Cercador
L'ADVENIMENT DE CTHULHU (2 de 7)
Un relat de: Marc Barqué Vila- Compartir:
2. El somni
Tres dies després de l’aparició de la misteriosa ciutat oceànica, s’esdevení un inquietant fenomen. Durant la nit del 5 d’agost, milers de milions de persones en tot el món van patir horribles malsons. Per suposat, això trigà a saber-se. La guerra continuava captant l’atenció del món que la patia. No obstant, algunes persones van comentar en els seus cercles propers els terribles malsons que havien tingut aquella nit: horribles abominacions oníriques en les que alguns van reconèixer la paorosa ciutat emergida del Pacífic que havien vist breument al curt vídeo emès per la televisió i difós mitjançant les xarxes socials. Als malsons hi apareixien unes avorrívoles criatures humanoides amb escames al rostre i brànquies al coll, de caminar desmanyotat, que entraven a les aigües de llòbregues platges i nadaven movent llurs extremitats amb la desimboltura d’un peix onejant les seves aletes. Es desplaçaven veloçment al llarg del Pacífic en direcció a la tenebrosa ciutat cimejada de l’obscuritat marina. I el somni sempre acabava amb la visió d’una porta enorme que s’obria i uns gegantins tentacles sorgint de l’interior d’un mausoleu de proporcions titàniques i arquitectura impossible.
Algunes persones van relatar els seus malsons en reunions familiars, a les seves amistats i també per les xarxes socials. A poc a poc, milions de persones van adonar-se que aquells somnis havien estat comuns a tots durant la mateixa nit. També es donà la idèntica circumstància que tots els que havien tingut el somni es van despertar amb ansietat i un mal de cap horrible, com si els haguessin colpejat el crani amb un martell de grans dimensions. Tot allò era summament inquietant. Quantes possibilitats hi havia que milions de persones a llocs tan dissemblants culturalment i allunyants geogràficament com Estats Units, Espanya, l’Índia, Taiwan, Austràlia, Brasil, Rússia o Birmània tinguessin somnis tan similars just la mateixa nit? I que tots es despertessin de la mateixa manera amb el mateix mal de cap i ansietat? Tothom qui estava al corrent d’allò es sentia desconcertat però, novament, la guerra seguí captant gairebé tota l’atenció del món, donat que aquell mateix dia començaren a córrer rumors sobre les operacions de contraatac occidentals, de les quals se’n deia que estaven a punt d’iniciar-se.
Però aquella experiència onírica es repetí, tot i que hi hagué quelcom diferent. Tots els que van tenir el somni dos dies abans, el van tornar a tenir. Fou el mateix però aquesta vegada els que somiaven apareixien al somni. Ja no eren imatges que es presentaven davant d’ells. Els somiants no només veieren els horripilants éssers humanoides deformats amb òrgans de peix, sinó que van interactuar amb ells. Alguns nadaven al seu costat, altres foren arrossegats a la força per l’aigua i reberen urpades a la cara. Molts es van veure a si mateixos a l’escruixidora ciutat del Pacífic, sentint temor enfront de la seva arquitectura ciclòpia, amb uns edificis i monòlits amb formes demencials i esfereïdores que clarament no havien estat aixecats per mans humanes. Es veieren caminant pels seus carrers, marejats i destarotats per la geometria no euclidiana de tot el que els envoltava, pels angles impossibles, per les escales que pujaven i baixaven al mateix temps, per megàlits que es desdoblaven al passar pel seu costat i per desenes de detalls més que no podien sinó arrossegar cap a l’angoixa, l’aclaparament, la desesperança i la follia. Molts queien de les seves estructures rectes però corbes, del seu terra estàtic però bellugadís. Queien cap a dalt, s’elevaven cap abaix. Aquella ciutat era un monument a la bogeria, al deliri exacerbat i hiperbòlic. Era el regne de la basarda i la insània; la seva sola existència violava les lleis de la raó i la lògica. Tots els que van ranquejar en somnis per l’esglaiadora R’lyeh van acabar ferits: braços trencats, cames torçades, nafres, talls, dislocacions i traumatismes cranioencefàlics, a més dels atacs d’ansietat i l’angoixa paralitzant. Però si aquest somni era estremidorament esfereïdor, el desvetllar encara fou més basardós, perquè els somniants es van despertar tal i com havien acabat al somni: uns, completament mullats; altres, plens de coralls; alguns, al llindar de l’ofegament; i la resta, amb les mateixes lesions que havien patit durant la seva processió onírica per l’espantosa ciutat. Tots despertaren en el moment en què apareixien els terrorífics tentacles del sinistre mausoleu.
Aquest segon somni, sumat a l’ominós despertar, sí que causà una forta alarma en moltíssima gent. Tanmateix, i una vegada més, l’atenció general tornà a concentrar-se en la guerra perquè aquell mateix dia deu divisions de tropes occidentals, formades per infanteria, tancs i diversos esquadres, penetraven a les fronteres russes i iranianes alhora que una enorme flota britànico-nipona bloquejava les sortides al mar de la Xina. La guerra estava entrant en una nova fase molt més agressiva arrel de l’atac sísmic a Estats Units.
Però enmig del caos i la confusió, un grup format per professors i investigadors de la Universitat de Miskatonic havia comprès no només la naturalesa del que estava succeint, sinó també l’extrema gravetat dels fets, ja que tot allò anava molt més enllà de les ferides patides pels qui van somiar. Dan Blomqvist, catedràtic d’antropologia; Joseph Blackmore, investigador de la Facultat de Ciències Ocultes; David Rutan, professor emèrit de Filologia Antiga; i Marga Gossow, professora de Física i Matemàtiques. Tots ells, com milers de milions de persones, havien tingut el somni. Però, a diferència d’aquells milers de milions de somniants, ells sí sabien què eren els éssers amfibis amb aspecte humà degradat, coneixien la ciutat del Pacífic i van identificar els monstruosos tentacles. La Universitat de Miskatonic va financiar una expedició d’aquells cinc especialistes a la ciutat emergida, de la que tots ells coneixien el seu blasfem nom: R’lyeh.
Tres dies després de l’aparició de la misteriosa ciutat oceànica, s’esdevení un inquietant fenomen. Durant la nit del 5 d’agost, milers de milions de persones en tot el món van patir horribles malsons. Per suposat, això trigà a saber-se. La guerra continuava captant l’atenció del món que la patia. No obstant, algunes persones van comentar en els seus cercles propers els terribles malsons que havien tingut aquella nit: horribles abominacions oníriques en les que alguns van reconèixer la paorosa ciutat emergida del Pacífic que havien vist breument al curt vídeo emès per la televisió i difós mitjançant les xarxes socials. Als malsons hi apareixien unes avorrívoles criatures humanoides amb escames al rostre i brànquies al coll, de caminar desmanyotat, que entraven a les aigües de llòbregues platges i nadaven movent llurs extremitats amb la desimboltura d’un peix onejant les seves aletes. Es desplaçaven veloçment al llarg del Pacífic en direcció a la tenebrosa ciutat cimejada de l’obscuritat marina. I el somni sempre acabava amb la visió d’una porta enorme que s’obria i uns gegantins tentacles sorgint de l’interior d’un mausoleu de proporcions titàniques i arquitectura impossible.
Algunes persones van relatar els seus malsons en reunions familiars, a les seves amistats i també per les xarxes socials. A poc a poc, milions de persones van adonar-se que aquells somnis havien estat comuns a tots durant la mateixa nit. També es donà la idèntica circumstància que tots els que havien tingut el somni es van despertar amb ansietat i un mal de cap horrible, com si els haguessin colpejat el crani amb un martell de grans dimensions. Tot allò era summament inquietant. Quantes possibilitats hi havia que milions de persones a llocs tan dissemblants culturalment i allunyants geogràficament com Estats Units, Espanya, l’Índia, Taiwan, Austràlia, Brasil, Rússia o Birmània tinguessin somnis tan similars just la mateixa nit? I que tots es despertessin de la mateixa manera amb el mateix mal de cap i ansietat? Tothom qui estava al corrent d’allò es sentia desconcertat però, novament, la guerra seguí captant gairebé tota l’atenció del món, donat que aquell mateix dia començaren a córrer rumors sobre les operacions de contraatac occidentals, de les quals se’n deia que estaven a punt d’iniciar-se.
Però aquella experiència onírica es repetí, tot i que hi hagué quelcom diferent. Tots els que van tenir el somni dos dies abans, el van tornar a tenir. Fou el mateix però aquesta vegada els que somiaven apareixien al somni. Ja no eren imatges que es presentaven davant d’ells. Els somiants no només veieren els horripilants éssers humanoides deformats amb òrgans de peix, sinó que van interactuar amb ells. Alguns nadaven al seu costat, altres foren arrossegats a la força per l’aigua i reberen urpades a la cara. Molts es van veure a si mateixos a l’escruixidora ciutat del Pacífic, sentint temor enfront de la seva arquitectura ciclòpia, amb uns edificis i monòlits amb formes demencials i esfereïdores que clarament no havien estat aixecats per mans humanes. Es veieren caminant pels seus carrers, marejats i destarotats per la geometria no euclidiana de tot el que els envoltava, pels angles impossibles, per les escales que pujaven i baixaven al mateix temps, per megàlits que es desdoblaven al passar pel seu costat i per desenes de detalls més que no podien sinó arrossegar cap a l’angoixa, l’aclaparament, la desesperança i la follia. Molts queien de les seves estructures rectes però corbes, del seu terra estàtic però bellugadís. Queien cap a dalt, s’elevaven cap abaix. Aquella ciutat era un monument a la bogeria, al deliri exacerbat i hiperbòlic. Era el regne de la basarda i la insània; la seva sola existència violava les lleis de la raó i la lògica. Tots els que van ranquejar en somnis per l’esglaiadora R’lyeh van acabar ferits: braços trencats, cames torçades, nafres, talls, dislocacions i traumatismes cranioencefàlics, a més dels atacs d’ansietat i l’angoixa paralitzant. Però si aquest somni era estremidorament esfereïdor, el desvetllar encara fou més basardós, perquè els somniants es van despertar tal i com havien acabat al somni: uns, completament mullats; altres, plens de coralls; alguns, al llindar de l’ofegament; i la resta, amb les mateixes lesions que havien patit durant la seva processió onírica per l’espantosa ciutat. Tots despertaren en el moment en què apareixien els terrorífics tentacles del sinistre mausoleu.
Aquest segon somni, sumat a l’ominós despertar, sí que causà una forta alarma en moltíssima gent. Tanmateix, i una vegada més, l’atenció general tornà a concentrar-se en la guerra perquè aquell mateix dia deu divisions de tropes occidentals, formades per infanteria, tancs i diversos esquadres, penetraven a les fronteres russes i iranianes alhora que una enorme flota britànico-nipona bloquejava les sortides al mar de la Xina. La guerra estava entrant en una nova fase molt més agressiva arrel de l’atac sísmic a Estats Units.
Però enmig del caos i la confusió, un grup format per professors i investigadors de la Universitat de Miskatonic havia comprès no només la naturalesa del que estava succeint, sinó també l’extrema gravetat dels fets, ja que tot allò anava molt més enllà de les ferides patides pels qui van somiar. Dan Blomqvist, catedràtic d’antropologia; Joseph Blackmore, investigador de la Facultat de Ciències Ocultes; David Rutan, professor emèrit de Filologia Antiga; i Marga Gossow, professora de Física i Matemàtiques. Tots ells, com milers de milions de persones, havien tingut el somni. Però, a diferència d’aquells milers de milions de somniants, ells sí sabien què eren els éssers amfibis amb aspecte humà degradat, coneixien la ciutat del Pacífic i van identificar els monstruosos tentacles. La Universitat de Miskatonic va financiar una expedició d’aquells cinc especialistes a la ciutat emergida, de la que tots ells coneixien el seu blasfem nom: R’lyeh.
