Cercador
L'ADVENIMENT DE CTHULHU (7 de 7)
Un relat de: Marc Barqué Vila- Compartir:
7. El futur, mig segle després
Sóc el Pare Koga, tripulant de la nau Exili 3, que envolà fa dues setmanes de les instal·lacions de la NASA. Escric aquest informe a fi de deixar constància de tot el que s’ha esdevingut des del dia en què La Calamitat, com s’ha anomenat popularment, emergí de les profunditats abissals de l'Oceà Pacífic i va irrompre al nostre món. Espero que aquest relat no sigui considerat, per a les generacions futures, només com unes folles paraules producte de la fosca fantasia d’un pertorbat mental, sinó un document amb l’objectiu que la humanitat recordi sempre el que va succeir.
Durant la III Guerra Mundial, degut a una bomba sísmica llençada a l'Oceà Pacífic, eixí una terrible ciutat que havia romàs enfonsada durant molts mil·lennis, anomenada R’lyeh. Jo, que portava molts anys (més dels que hom podria creure) estudiant els misteris ocults i preternaturals de la realitat, ja sabia què era R’lyeh i què implicava la seva aparició a la superfície. Em vaig embarcar juntament amb altres investigadors de la Universitat de Miskatonic en un petit vaixell i anàrem fins a R’lyeh. Vam estar gairebé un dia sencer donant tombs per aquella demencial ciutat, la descripció de la qual no aconseguiria expressar la vesània que causava moure’s pel seu interior. Fos com fos, el més important i desastrós vingué després de la nostra infructuosa visita a la insana urbs: de llurs entranyes en sortí un ésser que portava eons tancat al fons del mar, rere els murs maleïts de R’lyeh. Aquesta criatura primigènia, al ser desconeguda per la majoria de la Humanitat i degut a la destrucció que portà, se la va conèixer popularment amb el nom de La Calamitat sorgida de l’Oceà; mes el seu nom real o, almenys, el nom amb què se l’ha conegut des de la llunyedana Antiguitat, és Cthulhu.
Durant dos dies, Cthulhu romangué pels voltants de R’lyeh, rodejat d’uns éssers mestissos, part humans i part batracis, anomenats els Profunds. La gent, al veure les esgarrifoses imatges emeses per la televisió i les xarxes socials que mostraven aquella temible criatura deforme, amb enormes tentacles a la part inferior del rostre, protuberants ales demoníaques i una mola corporal d’uns deu quilòmetres d’alçada, entrà en pànic. Els governs, havent signat un alto el foc de la III Guerra Mundial, es van enfocar en eliminar aquella bèstia pertanyent a un altre món, ja que la seva sola presència a qualsevol ciutat causaria una destrucció sense precedents, a més que la notícia de la seva existència començà a desencadenar el caos. Molta gent començà a parlar de l’Apocalipsi, de la fi del món, del Judici Final… i, en essència, no anaven errats. El pillatge, la violència i els suïcidis van incrementar-se per tot el món i els governs dels països més potents militarment van intentar acabar amb la monstruosa criatura. Un avió nord-americà, seguit d’un altre xinès, van sobrevolar R’lyeh i deixaren caure sengles bombes atòmiques sobre Cthulhu. Alguna cosa va posar en alerta els Profunds que romanien poblant R’lyeh, car es van escampar pels voltants de la ciutat i es submergiren tots. Les dues bombes van caure al mateix temps just on estava Cthulhu i les explosions foren terribles: dues enormes columnes de fum en forma de fong s’alçaren i entrellaçaren on uns segons abans només podia veure’s la basardosa R’lyeh amb el seu espantós habitant. Una sola d’aquelles explosions hauria estat suficient per devastar del tot ciutats com Pequín, Washington o Tòkio. Nogensmenys, a mesura que s’anava dispersant el fum, es veié clarament com R’lyeh continuava intacta i el tenebrós Cthulhu no havia patit cap mena de dany. De fet, ni tan sols semblava mínimament alterat. Després d’uns minuts, els Profunds eixiren de l’aigua. Tot continuava igual. L’atac fou retransmès en directe per les televisions de tot el món i, degut a que el seu absolut fracàs va quedar evidenciat, el caos es va reprendre amb més força que abans pels cinc continents i només una forta pressió militar i els tocs de queda pogueren controlar les poblacions dels països.
Passades unes quaranta-vuit hores, Cthulhu començà a moure’s de manera diferent. S’aclucà en posició quadrúpeda i, alhora que el seu cos realitzava ràpids tremolors, els porus de la seva pell s’obriren i en sortiren uns estranys cossos que semblaven boles de tentacles. Quan queien al terra es contorsionaven violentament i se’ls extenien diverses protuberàncies i extremitats, transformant-se en petites rèpliques, d’uns cinc metres d’alçada, de llur ascendent. Cthulhu estava engendrant els seus fills, anomenats la Llavor Estel·lar de Cthulhu. El colossal cos del Primigeni exhudà centenars de milers, potser milions, d’aquells paorosos rebrots del seu monstruós bressol. Passats uns minuts, succeí allò que tot el món temia que passés: Cthulhu es llençà a l’aigua i va començar a desplaçar-se per l’Oceà. Alhora, les seves llavors estelars, com també els Profunds, s’escamparen per tot el Pacífic. Cthulhu es va dirigir cap a les illes polinèsiques i en destruí moltes. Els seus atacs ni tan sols podien qualificar-se com a tals; simplement, el seu peu ciclopi esclafava tot el que estigués al seu camí, els seus tentacles destrossaven els edificis amb el seu sol frec i la seva presència causava una paüra i un pànic tan extremats que la majoria de persones que el veien embogien i es suïcidaven de les maneres més grotesques imaginables. Ensems, les seves llavors estel·lars i els Profunds arribaven a les costes dels cinc continents. Contra els batracis humanoides, els soldats dels exèrcits nacionals i internacionals encara podien defensar-se’n perquè els Profunds eren forts però es desplaçaven matusserament per terra i, a més a més, els seus cossos no podien resistir els projectils de les armes de foc. Les llavors estel·lars de Cthulhu, en canvi, sí eren molt resistents i calien uns deu soldats fortament armats per acabar amb un sol d’aquells monstres. Els combats van estendre's per tot el planeta. Els civils estaven terroritzats i es tancaven dins les seves llars tremolant i passant fam mentre els militars lluitaven. Però, al cap d’un temps, molts soldats van començar a desertar en massa, absolutament acovardits enfront d’aquelles ferotges criatures d’un altre món.
Quan tot semblava arribar al final i l’anihilació de la resistència militar humana semblava un fet, les Llavors Estel·lars de Cthulhu i els Profunds interromperen sobtadament els seus atacs i es van retirar al mar. Aquesta inesperada treva va permetre cobrir la notícia als pocs mitjans de comunicació que encara tenien periodistes disposats a sortir. Al cap d’uns dies, la població mundial va saber que Cthulhu s’ubicava a Ponapé i, novament, havia modificat el seu comportament. Semblava com si escrutés el sòl de l’illa i, segons captà una càmera aèria, es va aclofar replegant el seu cos i exudà, de la seva pell, una substància viscosa que, al cap d’unes hores, envoltava tot el cos de Cthulhu formant una crisàlide arrelada fermament al terra amb unes enormes terminacions nervioses que penetraven l’escorça lítica de l’illa com si fossin arrels d’un arbre mil·lenari. Passades unes hores, els Profunds i les Llavors Estel·lars van congregar-se al voltant de la crisàlide i allà romangueren durant més de cinquanta anys.
Ningú no sabia quant de temps restaria allà dins la crisàlide, com tampoc es sabia si els seus engendres o els Profunds tornarien a atacar. Era ben clar que la humanitat estava condemnada a morir sota les urpes d’aquest nou a la vegada que antiquíssim habitant del planeta. Era qüestió de temps. Sent hom conscient d’això, el caos es reprengué; aquesta vegada més foll que mai. Malgrat que moltes persones es van tancar a casa, més per temor a la Calamitat que per respecte als tocs de queda, moltes altres van decidir aprofitar al màxim el temps que els quedava de vida. Alguns van dedicar-se a activitats espirituals; d’altres, a inhibir-se amb l’alcohol i les drogues; molta gent va voler passar temps amb els seus éssers estimats. Però també hi hagué un percentatge molt alt de la població que van deixar-se dominar per les seves més baixes passions i pels instints més primitius i salvatges. Les revenges violentes, les agressions de tota mena i els robatoris amb força van augmentar exponencialment arreu del món. Les autoritats amb prou feines podien controlar la situació degut a que l’increment de criminals va coincidir amb el descens dels agents de l’ordre, car molts policies i militars optaven per deixar la feina. La descomposició social i econòmica, afegida a l’absentisme laboral a tots els sectors, va implicar la progressiva pèrdua de serveis públics, la carestia d’aliments i la inseguretat generalitzada a tots els nivells. Enmig d’aquest caos i desordre, els grans multimilionaris i les grans elits socials i polítiques ordiren un pla de fuga.
Des de feia algunes dècades, hi havia dissenys de plans estratègics per a portar una colònia humana a Mart. Les planificacions eren perfectes, però faltava el desenvolupament tecnològic en diversos àmbits, com per exemple en el transport de materials a gran escala i la producció en sèrie d’embrions animals i humans que permetessin una segona generació en el moment precís i en les quantitats necessàries sense haver d’atendre centenars de milers de parts en un entorn encara hostil i amb una relativa manca de recursos. Faltava el finançament per a desenvolupar la tecnologia que permetés tals proeses tècniques i logístiques. No obstant, davant de la perspectiva de la fi del món, les grans fortunes i les principals elits mundials van invertir una quantitat immensa de diners, de forma totalment secreta, en el desenvolupament cientificotecnològic requerit. Es van contractar els millors especialistes del món i es convidà milers de treballadors altament qualificats. A canvi del seu treball durant llarguíssimes jornades i del seu silenci vers el projecte, se’ls va prometre menjar diari, còmodes habitacions en búnquers i, per suposat, una plaça assegurada a les naus amb destí a Mart, anomenades Naus Exili.
Nogensmenys, el caos social imperant amenaçava aquest projecte. Moltes indústries havien de treballar a ple rendiment per tal d’abastar les empreses secretes i, per tant, era necessària una gran quantitat de mà d’obra, motiu pel qual era essencial que els països productors gaudissin d’una ferma estabilitat social i econòmica. Més diners i més places garantides a les Naus Exili per a la nova societat que es fundaria a Mart van aconseguir que els mitjans de comunicació de masses, comprats pels dirigents de l’encara secret Projecte Exili, difonguessin les veus de reputats científics, ara a sou de les elits, per tal que expliquessin diàriament a la població que la crisàlide dins la qual es trobava La Calamitat es perpetuaria en el temps i no s’obriria mal. Malgrat que no podien acostar-se a la crisàlide per estudiar-la, car centenars de milers de Llavors Estel·lars i Profunds la custodiaven, se donà publicitat a desenes i desenes d’estudis suposadament científics publicats per Harvard, Yale, Oxford i altres universitats de prestigi, que després d’extensos i inintel·ligibles textos plagats de tecnicismes i confoses dades estadístiques concloïen que l’activitat de La Calamitat durant els pròxims segles es limitaria a alimentar-se de la calor de la Terra dins la crisàlide, la qual cosa s’interpretava com una mena de resposta natural al canvi climàtic, ja que a l’alimentar-se de la calor del planeta, la temperatura descendiria lenta però inexorablement fins assolir uns nivells normals previs a l’escalfament global que va iniciar-se amb la industrialització. Aquest procés, segons afirmaven tots els estudis, s’allargaria durant diversos segles, potser tres o quatre. Aquesta teoria, absolutament forassenyada, es va presentar de tal manera que, combinant l’autoritat de les institucions universitàries i científiques que l’emparaven amb el desig de les persones de poder tornar a viure en pau en comptes de sobreviure enmig del caos, i també amb la natural tendència de la psique humana a l’homeòstasi, aconseguí que la majoria de la població mundial acabés acceptant-la i, en un lustre, les societats humanes van tornar a funcionar amb relativa normalitat, tot i que mai desaparegué del tot el temor a que la crisàlide de Cthulhu s’obrís i La Calamitat reprengués i culminés l’aniquilació de la humanitat. Essent conscients d’aquest temor, les grans elits (milionaris, governants, amos de la Gran Banca i alts empresaris) van ampliar el seu pla d’exili. Encara quedava molta tecnologia per desenvolupar i com més temps passava, més perill existia que el seu pla secret fos descobert, que sorgissin problemes socials o que aparegués qualsevol altre element desestabilitzador que compormetés la seva ruta cap a l’exili, que era vista com l’única possibilitat de salvació. Per això, van decidir dedicar encara més recursos econòmics a millorar la vida de tot el món. Els polítics van adoptar mesures que milloraven substancialment la vida dels més desafavorits i de les classes treballadores: sous més alts, millors serveis públics, jornades laborals més curtes, baixada generalitzada de preus, activitats d’oci gratuïtes i tot això sense pujar impostos. Els governs presentaven aquestes mesures com a resposta a les justes demandes populars i amb una sincera voluntat de garantir una bona vida a tothom, fos des d’una òptica socialdemòcrata o demòcratacristiana, però sempre garantint un benestar com mai abans s’havia vist. Però la realitat era una altra. Eren les grans elits mundials les que dictaven i finançaven totes aquestes mesures que milloraven la vida dels pobres i els treballadors, és a dir, d’aquells que no tindrien plaça a les Naus Exili i que es quedarien abandonats a la Terra, esperant que la crisàlide s’obrís, la qual cosa podia succeir en qualsevol moment encara que s’havia fet creure el contrari a la població, mentre les naus que encara estaven en construcció (en el més estricte dels secrets) portarien les grans elits i els seus tècnics i personal, juntament amb milions d’embrions humans, primer a la Lluna i, després, a Mart. A la Lluna es construiria una gran Cúpula per permetre la vida a la superfície selena i continuar desenvolupant tecnologia per poder fer el mateix a Mart.
Quan la sinistra crisàlide portava uns cinquanta anys albergant al seu interior l’espantós Cthulhu, el plan Exili ja estava pràcticament finalitzat. Però una filtració va fer que sorgís el rumor sobre una conspiració de les elits per fugar-se a la Lluna i que aquestes mateixes elits havien promocionat els informes sobre la crisàlide, que eren falsos, així com també havien finançat la prosperitat de què havia gaudit la població durant les últimes cinc dècades. S’acusava les elits d’haver fet tot això amb l’objectiu de mantenir la gent distreta i poder completar el seu pla sense obstacles. També es deia, encertadament, que parte dels impostos dels ciutadans s’havien redirigit als designis dels poderosos, dels quals se’n beneficiaria la classe política en recompensa de la seva servil col·laboració. Ràpidament i, de nou, esclatà el caos. Sabent que existien naus amb la capacitat de salvar de l’aniquilació tothom que s’hi embarqués, milers de grups de ciutadans es van organitzar per assaltar les vivendes dels multimilionaris dels quals es sospitava que eren els artífexs de la conspiració, així com dels polítics i altres elits que es creia, amb raó, que eren beneficiaris del pla Exili. Els enfrontaments amb la policia i l’exèrcit eren cada vegada més habituals i violents, i la follia s'estengué altra volta per tots els països del món, sobretot per aquells en què la població civil pogué accedir fàcilment a armes de foc. Les elits van invertir més diners per contractar soldats rasos, prometent-los places a les Naus Exili, de manera que desenes de milers de soldats es van apostar als emplaçaments defensius prop de les pistes d’envol de les naus, que ja estaven pràcticament acabades. A les portes d’algunes d’aquests instal·lacions de diversos països van arribar grups armats de civils disposats a assaltar les naus i amotinar-s’hi dins. Violents xocs amb els soldats tingueren lloc i milers de persones, tant civils com soldats, van morir davant les tanques de seguretat dels hangars.
Després d’algunes setmanes de violència, amb una població novament afamada i desemparada i, per tant, desesperada, cada vegada més gent acudia a lluitar disposada a pujar a les naus o morir, de manera que les rodalies dels hangars de les naus es van convertir en autèntics fronts de guerra rodejats per camps de refugiats. I arribà el dia de l’enlairament. Llargues i ordenades fileres de milionaris, polítics, banquers, científics, tècnics, treballadors qualificats, caps militars i altres elits socials i econòmiques circulaven per galeries subterrànies que conectaven els búnquers en què havien viscut les últimes dècades amb les naus que els portarien lluny, molt lluny, de La Calamitat que sorgí de l’Oceà. Quan tots ells havien embarcat i davant la desagradable sorpresa dels soldats als qui s’havien promès places i que encara seguien lluitant a mort per protegir-los de les turbes, les naus van tancar les seves comportes i s’envolaren.
Així, una petita minoria de la Humanitat va escapar, deixant prop del 90% de la població abandonada a l’infern en què molt aviat es convertiria el planeta. La vida dels humans que restaren a la Terra tornà a arrossegar-se entre la misèria i la barbàrie i, mentre a la Lluna s’estava a punt de començar a construir la primera Cúpula lunar, al planeta Terra succeí el que tots temien.
La crisàlide s’obrí i el temible Cthulhu tornà a caminar sobre la terra. Però hi hagué un altre horror que eixí, aquesta vegada no del mar, sinó de les profunditats subterrànies. D’un volcà de l’illa de Ponapé va sorgir una criatura tan desconeguda com ho havia estat Cthulhu quan aparegué aquell fatídic dia de 2052. Però jo, quan vaig veure aquella criatura a les imatges que arribaven a la Lluna per satèl·lit, vaig saber de quina aberració es tractava i vaig entendre per què Cthulhu s’havia tancat a la crisàlide: estava buscant amb la seva ment al seu primogènit que també havia romangut durant eons segellat en algun indret remot. Era Ghatanothoa, una bèstia el cos de la qual era una repugnant massa viscosa que s’escampava per la terra, amb múltiples tentacles, ulls i goles movent-se agressivament per tota aquella gegantina mola deformada que es desplaçava com un repulsiu llimac, infectant la Terra amb el seu horror. Tot aquell que mirava a qualsevol dels diabòlics ulls de Ghatanothoa era víctima de la seva maledicció: el seu cos es petrificava, convertint-se en una estàtua de pedra i cuir, però dins d’aquella presó semiorgànica el cos es mantenia en una mena d’hibernació conscient i la víctima es trobava perfectament desperta, atrapada en una captivitat immòbil i empresonada al seu propi cos patint angoixa, desesperació i ansietat constant per temps indefinit.
Així, ja fos pel suïcidi després de veure el paorós Cthulhu, per ser esclafats al seu pas, per ser esbudellats a mans dels Profunds, esquarterat per les Llavors Estel·lars de Cthulhu o per quedar-se atrapats dins el seu propi cos degut a la maledicció de Ghatanothoa, la humanitat terrestre fou anihilada de la faç de la Terra. Mentrestant, la minoria d’humans que havíem salvat les nostres vides mitjançant la coacció, el suborn i l’engany, o potser només gràcies a la sort de conèixer les persones adequades, fundàvem la nova civilització molt lluny del nostre lloc d’origen, de la nostra llar, del bressol de la nostra existència, d’on havíem estat expulsats per forces infinitament majors que nosaltres. Aquí a la Lluna, i segurament també a Mart quan es completi la primera Cúpula, hom pensa que mai més tornarà a trobar-se amb cap d’aquestes entitats preternaturals. Il·lusos. Som un matoll de pols insignificant enmig de la immensitat còsmica i és només qüestió de temps que tornem a empal·lidir de terror sota alguna forma de vida que ens anorreï sense ni tan sols adonar-se’n.
Sóc el Pare Koga, tripulant de la nau Exili 3, que envolà fa dues setmanes de les instal·lacions de la NASA. Escric aquest informe a fi de deixar constància de tot el que s’ha esdevingut des del dia en què La Calamitat, com s’ha anomenat popularment, emergí de les profunditats abissals de l'Oceà Pacífic i va irrompre al nostre món. Espero que aquest relat no sigui considerat, per a les generacions futures, només com unes folles paraules producte de la fosca fantasia d’un pertorbat mental, sinó un document amb l’objectiu que la humanitat recordi sempre el que va succeir.
Durant la III Guerra Mundial, degut a una bomba sísmica llençada a l'Oceà Pacífic, eixí una terrible ciutat que havia romàs enfonsada durant molts mil·lennis, anomenada R’lyeh. Jo, que portava molts anys (més dels que hom podria creure) estudiant els misteris ocults i preternaturals de la realitat, ja sabia què era R’lyeh i què implicava la seva aparició a la superfície. Em vaig embarcar juntament amb altres investigadors de la Universitat de Miskatonic en un petit vaixell i anàrem fins a R’lyeh. Vam estar gairebé un dia sencer donant tombs per aquella demencial ciutat, la descripció de la qual no aconseguiria expressar la vesània que causava moure’s pel seu interior. Fos com fos, el més important i desastrós vingué després de la nostra infructuosa visita a la insana urbs: de llurs entranyes en sortí un ésser que portava eons tancat al fons del mar, rere els murs maleïts de R’lyeh. Aquesta criatura primigènia, al ser desconeguda per la majoria de la Humanitat i degut a la destrucció que portà, se la va conèixer popularment amb el nom de La Calamitat sorgida de l’Oceà; mes el seu nom real o, almenys, el nom amb què se l’ha conegut des de la llunyedana Antiguitat, és Cthulhu.
Durant dos dies, Cthulhu romangué pels voltants de R’lyeh, rodejat d’uns éssers mestissos, part humans i part batracis, anomenats els Profunds. La gent, al veure les esgarrifoses imatges emeses per la televisió i les xarxes socials que mostraven aquella temible criatura deforme, amb enormes tentacles a la part inferior del rostre, protuberants ales demoníaques i una mola corporal d’uns deu quilòmetres d’alçada, entrà en pànic. Els governs, havent signat un alto el foc de la III Guerra Mundial, es van enfocar en eliminar aquella bèstia pertanyent a un altre món, ja que la seva sola presència a qualsevol ciutat causaria una destrucció sense precedents, a més que la notícia de la seva existència començà a desencadenar el caos. Molta gent començà a parlar de l’Apocalipsi, de la fi del món, del Judici Final… i, en essència, no anaven errats. El pillatge, la violència i els suïcidis van incrementar-se per tot el món i els governs dels països més potents militarment van intentar acabar amb la monstruosa criatura. Un avió nord-americà, seguit d’un altre xinès, van sobrevolar R’lyeh i deixaren caure sengles bombes atòmiques sobre Cthulhu. Alguna cosa va posar en alerta els Profunds que romanien poblant R’lyeh, car es van escampar pels voltants de la ciutat i es submergiren tots. Les dues bombes van caure al mateix temps just on estava Cthulhu i les explosions foren terribles: dues enormes columnes de fum en forma de fong s’alçaren i entrellaçaren on uns segons abans només podia veure’s la basardosa R’lyeh amb el seu espantós habitant. Una sola d’aquelles explosions hauria estat suficient per devastar del tot ciutats com Pequín, Washington o Tòkio. Nogensmenys, a mesura que s’anava dispersant el fum, es veié clarament com R’lyeh continuava intacta i el tenebrós Cthulhu no havia patit cap mena de dany. De fet, ni tan sols semblava mínimament alterat. Després d’uns minuts, els Profunds eixiren de l’aigua. Tot continuava igual. L’atac fou retransmès en directe per les televisions de tot el món i, degut a que el seu absolut fracàs va quedar evidenciat, el caos es va reprendre amb més força que abans pels cinc continents i només una forta pressió militar i els tocs de queda pogueren controlar les poblacions dels països.
Passades unes quaranta-vuit hores, Cthulhu començà a moure’s de manera diferent. S’aclucà en posició quadrúpeda i, alhora que el seu cos realitzava ràpids tremolors, els porus de la seva pell s’obriren i en sortiren uns estranys cossos que semblaven boles de tentacles. Quan queien al terra es contorsionaven violentament i se’ls extenien diverses protuberàncies i extremitats, transformant-se en petites rèpliques, d’uns cinc metres d’alçada, de llur ascendent. Cthulhu estava engendrant els seus fills, anomenats la Llavor Estel·lar de Cthulhu. El colossal cos del Primigeni exhudà centenars de milers, potser milions, d’aquells paorosos rebrots del seu monstruós bressol. Passats uns minuts, succeí allò que tot el món temia que passés: Cthulhu es llençà a l’aigua i va començar a desplaçar-se per l’Oceà. Alhora, les seves llavors estelars, com també els Profunds, s’escamparen per tot el Pacífic. Cthulhu es va dirigir cap a les illes polinèsiques i en destruí moltes. Els seus atacs ni tan sols podien qualificar-se com a tals; simplement, el seu peu ciclopi esclafava tot el que estigués al seu camí, els seus tentacles destrossaven els edificis amb el seu sol frec i la seva presència causava una paüra i un pànic tan extremats que la majoria de persones que el veien embogien i es suïcidaven de les maneres més grotesques imaginables. Ensems, les seves llavors estel·lars i els Profunds arribaven a les costes dels cinc continents. Contra els batracis humanoides, els soldats dels exèrcits nacionals i internacionals encara podien defensar-se’n perquè els Profunds eren forts però es desplaçaven matusserament per terra i, a més a més, els seus cossos no podien resistir els projectils de les armes de foc. Les llavors estel·lars de Cthulhu, en canvi, sí eren molt resistents i calien uns deu soldats fortament armats per acabar amb un sol d’aquells monstres. Els combats van estendre's per tot el planeta. Els civils estaven terroritzats i es tancaven dins les seves llars tremolant i passant fam mentre els militars lluitaven. Però, al cap d’un temps, molts soldats van començar a desertar en massa, absolutament acovardits enfront d’aquelles ferotges criatures d’un altre món.
Quan tot semblava arribar al final i l’anihilació de la resistència militar humana semblava un fet, les Llavors Estel·lars de Cthulhu i els Profunds interromperen sobtadament els seus atacs i es van retirar al mar. Aquesta inesperada treva va permetre cobrir la notícia als pocs mitjans de comunicació que encara tenien periodistes disposats a sortir. Al cap d’uns dies, la població mundial va saber que Cthulhu s’ubicava a Ponapé i, novament, havia modificat el seu comportament. Semblava com si escrutés el sòl de l’illa i, segons captà una càmera aèria, es va aclofar replegant el seu cos i exudà, de la seva pell, una substància viscosa que, al cap d’unes hores, envoltava tot el cos de Cthulhu formant una crisàlide arrelada fermament al terra amb unes enormes terminacions nervioses que penetraven l’escorça lítica de l’illa com si fossin arrels d’un arbre mil·lenari. Passades unes hores, els Profunds i les Llavors Estel·lars van congregar-se al voltant de la crisàlide i allà romangueren durant més de cinquanta anys.
Ningú no sabia quant de temps restaria allà dins la crisàlide, com tampoc es sabia si els seus engendres o els Profunds tornarien a atacar. Era ben clar que la humanitat estava condemnada a morir sota les urpes d’aquest nou a la vegada que antiquíssim habitant del planeta. Era qüestió de temps. Sent hom conscient d’això, el caos es reprengué; aquesta vegada més foll que mai. Malgrat que moltes persones es van tancar a casa, més per temor a la Calamitat que per respecte als tocs de queda, moltes altres van decidir aprofitar al màxim el temps que els quedava de vida. Alguns van dedicar-se a activitats espirituals; d’altres, a inhibir-se amb l’alcohol i les drogues; molta gent va voler passar temps amb els seus éssers estimats. Però també hi hagué un percentatge molt alt de la població que van deixar-se dominar per les seves més baixes passions i pels instints més primitius i salvatges. Les revenges violentes, les agressions de tota mena i els robatoris amb força van augmentar exponencialment arreu del món. Les autoritats amb prou feines podien controlar la situació degut a que l’increment de criminals va coincidir amb el descens dels agents de l’ordre, car molts policies i militars optaven per deixar la feina. La descomposició social i econòmica, afegida a l’absentisme laboral a tots els sectors, va implicar la progressiva pèrdua de serveis públics, la carestia d’aliments i la inseguretat generalitzada a tots els nivells. Enmig d’aquest caos i desordre, els grans multimilionaris i les grans elits socials i polítiques ordiren un pla de fuga.
Des de feia algunes dècades, hi havia dissenys de plans estratègics per a portar una colònia humana a Mart. Les planificacions eren perfectes, però faltava el desenvolupament tecnològic en diversos àmbits, com per exemple en el transport de materials a gran escala i la producció en sèrie d’embrions animals i humans que permetessin una segona generació en el moment precís i en les quantitats necessàries sense haver d’atendre centenars de milers de parts en un entorn encara hostil i amb una relativa manca de recursos. Faltava el finançament per a desenvolupar la tecnologia que permetés tals proeses tècniques i logístiques. No obstant, davant de la perspectiva de la fi del món, les grans fortunes i les principals elits mundials van invertir una quantitat immensa de diners, de forma totalment secreta, en el desenvolupament cientificotecnològic requerit. Es van contractar els millors especialistes del món i es convidà milers de treballadors altament qualificats. A canvi del seu treball durant llarguíssimes jornades i del seu silenci vers el projecte, se’ls va prometre menjar diari, còmodes habitacions en búnquers i, per suposat, una plaça assegurada a les naus amb destí a Mart, anomenades Naus Exili.
Nogensmenys, el caos social imperant amenaçava aquest projecte. Moltes indústries havien de treballar a ple rendiment per tal d’abastar les empreses secretes i, per tant, era necessària una gran quantitat de mà d’obra, motiu pel qual era essencial que els països productors gaudissin d’una ferma estabilitat social i econòmica. Més diners i més places garantides a les Naus Exili per a la nova societat que es fundaria a Mart van aconseguir que els mitjans de comunicació de masses, comprats pels dirigents de l’encara secret Projecte Exili, difonguessin les veus de reputats científics, ara a sou de les elits, per tal que expliquessin diàriament a la població que la crisàlide dins la qual es trobava La Calamitat es perpetuaria en el temps i no s’obriria mal. Malgrat que no podien acostar-se a la crisàlide per estudiar-la, car centenars de milers de Llavors Estel·lars i Profunds la custodiaven, se donà publicitat a desenes i desenes d’estudis suposadament científics publicats per Harvard, Yale, Oxford i altres universitats de prestigi, que després d’extensos i inintel·ligibles textos plagats de tecnicismes i confoses dades estadístiques concloïen que l’activitat de La Calamitat durant els pròxims segles es limitaria a alimentar-se de la calor de la Terra dins la crisàlide, la qual cosa s’interpretava com una mena de resposta natural al canvi climàtic, ja que a l’alimentar-se de la calor del planeta, la temperatura descendiria lenta però inexorablement fins assolir uns nivells normals previs a l’escalfament global que va iniciar-se amb la industrialització. Aquest procés, segons afirmaven tots els estudis, s’allargaria durant diversos segles, potser tres o quatre. Aquesta teoria, absolutament forassenyada, es va presentar de tal manera que, combinant l’autoritat de les institucions universitàries i científiques que l’emparaven amb el desig de les persones de poder tornar a viure en pau en comptes de sobreviure enmig del caos, i també amb la natural tendència de la psique humana a l’homeòstasi, aconseguí que la majoria de la població mundial acabés acceptant-la i, en un lustre, les societats humanes van tornar a funcionar amb relativa normalitat, tot i que mai desaparegué del tot el temor a que la crisàlide de Cthulhu s’obrís i La Calamitat reprengués i culminés l’aniquilació de la humanitat. Essent conscients d’aquest temor, les grans elits (milionaris, governants, amos de la Gran Banca i alts empresaris) van ampliar el seu pla d’exili. Encara quedava molta tecnologia per desenvolupar i com més temps passava, més perill existia que el seu pla secret fos descobert, que sorgissin problemes socials o que aparegués qualsevol altre element desestabilitzador que compormetés la seva ruta cap a l’exili, que era vista com l’única possibilitat de salvació. Per això, van decidir dedicar encara més recursos econòmics a millorar la vida de tot el món. Els polítics van adoptar mesures que milloraven substancialment la vida dels més desafavorits i de les classes treballadores: sous més alts, millors serveis públics, jornades laborals més curtes, baixada generalitzada de preus, activitats d’oci gratuïtes i tot això sense pujar impostos. Els governs presentaven aquestes mesures com a resposta a les justes demandes populars i amb una sincera voluntat de garantir una bona vida a tothom, fos des d’una òptica socialdemòcrata o demòcratacristiana, però sempre garantint un benestar com mai abans s’havia vist. Però la realitat era una altra. Eren les grans elits mundials les que dictaven i finançaven totes aquestes mesures que milloraven la vida dels pobres i els treballadors, és a dir, d’aquells que no tindrien plaça a les Naus Exili i que es quedarien abandonats a la Terra, esperant que la crisàlide s’obrís, la qual cosa podia succeir en qualsevol moment encara que s’havia fet creure el contrari a la població, mentre les naus que encara estaven en construcció (en el més estricte dels secrets) portarien les grans elits i els seus tècnics i personal, juntament amb milions d’embrions humans, primer a la Lluna i, després, a Mart. A la Lluna es construiria una gran Cúpula per permetre la vida a la superfície selena i continuar desenvolupant tecnologia per poder fer el mateix a Mart.
Quan la sinistra crisàlide portava uns cinquanta anys albergant al seu interior l’espantós Cthulhu, el plan Exili ja estava pràcticament finalitzat. Però una filtració va fer que sorgís el rumor sobre una conspiració de les elits per fugar-se a la Lluna i que aquestes mateixes elits havien promocionat els informes sobre la crisàlide, que eren falsos, així com també havien finançat la prosperitat de què havia gaudit la població durant les últimes cinc dècades. S’acusava les elits d’haver fet tot això amb l’objectiu de mantenir la gent distreta i poder completar el seu pla sense obstacles. També es deia, encertadament, que parte dels impostos dels ciutadans s’havien redirigit als designis dels poderosos, dels quals se’n beneficiaria la classe política en recompensa de la seva servil col·laboració. Ràpidament i, de nou, esclatà el caos. Sabent que existien naus amb la capacitat de salvar de l’aniquilació tothom que s’hi embarqués, milers de grups de ciutadans es van organitzar per assaltar les vivendes dels multimilionaris dels quals es sospitava que eren els artífexs de la conspiració, així com dels polítics i altres elits que es creia, amb raó, que eren beneficiaris del pla Exili. Els enfrontaments amb la policia i l’exèrcit eren cada vegada més habituals i violents, i la follia s'estengué altra volta per tots els països del món, sobretot per aquells en què la població civil pogué accedir fàcilment a armes de foc. Les elits van invertir més diners per contractar soldats rasos, prometent-los places a les Naus Exili, de manera que desenes de milers de soldats es van apostar als emplaçaments defensius prop de les pistes d’envol de les naus, que ja estaven pràcticament acabades. A les portes d’algunes d’aquests instal·lacions de diversos països van arribar grups armats de civils disposats a assaltar les naus i amotinar-s’hi dins. Violents xocs amb els soldats tingueren lloc i milers de persones, tant civils com soldats, van morir davant les tanques de seguretat dels hangars.
Després d’algunes setmanes de violència, amb una població novament afamada i desemparada i, per tant, desesperada, cada vegada més gent acudia a lluitar disposada a pujar a les naus o morir, de manera que les rodalies dels hangars de les naus es van convertir en autèntics fronts de guerra rodejats per camps de refugiats. I arribà el dia de l’enlairament. Llargues i ordenades fileres de milionaris, polítics, banquers, científics, tècnics, treballadors qualificats, caps militars i altres elits socials i econòmiques circulaven per galeries subterrànies que conectaven els búnquers en què havien viscut les últimes dècades amb les naus que els portarien lluny, molt lluny, de La Calamitat que sorgí de l’Oceà. Quan tots ells havien embarcat i davant la desagradable sorpresa dels soldats als qui s’havien promès places i que encara seguien lluitant a mort per protegir-los de les turbes, les naus van tancar les seves comportes i s’envolaren.
Així, una petita minoria de la Humanitat va escapar, deixant prop del 90% de la població abandonada a l’infern en què molt aviat es convertiria el planeta. La vida dels humans que restaren a la Terra tornà a arrossegar-se entre la misèria i la barbàrie i, mentre a la Lluna s’estava a punt de començar a construir la primera Cúpula lunar, al planeta Terra succeí el que tots temien.
La crisàlide s’obrí i el temible Cthulhu tornà a caminar sobre la terra. Però hi hagué un altre horror que eixí, aquesta vegada no del mar, sinó de les profunditats subterrànies. D’un volcà de l’illa de Ponapé va sorgir una criatura tan desconeguda com ho havia estat Cthulhu quan aparegué aquell fatídic dia de 2052. Però jo, quan vaig veure aquella criatura a les imatges que arribaven a la Lluna per satèl·lit, vaig saber de quina aberració es tractava i vaig entendre per què Cthulhu s’havia tancat a la crisàlide: estava buscant amb la seva ment al seu primogènit que també havia romangut durant eons segellat en algun indret remot. Era Ghatanothoa, una bèstia el cos de la qual era una repugnant massa viscosa que s’escampava per la terra, amb múltiples tentacles, ulls i goles movent-se agressivament per tota aquella gegantina mola deformada que es desplaçava com un repulsiu llimac, infectant la Terra amb el seu horror. Tot aquell que mirava a qualsevol dels diabòlics ulls de Ghatanothoa era víctima de la seva maledicció: el seu cos es petrificava, convertint-se en una estàtua de pedra i cuir, però dins d’aquella presó semiorgànica el cos es mantenia en una mena d’hibernació conscient i la víctima es trobava perfectament desperta, atrapada en una captivitat immòbil i empresonada al seu propi cos patint angoixa, desesperació i ansietat constant per temps indefinit.
Així, ja fos pel suïcidi després de veure el paorós Cthulhu, per ser esclafats al seu pas, per ser esbudellats a mans dels Profunds, esquarterat per les Llavors Estel·lars de Cthulhu o per quedar-se atrapats dins el seu propi cos degut a la maledicció de Ghatanothoa, la humanitat terrestre fou anihilada de la faç de la Terra. Mentrestant, la minoria d’humans que havíem salvat les nostres vides mitjançant la coacció, el suborn i l’engany, o potser només gràcies a la sort de conèixer les persones adequades, fundàvem la nova civilització molt lluny del nostre lloc d’origen, de la nostra llar, del bressol de la nostra existència, d’on havíem estat expulsats per forces infinitament majors que nosaltres. Aquí a la Lluna, i segurament també a Mart quan es completi la primera Cúpula, hom pensa que mai més tornarà a trobar-se amb cap d’aquestes entitats preternaturals. Il·lusos. Som un matoll de pols insignificant enmig de la immensitat còsmica i és només qüestió de temps que tornem a empal·lidir de terror sota alguna forma de vida que ens anorreï sense ni tan sols adonar-se’n.
