L'ADVENIMENT DE CTHULHU (1 de 7)

L’ADVENIMENT DE CTHULHU
Marc Barqué

“The house of death is opening
Hanging from their primal sleep”
Deicide - Dead but dreaming

1. La ciutat enfonsada

Ningú ho va veure venir. Sorgí de sobte; una ombra llargament sepultada sota més d’onze mil metres d’aigua. Ell dormia enmig de la foscor abissal, envoltat per les tenebres marines. Mort però somniant al seu esgarrifós túmul de caos antieculidià.

Succeí durant la III Guerra Mundial. Era l’any 2052 i una devastadora conflagració s’havia iniciat el 12 de maig, enfrontant l’Aliança Oriental contra la Lliga Occidental. El 26 de juliol, l’Aliança llençà una bomba sísmica model XP-324 cap a un punt concret de la meitat oriental del pacífic. Els enginyers xinesos havien desenvolupat aquesta arma en secret, amagats en búnquers sota la sorra del desert de Lut, a l’Iran. L’artilugi explosiu tenia la capacitat de penetrar diversos quilòmetres sota l’aigua i dirigir la seva major força d’impacte cap al sòl oceànic. El resultat previst, fonamentat en complicades equacions, era que l’explosió causaria una forta commoció sísmica seguida d’un brusc moviment de la placa tectònica del pacífic, provocant un demolidor tsunami que escombraria brutalment tota la costa oest estatunidenca. Es va preveure que el tsunami arribaria també a les costes del sud del continent americà, però el lloc de l’explosió es va calcular de tal manera que el moviment de la placa pacífica afectés a la placa de Nazca, originant un contra tsunami que protegiria, si més no en teoria, les costes de Colòmbia, Equador, Perú i Xile. No és que a Rússia, Iran i Xina els preocupés massa el benestar d’aquells països, sinó que volien tenir bones relacions amb llurs governs, car les necessitats de la guerra van estimular l’imperialisme estatunidenc pel sud d’Amèrica, la qual cosa comportà una creixent tensió a la regió. En aquest context bèl·lic, a l’Aliança Oriental li interessava mantenir bones relacions amb els enemics dels seus enemics, sobretot si eren els seus veïns geogràfics.

El resultat previst coincidí en gran part amb el resultat empíric. Una imparable onada de més de tres-cents engolí la costa occidental dels Estats Units, ocasionant pèrdues humanes i danys materials incalculables. La fúria de més de vint tonelades de furiosa aigua arrassà ports, ciutats, carreteres i segà centenars de milers de vides. Sens dubte, el govern estatunidenc es veuria obligat a invertir desorbitades quantitats de diners en la reconstrucció de les infraestructures i l’ajuda als damnificats, a més de destinar un gran nombre d’efectius militars a socórrer els milions de víctimes. L’atac fou un èxit i, segons el parer de l’Aliança Oriental, una resposta totalment justificada als esgarrifosos atacs aeris de la Lliga Occidental sobre Moscú, Sant Petersburg i Novosibirsk de dos mesos ençà. Així mateix, les costes sud-americanes no es veieren gaire afectades, tot i que els països del Carib i Mèxic, que no estan situats sobre la placa de Nazca, sí patiren escomesa de les esfereïdores onades. Danys col·laterals, pensaven els caps de l’Estat Major de l’Aliança, tristos però necessaris per a poder derrotar els Estats Units i els que els orientals anomenaven els seus sequaços europeus.

No obstant, hi havia una variable que no constava a les equacions dels enginyers i matemàtics orientals. El moviment de la placa del Pacífic causat per la bomba sísmica fou tan brusc que es produïren elevacions de l’escorça oceànica, fent sorgir diverses illes i provocant el desplaçament d’altres ja existents. En conseqüència, el mapa físic del Pacífic es modificà de dalt a baix. Res de tot això, emperò, havia d’afectar al desenvolupament de la guerra ni a les estratègies militars de cap d'ambdós bàndols. L’eixida d’illes desertes, només habitades per algues, coralls i crustacis, tenia un gran interès científic, però suposava una nul·la preocupació militar. D’altra banda, el desplaçament de les petites illes de la Polinèsia tampoc era un fet rellevant en relació a la presa de decisions bèl·liques, doncs estaven mancats d’importància geoestratègica.

Però hi havia quelcom més. Un fet que canviaria no ja el transcurs de la guerra, sinó el de la història de la humanitat i el planeta. De les fosques profunditats marines de l’Oceà Pacífic s’alçà una ciclòpia ciutat, tan enorme que era fàcilment albirable a centenars de quilòmetres. Aquella ciutat, que havia romangut en secret durant incomptables mil·lenis, oculta dins la freda penombra aquàtica, s’aixecava ara imponent, terrible i amenaçadora, a la vista de tot el món. Gairebé ningú ho sabia encara, però el compte enrere havia començat. Un antiquíssim horror perdut en el eons havia brollat de l’abisme abissal.

En un primer moment, els grans líders mundials i la major part de la població no van fer massa cas a allò que acabava d’eixir de les aigües. Tot el món estava totalment focalitzat en els efectes de la bomba sísmica i les conseqüències del letal tsunami. Els Estats Units i els seus aliats europeus es van concentrar en ajudar els damnificats i condemnar categòricament l’atac dels orientals. Els caps militars occidentals s’embrancaren en llarguíssimes reunions planejant un contraatac alhora que llurs homòlegs orientals reforçaven les seves defenses segons les informacions que els serveis secrets els transmetien. La majoria de civils de tots els països s’enfilaren en un batibull de protestes, discussions, condemnes, justificacions i fins i tot enfrontaments al carrer entre els defensors de cadascun dels dos bàndols. Tota mena de manifestacions a favor o en contra d’aquella acció qualificada de crim de guerra per uns i de justa represàlia pels altres, es succeïen a Pequín, Moscú i Teheran malgrat la forta pressió policial, dirigida contra tot aquell que pertorbés mínimament l’ordre públic. Aquestes manifestacions solien acabar amb violentes batusses entre els manifestants de diferent signe i la policia. Als països occidentals també hi havia acalorats debats, manifestacions i bregues als carrers. L’Assemblea de les Nacions Unides, més dividida i enfrontada que mai, acabà en més d’una ocasió amb baralles a cops de puny entre els representants diplomàtics dels països contendents. Les llòbregues imatges de grans ciutats de la costa americana, com ara Los Angeles, totalment devastades pel tsunami i curulles de cadàvers eren retransmeses a totes hores per les televisions i les xarxes socials. El caos desplegat s’estava incrementant per moments i la por a un atac nuclear no havia estat tan intensa des dels anys 60 del segle passat, durant la Guerra Freda. Tot això feu passar desapercebut, per a la majoria de persones, el sorgiment de R’lyeh. Per ara.

No obstant, algunes persones sí feren cas de l’eiximent de la ciutat enfonsada. La notícia havia sortit, de fet, per la televisió. Un avió nord-americà sobrevolà la zona on s’havia originat el tsunami, filmant amb una càmera tant les noves localitzacions dels illots polinesis desplaçats com l’aparició de diverses illes fins llavors submergides. També es veié, durant uns segons, una illa molt més gran que la resta dels territoris eixits, exponent una estructura que, clarament, no era natural, sinó que era arquitectura. Allò no era només una illa. Era una ciutat. La majoria de gent que va veure el vídeo sentí una mena de pertorbació al veure la sinistra urbs, però degut als pocs segons que durà el visionat i, també, a la brutal destrucció causada a la costa oest nord-americana, aquell trasbals quedà soterrat a l’inconscient de la majoria dels espectadors. Les preocupacions vers la possible transformació de la guerra en un enfrontament nuclear de proporcions catastròfiques també contribuïa a que no es prestés massa atenció a l’estrany succés. Hom es preocupava d’una guerra que, en realitat, ja havia acabat, del mateix mode que ja havien acabat tots els assumptes humans. Per a alguns, però, allò sí que fou una qüestió important. Alguns sí sabien quelcom sobre aquella estranya ciutat de formes i proporcions absurdes. Nogensmenys, només una petita minoria d’aquella minúscula minoria sabia el que realment implicava aquell esbalaïdor fenomen.
Gairebé ningú ho sabia, però acabava de succeir. Estava enunciat en antics textos, ignorats per la majoria de civilitzacions.

L’Adveniment havia començat.