Cercador
Dels Grans Antics
Un relat de: Marc Barqué Vila- Compartir:
Tu, que aquestes pàgines goses llegir, procedeix amb cura i sota la teva sencera responsabilitat. Això que estàs a punt de llegir et transmetrà un coneixement que hauria d’estar allunyat dels homes, mes desitjo concedir-te’l. Aquest text pertany al Llibre dels Grans Antics, escrit per un autor anònim en llengua Aklo, probablement durant els temps de l’Antiga Mesopotàmia. A continuació transcriuré un fragment de la traducció que en feu el poeta romà Plini l’Obscur, publicada a Roma l’any 726 Ab Urbe Condita:
Els Grans Antics són les primeres consciències de l’Univers; els que ja habitaven el cosmos mentre encara s’estava formant. Foren els primers principis increats i materialitzats en els seus colossals cossos. Les primeres voluntats, existents des de l’inici de la mateixa existència. Els seus noms són incognoscibles i tan sols en aquesta llengua en què escric, l’Aklo, es pogueren formular mots que s’assimilaven d’alguna manera a com han de ser anomenats. Shub Niggurath, la Cabra de les Mil Cries. Yog-Sothoth, la Clau i la Porta. Nódens, Gran Senyor de l’Abisme. Ka’lundah, l’Herald de la Mort. Nyarlathotep, el Caos Reptant. Azathoth, el Sultà dels Dimonis. Després d’Ells, als Qui s’han denominat els Déus Exteriors, foren vomitats a l’existència uns Altres, l’antiguitat dels quals es remunta als primers eons del desplegament còsmic. El gran Cthulhu, l’Amo de R’lyeh. Hàstur, el Rei de Groc. Shur^Gharna, el Tumor de l’Espai. Ghor-Nakla, la Depredadora de Móns. L’Abominació de la molsa negra. Aquests i molts Altres, als Qui s’ha adjudicat el nom de Primigenis, són inferiors als Déus Exteriors, però la seva sola presència és suficient per destruir ànimes, anorrear civilitzacions i devastar móns. La seva nova albada serà el nostre darrer crepuscle.
El nostre planeta és un lloc especial del Cosmos. No perquè estigui habitat per l’home, evidentment. Els humans no són més que un fútil accident, una variable descartable, una degeneració. No. La importància d’aquest planeta rau en la seva ubicació, car es mou en unes coordenades respecte la seva estrella que permeten un gran floriment orgànic i, addicionalment, acull diverses distorsions de l’espai i el temps tant a la superfície com a les seves proximitats interestel·lars. És degut a això que, des de fa eons, el nostre món ha rebut la visita d’innumerables criatures provinents de l’espai, com els fongs de Yuggoth, els Primordials amb cap d’estrella de mar o la Gran Raça de Yith. Així mateix, és on viuen alguns Primigenis, com el gran Cthulhu, Ghatanothoa, Ghor-Nakla o l’Arbre. Més encara: és un dels móns en els quals es mou el déu sense rostre, Nyarlathotep, el Missatger dels Grans Antics.
Nyarlathotep repta, des de fa incomptables eons, per tot el Cosmos en tota la seva extensió i entre les seves diverses dimensions. Ho fa des que el seu sultà, el paorós Azathoth, fou lobotomitzat i abaltit en una letàrgia pel seu rival, el Gran Senyor de l’Abisme, el totpoderós Nódens, a qui s’enfrontà en una batalla de proporcions inimaginables. Nyarlathotep, servidor d’Azathoth, disposa tot el que és necessari per tal que els flautistes amorfs que mantenen segellat Azathoth deixin de tocar la seva cacofònica música i, així, Azathoth desperti i torni a moure’s lliure pel Cosmos.
El déu sense rostre s’ha materialitzat, en forma de diferents avatars, en milers de móns i ha intervingut en l’esdevenir de desenes de milers de civilitzacions al llarg d’innombrables eons i en multitud de plantes de distintes dimensions. Un d’aquests móns és el nostre; una d’aquestes civilitzacions, l’home.
La primera vegada que Nyarlathotep reptà fins el nostre món i s’hi manifestà fou en els temps de l’Antic Egipte, prenent el seu primer avatar d’aspecte humà: el faraó negre, Nefren-Ka. Des de llavors, fins avui i durant els propers mil·lennis, el déu sense rostre ha dirigit i seguirà dirigint alguns esdeveniments de la història dels homes per preparar l’alliberament d’Azathoth. Al llarg dels temps, passaran coses. Algunes, a simple vista, semblaran insubstancials a qui les presenciïn. Altres, en canvi, seran recordades com grans efemèrides. Els homes creuran que rere tots i cadascun dels successos hi ha una causa arrelada en l’ambició d’un individu o en l’interès d’una civilització; des de discrets assassinats en foscos racons fins grans conflictes bèl·lics que devastaran regnes i faran caure imperis. Nogensmenys, tot haurà estat disposat pel déu sense rostre. Vaig tenir algunes visions d’aquests successos mentre la meva ànima entrava en un ampli èxtasi després durant un antic ritual druídic. Vaig veure un grup de bruixes sent devorades per un monstruós centpeus de fusta. Vaig veure la caiguda de la resta d’un antic imperi en una ciutadella on s’erigí un estrany temple amb angles impossibles dels quals en sortiren feroces bèsties semblants a gossos deformats. Vaig veure el descobriment d’una piràmide encorbada al desert. Vaig veure impies sectes invocant els Grans Antics, pensant il·lusament que serien recompensats per Ells, com els Adoradors de l’Ombra o la Germandat del Lotus Negre. Vaig veure el déu sense rostre riure’s incessantment al llarg de segles, mofant-se de l’home. Vaig veure tres guerres que enfrontarien homes de tot el món i com, durant la tercera, eixirà la tenebrosa R’lyeh des de les profunditats abissals. Vaig veure l’home fugint a les estrelles, expulsat del seu món. Vaig veure una espora negra devastant un món humà.Vaig veure moltes més coses que passaren i passaran. I tot és i continuarà sent orquestrat pel déu sense rostre, amb els seus múltiples avatars. I no només en el nostre món, sinó en molts altres. Ara està aquí i a Aldebaran i a Sírius i a Betelgeuse i a Arcturus. Està a la Via Làctia i a Andròmeda. I a Bode i a Sextans. Està aquí ara i abans i després. I allà. I aquí davant i aquí darrere. I arreu i enlloc. I en Aquest Costat i en l’Altre Costat. Es mou entre les cordes còsmiques i les membranes dimensionals. El déu sense rostre prepara l’alliberament d’Azathoth des de fa eons i continuarà durant alguns mil·lennis més. Però quan les flautes callin, Ell tornarà a violar l’Univers. La seva nova albada. El nostre darrer crepuscle.
Els Grans Antics són les primeres consciències de l’Univers; els que ja habitaven el cosmos mentre encara s’estava formant. Foren els primers principis increats i materialitzats en els seus colossals cossos. Les primeres voluntats, existents des de l’inici de la mateixa existència. Els seus noms són incognoscibles i tan sols en aquesta llengua en què escric, l’Aklo, es pogueren formular mots que s’assimilaven d’alguna manera a com han de ser anomenats. Shub Niggurath, la Cabra de les Mil Cries. Yog-Sothoth, la Clau i la Porta. Nódens, Gran Senyor de l’Abisme. Ka’lundah, l’Herald de la Mort. Nyarlathotep, el Caos Reptant. Azathoth, el Sultà dels Dimonis. Després d’Ells, als Qui s’han denominat els Déus Exteriors, foren vomitats a l’existència uns Altres, l’antiguitat dels quals es remunta als primers eons del desplegament còsmic. El gran Cthulhu, l’Amo de R’lyeh. Hàstur, el Rei de Groc. Shur^Gharna, el Tumor de l’Espai. Ghor-Nakla, la Depredadora de Móns. L’Abominació de la molsa negra. Aquests i molts Altres, als Qui s’ha adjudicat el nom de Primigenis, són inferiors als Déus Exteriors, però la seva sola presència és suficient per destruir ànimes, anorrear civilitzacions i devastar móns. La seva nova albada serà el nostre darrer crepuscle.
El nostre planeta és un lloc especial del Cosmos. No perquè estigui habitat per l’home, evidentment. Els humans no són més que un fútil accident, una variable descartable, una degeneració. No. La importància d’aquest planeta rau en la seva ubicació, car es mou en unes coordenades respecte la seva estrella que permeten un gran floriment orgànic i, addicionalment, acull diverses distorsions de l’espai i el temps tant a la superfície com a les seves proximitats interestel·lars. És degut a això que, des de fa eons, el nostre món ha rebut la visita d’innumerables criatures provinents de l’espai, com els fongs de Yuggoth, els Primordials amb cap d’estrella de mar o la Gran Raça de Yith. Així mateix, és on viuen alguns Primigenis, com el gran Cthulhu, Ghatanothoa, Ghor-Nakla o l’Arbre. Més encara: és un dels móns en els quals es mou el déu sense rostre, Nyarlathotep, el Missatger dels Grans Antics.
Nyarlathotep repta, des de fa incomptables eons, per tot el Cosmos en tota la seva extensió i entre les seves diverses dimensions. Ho fa des que el seu sultà, el paorós Azathoth, fou lobotomitzat i abaltit en una letàrgia pel seu rival, el Gran Senyor de l’Abisme, el totpoderós Nódens, a qui s’enfrontà en una batalla de proporcions inimaginables. Nyarlathotep, servidor d’Azathoth, disposa tot el que és necessari per tal que els flautistes amorfs que mantenen segellat Azathoth deixin de tocar la seva cacofònica música i, així, Azathoth desperti i torni a moure’s lliure pel Cosmos.
El déu sense rostre s’ha materialitzat, en forma de diferents avatars, en milers de móns i ha intervingut en l’esdevenir de desenes de milers de civilitzacions al llarg d’innombrables eons i en multitud de plantes de distintes dimensions. Un d’aquests móns és el nostre; una d’aquestes civilitzacions, l’home.
La primera vegada que Nyarlathotep reptà fins el nostre món i s’hi manifestà fou en els temps de l’Antic Egipte, prenent el seu primer avatar d’aspecte humà: el faraó negre, Nefren-Ka. Des de llavors, fins avui i durant els propers mil·lennis, el déu sense rostre ha dirigit i seguirà dirigint alguns esdeveniments de la història dels homes per preparar l’alliberament d’Azathoth. Al llarg dels temps, passaran coses. Algunes, a simple vista, semblaran insubstancials a qui les presenciïn. Altres, en canvi, seran recordades com grans efemèrides. Els homes creuran que rere tots i cadascun dels successos hi ha una causa arrelada en l’ambició d’un individu o en l’interès d’una civilització; des de discrets assassinats en foscos racons fins grans conflictes bèl·lics que devastaran regnes i faran caure imperis. Nogensmenys, tot haurà estat disposat pel déu sense rostre. Vaig tenir algunes visions d’aquests successos mentre la meva ànima entrava en un ampli èxtasi després durant un antic ritual druídic. Vaig veure un grup de bruixes sent devorades per un monstruós centpeus de fusta. Vaig veure la caiguda de la resta d’un antic imperi en una ciutadella on s’erigí un estrany temple amb angles impossibles dels quals en sortiren feroces bèsties semblants a gossos deformats. Vaig veure el descobriment d’una piràmide encorbada al desert. Vaig veure impies sectes invocant els Grans Antics, pensant il·lusament que serien recompensats per Ells, com els Adoradors de l’Ombra o la Germandat del Lotus Negre. Vaig veure el déu sense rostre riure’s incessantment al llarg de segles, mofant-se de l’home. Vaig veure tres guerres que enfrontarien homes de tot el món i com, durant la tercera, eixirà la tenebrosa R’lyeh des de les profunditats abissals. Vaig veure l’home fugint a les estrelles, expulsat del seu món. Vaig veure una espora negra devastant un món humà.Vaig veure moltes més coses que passaren i passaran. I tot és i continuarà sent orquestrat pel déu sense rostre, amb els seus múltiples avatars. I no només en el nostre món, sinó en molts altres. Ara està aquí i a Aldebaran i a Sírius i a Betelgeuse i a Arcturus. Està a la Via Làctia i a Andròmeda. I a Bode i a Sextans. Està aquí ara i abans i després. I allà. I aquí davant i aquí darrere. I arreu i enlloc. I en Aquest Costat i en l’Altre Costat. Es mou entre les cordes còsmiques i les membranes dimensionals. El déu sense rostre prepara l’alliberament d’Azathoth des de fa eons i continuarà durant alguns mil·lennis més. Però quan les flautes callin, Ell tornarà a violar l’Univers. La seva nova albada. El nostre darrer crepuscle.
