Ferida

No volia tancar-se de cap de les maneres. No volia deixar d’existir; mantenir-se intacta era el que volia. S’havia format un dilluns d’aquells en què tot costa de tirar endavant. Quan va veure que aquell estri esmolat s’acostava perillosament a l’avantbraç va intuir la seva triomfal aparició, i així va ser. Tot va succeir molt de pressa. La làmina d’inox amb una rapidesa vertiginosa lliscà per damunt la pell de l’avantbraç, creant un traç perfecte, seccionant-ne una porció considerable. Instantàniament, d’aquella incisió va emergir el fluid vital a través dels teixits lacerats, i que mentre regalimava anava xopant de roig intens i escandalós una camisa blanc nuclear: el vermell inesperat.
Les primeres cures al Cap van aconseguir contenir aquella sangada alhora que s’intentava cloure la fissura amb uns punts de sutura que creaven un cosit delicat en un teixit carnal - amb l’esperança que no deixés marca- i que seria ben embolicat per un apòsit extra suau de curació ràpida. >, s’anava repetint aquest mantra en bucle desitjant que fes efecte com si es tractés d’un conjur. Malgrat la insistència, i sense defallir en cap moment, però el final va ser inevitable: sorgí la maleïda cicatriu, victoriosa, i amb una ganyota de superioritat.