest cas, res justificava utilitzar-ho, car no hi havia cap registre de matèria. Tanmateix, l’empraren. I, en efecte, el que es va projectar a la pantalla era només foscor i estrelles a la llunyania.
En vista d’aquest resultat, un jove membre del grup de científics digué quelcom que tots els seus companys havien pensat però no s’havien atrevit a proposar: traspassar les dades infogràfiques dels sons captats i convertir-les en un arxiu de so per a poder escoltar la música. Quan digué això, tant ell com la resta de l’equip van estremir-se. Per algun motiu que desconeixien, tots temien escoltar aquella música. Potser seria pel fet de ser quelcom alienígena? Tal vegada algun tipus de força còsmica arribava cap a ells advertint-los que no havien de transformar la informació gràfica en sons? Fos el que fos, era quelcom inabarcable racionalment i inexplicable amb paraules. Era com si l’atàvic instint de supervivència animal que l’ésser humà encara conservava genèticament estigués actuant des de l’inconscient. No obstant, la curiositat vencé l’instint. Sense pronunciar cap mot, un d’ells es va asseure davant l’ordinador i en un parell de minuts havia bolcat les dades del sensor fonogràfic al convertidor de formats, de manera que les gràfiques de variacions tonals i percutives es convertiren en un arxiu de so audible. Entre un asfixiant silenci i amb una intensa tremolor a la seva mà, el científic polsà el botó de reproducció. El que succeí a continuació fou un autèntic aquelarre de caos, dolor i mort.
La música que començà a sonar al laboratori era una abominable melodia caòtica i grinyolant, amb notes desconegudes per l’ésser humà que en algunes tonalitats arribaven a danyar el timpà. Indubtablement, aquella aberració fònica era una melodia amb certs patrons, però era tan absolutament demencial que era impossible que un individu pertanyent a una cultura civilitzada l’hagués compost. Els científics sentien com els feien mal el cap i les oïdes, i estranyes visions de tentacles i dentades boques babejants envaïen les seves ments. L’aterridora i vesànica melodia anava acompanyada d’uns cops de percussió que marcaven un ritme infernal, amb compassos incomprensibles però que, d’alguna manera, era clar que quadraven amb l’horripilant successió de notes i tonalitats emeses per instruments desconeguts.
Amb només cinc segons d’exposició a aquella horrible música, l’atmosfera del laboratori es feu opressiva i irrespirable. Era com si aquella diabòlica música ocupés l’espai i exercís pressió física sobre els oients, els quals es tapaven les orelles amb força, però seguien sentint la música amb el mateix volum. Tots xisclaven i ploraven desesperats, al mateix temps que un d’ells començà a colpejar-se el cap contra una taula fins que va caure al terra amb el seu front aixafat i ensangonat. Uns altres s’arrencaven de quall els cabells i el més jove de l’equip agafà dos bolígrafs i se’ls clavà a les oïdes amb tanta força que es quedà sord a l’instant, però l’hòrrida música seguia arribant al seu cervell amb la mateixa intensitat.
Finalment, el mateix que havia reproduït aquella aberració assassina, aconseguí amb prou feines polsar el botó de detenció de l’àudio, parant així l’abominació que els estava enfollint i matant. Durant els següents vint minuts, tots els científics es quedaren en els mateixos llocs en els que jeien esgotats i amb tot el seu cos adolorit. Mentrestant, un d’ells es va penjar amb una forca improvitzada.
Mentre encara regnava el silenci trencat pels sanglots d’alguns científics, un d’ells digué: “per ara, això ha de restar ocult per la humanitat”.
Durant les següents setmanes, cap nou esdeveniment torbà els científics, la qual cosa els va permetre començar a digerir el terrible incident amb l’audició. Diversos d’ells acudiren al Congrés Científic, car si no ho feien, de ben segur que alguna comissió del Comitè Científic acudiria al Laboratori. Poc després del Congrés, s’inicià la guerra. Malgrat això, res extern al Laboratori captà l’atenció dels trasbalsats astrofísics. Seguiren absorts durant mesos en llur vigilància a la regió RHF-32.5 d’Andròmeda. Però un dia, succeí.
En un instant determinat d’un dels inacabables dies de la seva ja monòtona investigació, tots pogueren veure quelcom al monitor. Un cos estava emergint del no-res. Tots van mirar atònits el desenvolupament d’aquell nou i sinistre esdeveniment. L’horror començà a manifestar-se i revelar-se. Uns tentacles verdosos es contorsionaven agafant una mena de tub blanquinós mentre anaven sorgint de l’obscuritat. Tot i que l’estat mental dels científics era ja d’absoluta inestabilitat i extenuació, tots van comprendre el que s’estava esdevenint: l’entitat exterior estava emergent del forat de cuc.
Al cap de pocs segons, el paorós ésser havia emergit del tot. Era una massa d’una matèria viscosa, amb una forma inqualificable, totalment irregular, que anava canviant conforme es movia, però que no es corresponia amb cap figura geomètrica ni contorn imaginable. Les seves desenes de tentacles es movien cap a totes direccions i el tub blanquinós que havien començat a albirar, agafat per diversos d’aquells repugnants tentacles, arribava fins el que semblava ser una boca, tot i que sobre aquell orifici no hi havia res semblant a un nas ni ulls, de manera que no podia distingir-se cap rostre. Però era evident que allò era l’origen de la calamitosa melodia que havia assassinat a dos científics i havia portat tots els altres a l’abisme psicològic. Les cares dels científics es desfiguraven paral·lelament a l’aparició de dos éssers més com aquell, emergent de la foscor.
La sola existència d’aquelles entitats demoníaques ja era suficient per a trencar mentalment els desgraciats espectadors d’aquella desfilada pertorbadora, però el pitjor arribà després. Una altra entitat començà a eixir de la profunda obscuritat del forat de cuc, una entitat que era la representació del pur horror.
Mai ningú havia vist allò abans. Alguns humans, en la prehistòria terrània, havien llegit sobre allò en llibres prohibits que tractaven d’obscurs coneixements arcans. En l’actualitat, però, només un humà tenia alguna noció sobre allò que els físics ceranis estaven a punt de contemplar en la seva totalitat i en temps real. A centenars de milers de quilòmetres de distància, el científic Varg, des de la seva casa a Mart, custodiava el llibre que trobà al secret Arxiu Militar durant un incident a l’inici de la guerra entre Ceres i Mart. Aquest llibre, anomenat Necronomicon, dedica unes pàgines a parlar sobre un ens de poder suprem que habita a l’Escorça de l’Espai, l’essència del qual és el caos i la destrucció, i que l’únic motiu pel qual no destrueix tot el que hi ha al seu voltant és que uns flautistes amorfs el mantenen adormit amb una vesànica música. Aquesta entitat, de nom Azathoth, el Caos Nuclear, és el que els físics ceranis, per primera vegada en tota la història de la humanitat, estaven a punt de contemplar en una visió directa.
Azathoth, que havia acabat d’emergir completament del forat de cuc, es desplaçava ara molt lentament per Andròmeda. Estava circumdat per milers dels terrorífics flautistes amorfs, distribuïts irregularment al voltant dels milions de quilòmetres quadrats que mesurava el sultà dels dimonis. Per l’escala de les imatges, els científics comprengueren, absolutament terroritzats, que aquella criatura era més gran que el Sol. Mentre els científics l’observaven, les seves ments agonitzaven amb cada detall que captaven.
La superfície d’Azathoth estava recoberta d’una matèria sòlida de textura viscosa i flexible. Les seves vores no tenien cap forma definida, sinó que modificaven llur perfil amb sinuosos moviments. La forma global estava, podríem dir, arrodonida, però no podia qualificar-se d’esfèrica, ni circular, ni se li podia aplicar cap concepte geomètric humà. Al llarg de la seva extensíssima mola, podia observar-se una variada geografia: muntanyes cobertes d’aquell material dur però viscós que semblava ser la pell d’Azathoth, enormes valls que s’enfonsaven al seu cos, extenses planes en les que semblaven moure’s garbuixos de matèria repugnant recorrent la superficie. Eres éssers diferents a Azathoth que vivien sobre ell en simbiosi o parasitisme? Alguns d’aquests éssers, impossibles de descriure en termes assimilables per l’enteniment humà, en ocasions queien dins les nombroses boques disseminades, sense cap mena de patró distributiu, per l’horrenda pell d’Azathoth. A les zones laterals, o el que semblaven ser els seus laterals, s’extenien uns abominables tentacles, de diversos colors, alguns llisos i altres amb enormes ventoses, que mesuraven la suficient llargària com per poder arrasar mig sistema solar amb un sol moviment. A altres zones d’aquell colossal cos hi havia forats que semblaven ciclopis pous, dels quals emergia una substància líquida, tot i que molt densa, formant rius que vessaven per l’accidentada orografia. Alguns d’aquests pous tenien el seu perímetre, d’una circularitat irregular, coronats pel que semblaven ser dents enormes. En ocasions, sorgien protuberàncies dels forats que es movien de manera semblant als tentacles de l’exterior. Aquelles protuberàncies, que semblaven una mena de llengües, expulsaven una espècie de gasos de diverses tonalitats verdoses i a les zones on s’acumulaven molts d’aquests núvols semblava conformar-se una estranya atmosfera.
Els científics s’endinsaven més en l’abisme de la follia conforme anaven veient més detalls d’aquella monstruosa entitat. Tot i així, no pogueren acabar d’observar-la sencera, perquè una última visió sumada a un succés sobtat, els causà la mort a l’instant.
El cos d’Azathoth, al mateix temps que es desplaçava molt lentament, sempre custodiat pels horripilants flautistes, també girava sobre si mateix. En realitat, aquella enorme mola deformada i viscosa, amb les seves muntanyes, planes, valls i rius, semblava més un planeta que una entitat individual, malgrat que els tentacles que sorgien dels seus laterals li donaven cert aspecte de corporalitat. Nogensmenys, l’últim detall que foren capaços de soportar revelà que Azathoth, en efecte, era un ésser que posseïa individualtat. L’horror final es descobrí quan el moviment rotatiu acabà revelant allò que exterminava d’arrel qualsevol indici de seny: el rostre d’Azathoth. Era un hòrrid i repulsiu conjunt desendreçat d’ulls de diversos tamanys que miraven tots en diferents direccions i goles amb dents amenaçants que s’obrien i tancaven amb brutal violència, i que ocasionalment mostraven fastigoses llengües de les quals en penjava un repulsiu líquid de color negrós. Al veure’l, el poc seny que encara podia quedar a la ment dels científics ceranis fou anihilada a l’instant, i tots arrencaren a cridar, notant com les seves cordes vocals es trencaven pel terrible esforç, sentint com la sang brollava de les seves boques, orelles, nas i ulls. Alguns d’ells es van cegar arrencant-se els ulls i d’altres es colpejaven el cap amb qualsevol objecte sòlid que podien agafar. Malgrat aquell caos de bogeria en el que estaven sumits, aquells que no s’havien arrabassat els ulls van veure un succés que s’esdevingué de sobte: els amorfs i tentaculars flautistes van deixar de tocar els seus infernals instruments. Apartaren les estranyes flautes dels seus orificis bucals i es dispersaren, allunyant-se d’Azathoth. Tot i que cap dels científics sabia que aquell fet implicava l’alliberament d’aquell caos primigeni, que a partir de llavors podria desplaçar-se a voluntat per l’espai, pogueren albirar quelcom d’això quan els centenars de milers d’ulls que poblaven el rostre d’Azathoth semblaren mirar cap als sensors de Ceres, i els desgraciats espectadors d’aquell terrible esdeveniment, ja morts psicològicament, van creuar les mirades amb la d’Azathoth. I, malgrat que Azathoth es trobava a Andròmeda, i tot i que només el veien a través de la pantalla, la sola mirada d’Azathoth els causà la mort.
