La reina de les fades.

El nen s'amagà rere el records de la seva àvia. Aquell lloc on hi regnava el silenci, on sols es sentia la remor del vent era el seu amagatall perfecte. Aquell paisatge, per molts considerat terrorífic, a ell li transmetia una sensació estranya de pau. Es trobava amb ella i amb allò li bastava. Alguns dies plorava, i les seves llàgrimes regaven les fulles d'aquella atzavara que quan la seva àvia morí li regalaren. I així, cada cop que creia que el món volia engolir-lo, quan no es veia amb forces per seguir endavant, anava al jardí de casa seva i cercava la maragda més maca que hi hagués; després la portava a la seva tomba i s'asseia a contemplar un cel interminable. Quan tornava a casa mai deia on havia estat, simplement somreia i contava que havia ballat amb la reina de les fades.