La Ventafocs reloaded (Passió)

mmm... ostres! no sé si aniré errada, però em sembla com si parléssis d'uns instants de passió entre ell i les cendres de l'amant perduda...! m'equivoco? és que em sembla estrany, però me l'he llegit dues vegades i he arribat a la mateixa conclusió...!
"Avui també dormirà amb tu", el seu record, les seves cendres... m'equivoco? (O potser, com el seu nom ho indica, Venta els focs...)

què tals? com va tot?
no vam coincidir a la paradeta de St.Jordi, oi? o és que tenia un dia tan estrany que ni vaig adonar-me'n? uo!

ens veiem a la presentació del Llibre de poesia eròtica, no??? (uo! Felicitats per la teva gran participació!). Encara no he tingut temps de mirar-me'l massa... però ho tinc pendent!

ens veiem, cuida't
Gemm@

D'entrada el títol té molt ganxo i diu molt de qui l'ha escrit: algú amb un peu (o una mà, o un llapis) en els contes clàssics i un altre en la més moderna tecnologia (alguna cosa deu tenir a veure el reloaded amb que estudiïs informàtica, com diu la biografia). Un conte de tota la vida i matrix... què en pot sortir? Es pregunta un al llegir-lo. I la veritat és que m'ha sorprès el contingut, perquè llegint el títol m'esperava una nova versió del conte amb aire de conya o alguna cosa així... i no.

El relat és quelcom al límit de la prosa. Es nota que a qui l'ha escrit li agrada la poesia, per la cura amb que tries les paraules, per com et recrees en les sensacions... tot aquest embolcall que li dóna un aire màgic a la història. La història en sí, que potser queda una mica difusa, com aquesta protagonista que s'evapora al matí. El primer cop que l'he llegit no m'ha acabat d'encaixar el final, suposo que perquè em costava d'entendre que la persona que sentia tot el que ens havia explicat fins llavors s'evaporava com un esperit, semblava més "lògic" que desaparegués el noi, però clar, llavors ja no estaríem parlant de la ventafocs. El segon cop que m'he llegit el relat, ja sense idees preconcebudes, tot m'ha encaixat. De tota manera et volia comentar aquest desconcert que m'ha trasmés el primer cop que l'he llegit (subjectiu, degut a que el lector està poc acostumat a la poesia i no allarga massa, però vaja, desconcert al cap i a la fi).

Sobre l'estil, t'he de dir que m'agrada molt. Senzill, sense recarregar-lo, amb metàfores que entren pels ulls i amb una redacció molt acurada. Potser, només potser, i per trobar alguna pega i que aquest comentari no surti massa edulcorat, podries enriquir una mica el vocabulari. M'explico: no m'agraden els textos excessivament recarregats, però sí aquells que suposen un repte per al lector i que l'enriqueixen. Això et permetria, potser evitar parlar del "collar" molt a prop del "coll", per exemple. Ah, i una expressió que sí que no m'ha agradat: "la llar d'amor" l'he trobat una mica pastel (diga'm insensible, ves)

I en definitiva, m'encanta la sensació que transmet el relat, que crec que és el més important. Desperta molta tendresa, suposo que entre d'altres coses perquè al fer referència a la ventafocs hi ha un punt d'ingenuitat, que fa més absolut l'amor entre els dos protagonistes. La imatge final, que en un primer moment em va desconcertar, la trobo molt bonica. Un final perfecte a un relat encantador. Felicitats!

Contingut: La idea em sembla molt original. Combines perfectament bé un conte tradicional amb una història actual ben coneguda per tots. La Ventafocs ha de córrer, no disposa de tot el temps i ha de marxar del lloc on es troba, del seu conte particular amb el príncep, abans que toquin les campanades. El 'reloaded' m'ha fet pensar en matrix, no sé perquè, i també amb la pressa que sempre tenen els personatges en sortir corrent de l'escena abans de que el temps se'ls mengi. La vida és a la nit, les històries interessants passen fora, en un lloc on no tenim tot el temps, tant sols una estona que convertirà la situació en més apassionada. M'agrada molt com marxa la protagonista, deixant pols grisosa, com les papallones quan les volem atrapar, com la pols que deixem un cop morim, deixant un rastre allà on hem estat.

Cada una de les frases que formen part d'aquest relat és, com ja t'han comentat, poesia. T'has esmerçat molt en trobar les paraules adequades sense caure en tòpics trillats. La escena es mou en la foscor i dones a entendre que no ens calen els ulls per veure què ocorre, només em de deixar-nos endur pels sentits.

Estructura: m'agrada com encavalques les frases, repetint determinades paraules: 'mans', 'secret', etc. M'agrada quan ho fas, per exemple a: 'Em dius a cau d'orella que busqui el teu secret ...' 'El secret de la nit...'. L'únic que no em fa gaire el pes (però evidentment això és subjectiu) són les construccions de l'estil: 'T'abraço...T'abraço perquè la teva(...)'. Ja sé que ho has fet amb la intenció de crear un ritme però em sobren els punts suspensius. No sé com ho hauria fet jo, però la idea que has usat anteriorment en la que la mateixa paraula queda separada una mica més i no hi ha punts suspensius em sembla més adequada. Entenc que l'efecte que provoques també és el de una reflexió personal, pensant sobre 'La pell...' després de parlar-ne d'ella, però no em fa el pes. En definitiva eliminaria tots els punts suspensius. M'agrada la repetició de significats amb matisos com la que fas a 'em cremo, ardent' li dones un in crescendo que queda molt bé. Igualment a 'a cau d'orella', 'secret', 'entre onada i onada', els tres mots indiquen secret però has sabut trobar una manera molt bella de dir el mateix i sense utilitzar sinònims. Em sobra la presència de la lluna (massa típic al meu parer) però m'ha agradat això que penja d'un fil invisible. Com ja t'he comentat m'encanta (molt!) el final. Dóna la sensació que la protagonista s'esvaeix com si fos de fum i deixa a l'estimat víctima d'un somni. En resum, l'estructura m'ha agradat força, comença delicadament, com l'inici de la nit, té un nus molt bo que, penso, que resta secret pel lector que tan sols pot ser observador de les carícies, i el millor el final, el fum s'endú la persona però el seu record queda entre els llençols.

Evidentment, com sempre, perquè tu ets molt curosa amb això, no hi ha cap falta d'ortografia ni cap frase mal construïda (ho dic des del meu modest coneixement sobre aquests temes). Les paraules que utilitzes són precises, quotidianes però subtils, no has utilitzat paraules estranyes que a mi sempre m'impedeixen viure la situació.

M'ha agradat molt de veritat. Saps transmetre multitud de sensacions amb unes paraules que cauen subtilment com plomes sobre el jaç on són els teus protagonistes. L'únic doncs que puc dir-te és que sense punts suspensius, al meu parer, guanyaria més, i que això provoca que hagis de canviar repeticions de paraules. Això però, com ja t'he dit és una opinió molt subjectiva.

En fi, no m'embolico més.

Un petó!!

Leela

Hola nmaca, està molt ben definits els teus sentiment, però alhora amagats per la nit.
Molt bmaco, petons

Preciós el relat, tot el dons és fora i tot el fora és dins.

Amb quina habilitata permets fer nostres les teves sensacions més intenses. Noia!, quina meravella!, un plaer llefgir-te,: assaborir, percebre la fragància, la suavitat, la força tot berrejat en una vivència amorosa. Per a MOOOLTS anys.

Gràcies per comentar-me, ets una dona plena de dons, de simpatia i de generositat...

com sempre, intens i ple de mots que enamoren (almenys a mi.) la passió porta nom d'amor i cognom de nostàlgia i record...
Un relat, sincerament genial!!
un petonet molt fort..
p.d. la ventafocs portava sandalies de vidre? ;)