La vida és literatura

Mentres escrivia sentia com si els seus dits s'elevaven cap a un univers totalment paral.lel, on els sentiments no s'amagaven i s'engendraven en figures físiques i alhora abstractes. La lluna es tenyia de mil colors distints i no amagava cap cara obscura al seu darrere. Les estrelles brillaven dins els núvols espessos de les nits més boiroses.

Era una sensació extranya però apassionant alhora. Les llàgrimes es convertien en rius d'aigua salada mesclada amb l'ofuscació compacta de les pedres que hi rodaven. Els somriures eren nens petits fent bots i flotant en l'aire, amb plena llibertat, alimentant-se d'emocions momentànies.

Els rellotges no eren lladres... fins i tot et somreien amb les seves agulles embogides per l'home i la confusió dels segons perduts. La gent pareixia feliç dins el seu propi món fet literatura, fet somni.

Uns somnis amb llàgrimes i amb somriures, per a poder equilibrar la balança. Amb pors que es convertien en agradables amb el pas d'aquell temps indefinit per qualsevol calculadora ni termòmetre.


Però tot això esdevenia en un gran engany quan deixava d'escriure. El rellotge marcava una hora i no li somreia, ....potser arribava tard a qualque lloc. La lluna es mostrava tan misteriosa com de costum i les estrelles no brillaven en aquella nit confusa. Els rius no tenien aigua salada i no eren causats per les llàgrimes incontrolables d'algun amant que no es sentia estimat. Però les paraules no canvien i les metàfores sempre romandran variables als ulls de cada artista. La vida és literatura i segur que quan més necessiti volar ja sabrà el camí més bonic per canviar de manera radical la realitat.