Cercador
L'ADVENIMENT DE CTHULHU (5 de 7)
Un relat de: Marc Barqué Vila- Compartir:
5. R’lyeh
El vaixell portava dotze dies de travessia i a la llunyania els passatgers ja albiraven la temible silueta de R’lyeh. Van passar tot el viatge compartint experiències i sabers, però també interessant-se pel curs de la guerra. Les forces occidentals van ocupar una petita part del territori iranià i rus, però encara estaven molt lluny de les seves respectives capitals. Arran d’un acord signat per Estats Units i Japó, el país nipó es comprometé més amb la guerra, prenent part dels atacs i permetent les instal·lacions de bases militars americanes i europees a Hokkaido, des d’on sortí un atac aeri a la part oriental de Rússia i, ensems, un fort destacament de tropes d’infanteria occidental, que per primera vegada van trepitjar territori xinès. Hi van arribar fent pont per Corea del Sud, país interessat tant en mantenir bones relacions amb Estats Units com en debilitar al drac xinès, l’avassalladora influència del qual, juntament amb el seu repunt econòmic, havia anat desplaçant Corea del Sur dels mercats de la zona. La societat civil continuà dividida i enfrontada. Alguns seguien protestant contra la guerra, mentre altres la consideraven un mal necessari. Les tensions als carrers van accentuar-se i la gent de les zones costaneres estatunidenques afectades pel terrible tsunami encara vivien en camps de refugiats envoltats de ruïnes, la qual cosa va incrementar les protestes contra el govern, que no estava disposat a afluixar l’esforç bèl·lic. L’escenari era cada vegada pitjor, però els expedicionaris de Miskatonic ho veien tot com a quelcom secundari. L’autèntic problema estava a uns sis-cents quilòmetres davant d’ells i ja podien veure-ho amb detall. Poques hores després, van prendre algunes provisions, desestimaren emportar-se el parell d’escopetes que hi havia al vaixell (sabien que no els resultarien útils per a res), desembarcaren i es trobaren davant el sojorn del Dorment.
La imponent ciutat de R’lyeh era un conjunt caòtic de ciclopis edificis de tons blau fosc i negre, d’estranys monòlits i d’un confús sistema d’escales, monticles i passadissos, tant coberts com exteriors. Tres quilòmetres quadrats de fosca sorra envoltaven l’entrada a l’abominable ciutadella, de la que de seguida en captaren una peculiaritat demencial i absolutament anòmala: mai es veia igual. Els angles dels vèrtexs dels seus edificis poligonals irregulars s’extenien en direccions diferents segons des d’on es miressin, els seus costats es perllongaven a esquerra i dreta de forma variable i desconcertant, canviant la direcció, l’alçada i la profunditat a mesura que es caminava entre i al voltant de les diverses construccions. Les escales pujaven, però en arribar a dalt es sortia per abaix, i quan es baixava per elles s’arribava a llocs molt distants i a pisos superiors. Alguns passadissos s’extenien indefinidament i, al tornar enrere, apareixien bifurcacions, precipicis i parets que abans no hi eren. Fins i tot quan es quedaven quiets a causa del pànic i l’extenuació, la disposició geomètrica d’aquell infern arquitectònic, aquella blasfèmia perceptiva que colpejava la ment amb flagells de demència i follia, continuava negant els principis bàsics de la lògica i la raó. Molts d’ells experimentaren com, mentre caminaven cap endavant, el seu cos anava enrere; miraven cap a dalt i veien el terra, que en ocasions queia cap a ells amenaçant amb esclafar-los; es donaven cops contra monòlits amb què s’havien creuat enrere, com si primer els veiessin sense tenir-los davant i després els tinguessin davant sense veure’ls. R’lyeh era una bogeria absoluta, un cop de maça a tot el que l’home considerava segur, lògic, comprensible i familiar. Era un marjal de morbidesa aliena que desbordava i infectava la realitat tal i com l’havien entès els humans des de la seva albada prehistòrica.
Portaven gairebé una hora explorant aquella follia arquitectònica i la ment dels expedicionaris començava a esberlar-se. L’únic que es mantenia ferm, tot i que amb un cansament considerable, era el Pare Koga.
Casualment, en Koga es topà en una cruïlla de passadissos exteriors amb la Gossow, que estava al terra amb un atac d’ansietat. En Koga aconseguí tranquil·litzar-la i li suggerí que el seguís de prop. Després d’una estona caminant, van sortir al monticle més alt de R’lyeh, des d’on tenien una vista panoràmica d’aquella abominació de pedra moldejada per mans no humanes. En diversos indrets de la ciutat albiraren de lluny en Rutan i en Blomqvist, ambdós asseguts i visiblement esgotats; estaven al llindar d’una crisi nerviosa. El Pare Koga els cridà que es quedessin quiets i esperessin a que ell arribés on estaven. Després d’unes hores de fatiga i angoixa pels canviants camins de R’lyeh, finalment van reunir-se tots, excepte en Blackmore, a qui cap d’ells havia vist. A la Gossow, en Blomqvist i en Rutan els preocupava que el seu col·lega hagués desaparegut enmig d’aquell lloc sinistre i caòtic, però hi havia quelcom que estava acaparant la seva atenció: com aconseguia el Pare Koga orientar-se per aquells demencials camins? Era evident que desplaçar-se per R’lyeh el baldava enormement, però semblava que, malgrat que a dures penes, sabia més o menys com i per on moure’s.
Quan estigueren tots junts a excepció d’en Blackmore, van decidir descansar. Arribaren a una sortida lateral de la ciutat i pogueren tombar-se a la sorra negra. Mentre s’enfosquia, van menjar algunes de les provisions que s’havien emportat de l’embarcació i després van dormir profundament ja que, malgrat l’enorme pressió psicològica a què estaven sotmesos, aquella primera incursió a R’lyeh els deixà exhausts com mai abans ho havien estat.
El vaixell portava dotze dies de travessia i a la llunyania els passatgers ja albiraven la temible silueta de R’lyeh. Van passar tot el viatge compartint experiències i sabers, però també interessant-se pel curs de la guerra. Les forces occidentals van ocupar una petita part del territori iranià i rus, però encara estaven molt lluny de les seves respectives capitals. Arran d’un acord signat per Estats Units i Japó, el país nipó es comprometé més amb la guerra, prenent part dels atacs i permetent les instal·lacions de bases militars americanes i europees a Hokkaido, des d’on sortí un atac aeri a la part oriental de Rússia i, ensems, un fort destacament de tropes d’infanteria occidental, que per primera vegada van trepitjar territori xinès. Hi van arribar fent pont per Corea del Sud, país interessat tant en mantenir bones relacions amb Estats Units com en debilitar al drac xinès, l’avassalladora influència del qual, juntament amb el seu repunt econòmic, havia anat desplaçant Corea del Sur dels mercats de la zona. La societat civil continuà dividida i enfrontada. Alguns seguien protestant contra la guerra, mentre altres la consideraven un mal necessari. Les tensions als carrers van accentuar-se i la gent de les zones costaneres estatunidenques afectades pel terrible tsunami encara vivien en camps de refugiats envoltats de ruïnes, la qual cosa va incrementar les protestes contra el govern, que no estava disposat a afluixar l’esforç bèl·lic. L’escenari era cada vegada pitjor, però els expedicionaris de Miskatonic ho veien tot com a quelcom secundari. L’autèntic problema estava a uns sis-cents quilòmetres davant d’ells i ja podien veure-ho amb detall. Poques hores després, van prendre algunes provisions, desestimaren emportar-se el parell d’escopetes que hi havia al vaixell (sabien que no els resultarien útils per a res), desembarcaren i es trobaren davant el sojorn del Dorment.
La imponent ciutat de R’lyeh era un conjunt caòtic de ciclopis edificis de tons blau fosc i negre, d’estranys monòlits i d’un confús sistema d’escales, monticles i passadissos, tant coberts com exteriors. Tres quilòmetres quadrats de fosca sorra envoltaven l’entrada a l’abominable ciutadella, de la que de seguida en captaren una peculiaritat demencial i absolutament anòmala: mai es veia igual. Els angles dels vèrtexs dels seus edificis poligonals irregulars s’extenien en direccions diferents segons des d’on es miressin, els seus costats es perllongaven a esquerra i dreta de forma variable i desconcertant, canviant la direcció, l’alçada i la profunditat a mesura que es caminava entre i al voltant de les diverses construccions. Les escales pujaven, però en arribar a dalt es sortia per abaix, i quan es baixava per elles s’arribava a llocs molt distants i a pisos superiors. Alguns passadissos s’extenien indefinidament i, al tornar enrere, apareixien bifurcacions, precipicis i parets que abans no hi eren. Fins i tot quan es quedaven quiets a causa del pànic i l’extenuació, la disposició geomètrica d’aquell infern arquitectònic, aquella blasfèmia perceptiva que colpejava la ment amb flagells de demència i follia, continuava negant els principis bàsics de la lògica i la raó. Molts d’ells experimentaren com, mentre caminaven cap endavant, el seu cos anava enrere; miraven cap a dalt i veien el terra, que en ocasions queia cap a ells amenaçant amb esclafar-los; es donaven cops contra monòlits amb què s’havien creuat enrere, com si primer els veiessin sense tenir-los davant i després els tinguessin davant sense veure’ls. R’lyeh era una bogeria absoluta, un cop de maça a tot el que l’home considerava segur, lògic, comprensible i familiar. Era un marjal de morbidesa aliena que desbordava i infectava la realitat tal i com l’havien entès els humans des de la seva albada prehistòrica.
Portaven gairebé una hora explorant aquella follia arquitectònica i la ment dels expedicionaris començava a esberlar-se. L’únic que es mantenia ferm, tot i que amb un cansament considerable, era el Pare Koga.
Casualment, en Koga es topà en una cruïlla de passadissos exteriors amb la Gossow, que estava al terra amb un atac d’ansietat. En Koga aconseguí tranquil·litzar-la i li suggerí que el seguís de prop. Després d’una estona caminant, van sortir al monticle més alt de R’lyeh, des d’on tenien una vista panoràmica d’aquella abominació de pedra moldejada per mans no humanes. En diversos indrets de la ciutat albiraren de lluny en Rutan i en Blomqvist, ambdós asseguts i visiblement esgotats; estaven al llindar d’una crisi nerviosa. El Pare Koga els cridà que es quedessin quiets i esperessin a que ell arribés on estaven. Després d’unes hores de fatiga i angoixa pels canviants camins de R’lyeh, finalment van reunir-se tots, excepte en Blackmore, a qui cap d’ells havia vist. A la Gossow, en Blomqvist i en Rutan els preocupava que el seu col·lega hagués desaparegut enmig d’aquell lloc sinistre i caòtic, però hi havia quelcom que estava acaparant la seva atenció: com aconseguia el Pare Koga orientar-se per aquells demencials camins? Era evident que desplaçar-se per R’lyeh el baldava enormement, però semblava que, malgrat que a dures penes, sabia més o menys com i per on moure’s.
Quan estigueren tots junts a excepció d’en Blackmore, van decidir descansar. Arribaren a una sortida lateral de la ciutat i pogueren tombar-se a la sorra negra. Mentre s’enfosquia, van menjar algunes de les provisions que s’havien emportat de l’embarcació i després van dormir profundament ja que, malgrat l’enorme pressió psicològica a què estaven sotmesos, aquella primera incursió a R’lyeh els deixà exhausts com mai abans ho havien estat.
