La romeria

A tota hora i per tot. Podien ser d’alegria, de tristesa o bé de ràbia; per la cosa més important o la més ridícula. I sort que no acabava de parir! Per acabar-ho de rematar de tanta plorera tenia les galtes encetades, un motiu més per llagrimejar.
Una situació que semblava no tenir fi, incontrolable. El metge de capçalera després d’examinar-la no li va saber veure el motiu d’aquells llagrimers hiperactius; la va derivar a l’oftalmòleg i, després de comprovar que no tenia obstruït el conducte lacrimal va concloure que no era un problema fisiològic. Així doncs, en descartar-se un problema físic la solució fàcil, la farmacològica s’esvaïa. En un parell de mesos tenia hora al psicòleg per intentar abordar aquella qüestió des d’un altre angle. Mentrestant encara hauria de continuar fent previsió i provisió de capses de mocadors.

Aprofitant la romeria del poble a Montserrat va decidir fer aquella caminada per posar un ciri a la Verge a veure si aquell “sacrifici” podia ser la solució miraculosa al seu trastorn sense nom, per allò que la fe també cura i que per provar-ho no si perd res i, al cap i a la fi, no tenia la durada del Camí de Sant Jaume - potser si s’hagués tractat d’un problema molt més greu l’hauria hagut de fer; creia que l’esforç havia de ser proporcional-. A mitjanit va fer cap a la plaça de l’Ajuntament on es va trobar amb la resta de pelegrins.. Caminar de nit era una experiència emocionant i inquietant alhora. Sort que la companyia la feia sentir segura i sense haver de preocupar-se per no perdre’s en aquella ruta plena de camins, caminets i corriols que s’escampaven pertot arreu . Era la primera vegada que feia una travessa tenint com a objectiu fer una petició a una imatge venerada; aquest fet sol ja condicionava la manera com afrontar aquell desafiament. Li semblava que des que havia iniciat aquell periple les llàgrimes no eren tan abundants, però potser només era una suggestió fruit de la desesperació. La caminada li va resultar plaent malgrat que algun tram havia estat especialment dificultós, cosa que va agrair perquè “ qui sap” si aquell esforç sumava punts per aconseguir que és fes el miracle. Les passes varen anar fent el camí i llavors en el moment en què el sol començà a sorgir de darrere els cingles arrodonits -tant inconfusibles -, la plorera va arribar al seu punt àlgid: un doll incontrolable d’un líquid que expressava gran quantitat de sentiments sense necessitat de paraules. De mica en mica es va anar aturant la secreció. Estava exhausta però feliç si més no. Desitjava que aquella possible “epifania” servís per estroncar la manifestació involuntària en forma aquosa provocada pel fet de viure.