La reparació del sostre i el poder - relatiu - de les paraules

"Rareses" va ser la paraula que vaig fer servir per convèncer a la presidenta de l'escala.
La vaig llençar a la desesperada, dins d'un discurs de retòrica anys cinquanta.
"Si vegés que és una raresa de la meva mare" li vaig dir, "no li faria cas, però no hi ha dubte que les taques d'aigua del sostre venen del terrat de la comunitat i l'he de defensar.". "Que triomfi l'amor filial", vaig dir-me!-.

Vaig completar el recurs retòric amb la petició de que per escrit em digués que les taques no eren responsabilitat de la comunitat. Vaig comprovar que tenia un temor atàvic a les firmes. "No ho ha de fer vostè del seu puny i lletra" - quin lèxic, renoi - , "que ho faci l'administrador!". "Qui mana és vosté", la vaig adular.

El poder de les paraules i el temor al desconegut, l'adulació, les tres coses, anaven dirigides a fer el seu efecte en la presidenta, una dona a punt de jubilar-se.

Tanmateix no era suficient amb tot això - incloent-hi la mica de llenguatge administratiu gastat - havia d'anar també a suturar el fons del problema: l'amiga intrigant i anterior presidenta. Aquí vaig reblar el cop: "no va voler ni acusar rebut de la petició de reparació del sostre de la cuina i la vaig haver de lliurar per fax a l'administrador, què li sembla?"

Però és que la meva mare m'ho posa difícil, no se li acut altra cosa que dir-li - abans d'ahir, a la presi - que com era que a ella, que viu sola, només li havia donat un joc de claus de la porta nova i als altres veïns dues. L'actual presidenta - dona sensible per viscuda i una mica ressentida - es va ofendre com si li haguessin dit lladra.

"No té res a veure, una cosa amb l'altra" li vaig rebatre, mentre em disculpava si la meva mare, ja bastant gran, l'havia ofès. Això coincidia en el temps amb el remugueig del seu marit davant la durada de la conversa telefònica i, és clar, de les pegues que s'ensumava que li estava posant, mentre ell s'estava consumint, inhabilitat i impotent, sense poder engegar-me a la merda directament. " Ja l'estic sentint remugar!" em vaig fer venir be per dir-li.

Vam quedar en taules, amb el compromís seu de demanar a l'administrador que, per escrit, em digués que la comunitat no tenia res a veure amb aquelles taques i el dubte meu de si el paleta passaria al matí següent per a fer unes darreres verificacions i deixar-ho tot com ho havia trobat, atès que la reparació no la volia fer la comunitat. Estava convençut que no triomfaria l'oratòria, però vet aquí que la presidenta va ser sensible als meus arguments - s'ha de dir que té bon cor , però es deixa influenciar massa - i es va presentar l'endemà amb el paleta.

La senyora presidenta, desprès d'haver argumentat sense massa convicció una cosa i la contraria -amb accent català-valencià - em va deixar pas per dirigir-me, en català, com sempre faig, al paleta, un noi espavilat, moment en que - ella - em va interrompre pregant-me que li parlés en castellà perquè suposadament el pobre noi no m'entenia. El paleta tot sorprès que li atribuïssin la condició d'analfabet català, va assegurar convincentment: "No si jo l'entenc perfectament el català".

Mentre feinejava i jo xerrava de banalitats amb la presidenta amb la millor cara de les possibles, encara vaig haver de criticar un cop més a la mare, atribuint a la seva avançada edat que de vegades digués coses inconvenients, per tal que no arrufes el nas amb la meva retòrica sibil·lina, i tornant a fer costat a l'amiga expresidenta, ajornés les obres "sine die".

Llavors va ser quan encara per arrodonir l'actuació, me'n vaig recordar del meu pare: un detall nostàlgic i sentimental, sempre agraït. Allò que el meu pare va fer per substituir al veí, president perenne - al qual va fer plegar bastant avergonyit - i que no va rebre cap denúncia per caritat cristiana i per un sentit de la mesura de la bona gent del poble. Vaig tancar l'actuació amb sivella d'or.

Però, no, tot això és superflu, no és ben be cert, no vaig al fons. Si em va fer cas la presidenta no va ser per la meva retòrica o estrategemes, massa evidents, sinó perquè va veure que jo estimava sincerament la meva mare i l'ajudava només per a que se sentís defensada.

I encara més, va ser, perquè ella, la presidenta, va notar que jo la respectava per sobre de les paraules i que com jo, era també dels grup dels perdedors que lluitem per reparar-nos el sostre.