La por s'il·lumina amb l'ajut del ratolí

vaig a compartir aquest poema teu tant curiós en el facebook de la llibreria.

Que avui és dia de compartir poesia.

un màgic encanteri per fer fugir les pors, un espais que s'omplen de mots on abans hi havia sols el blanc...
Fantàstic. No només allunya la por, sino que retorna el somriure.

Quin "susto", esglai, paor!
Un bruixot que s'ha salvat
de la Santa Inquisició,
que li ha posat al meu rat
el do de la pampallugor!!

M'ha agradat el teu truc. Me l'apunto.

Jo sóc bastant envejós i m'agrada copiar les coses que m'agraden. No sé, potser hagués quedat més maco amb colors, no?

Xavier:
Després de veure't fer aquestes "virgueries".
Què vols que et digui?
BON NADAL I BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Per a tu i pels teus.

Francesc

M'has deixat impressionada amb el teu comentari, i t'he de dir que també m'ha alegrat el dia, així que te'n dec una de maca.

Sóc conscient que m'agrada escriure de forma encriptada, i quasi jugant a l'escriptura automàtica (que practicaven els dadaistes), fent connexions d'idees i mots que aparentment no cacen i que el nostre subconscient uneix... per generar un nou sentit, una nova realitat que pot expressar més enllà d'allò que coneixem. Per generar noves motivacions i enganys, per provocar rebuig i enuig, disgust i atracció, repulsió i desig, i tantes d'altres dicotomies... per això entenc que pugui provocar, també, indiferència.

Però tu ets Xavier i BruiXot, que els teus dos noms inclouen la X, estranya lletra que indica incògnita, pornografia, posició en l'espai, dimensió desconeguda, punt on s'origina l'eix que genera la primera dimensió de les tres; raig X que travessa i descobreix l'interior més visceral. XXX assenyalen les pel·lícules on es penetra per tots els racons; la X és la incògnita a aïllar en les equacions matemàtiques; Ctrl-X per tallar i fer desaparèixer, retenint de la pantalla, des del teclat. Finalment, la X marca el punt geogràfic del mapa: Vostè és Aquí. Per tant, el Bruixot és aquí.

I m'has temptat a descobrir el joc del ratolí ...
T'he de dir que m'has fascinat amb el teu joc del cloure / descloure (per un tema formal però també tècnic! com t'ho has fet?). Petit homenatge a Brossa (?), amb potents paraules que es mostren sense pudor, ja de per si enigmàtiques i roents: cou, pit, gos, pell, por, gotejant, ungla... entre elles es crea un fil invisible, generant multituds de sentits en versos no escrits, s'endrecen i desendrecen a random en posicions exponencialment infinites, i creen diferents imatges al meu cervell que no pot parar de jugar amb els mots: gos-ungla-goteja, pit-cou-ungla, atàvics-por-punta... generen sensacions potents, aspres, dures, directes, nous versos involuntaris. No sé per què, aquestes imatges em transporten a uns aires de màrtirs, els llençols, la creu, el reu... hi veig un enllaç a una tradició cristiana... imatges que em fan passar una corrent per la medul·la fins al clatell... (el substrat de l'inconscient treballa).
I llavors, destapo els versos, el segon o tercer o quart poema que està contingut en el mateix poema mare, i el festival ja és complert: pus, baba, encetant, clatell, fang, nafra... els dolors de l'ànima supuren pels porus emmalaltits, maltractats, ferits, castigats... culpa complaent. I sí, finalment "el glaç de la por clavat al clatell". I és exactament aquesta por al dolor i al turment que creix i furga des del clatell, de d'allò més instintiu, i puja fins al cervell, i ho processem, i acabem de llegir el teu poema, i pensem: renoi quin genial poema!

A més, és una sorpresa ben grata descobrir mots nous en algun relat, cosa que no acostuma a succeir, i que enriqueix el nostre llenguatge (esgüell: paraula bonica, l'he processada i registrada!).

Molt de gust. Una abraçada bruixot!

atram

M'has deixat impressionada amb el teu comentari, i t'he de dir que també m'ha alegrat el dia, així que te'n dec una de maca.

Sóc conscient que m'agrada escriure de forma encriptada, i quasi jugant a l'escriptura automàtica (que practicaven els dadaistes), fent connexions d'idees i mots que aparentment no cacen i que el nostre subconscient uneix... per generar un nou sentit, una nova realitat que pot expressar més enllà d'allò que coneixem. Per generar noves motivacions i enganys, per provocar rebuig i enuig, disgust i atracció, repulsió i desig, i tantes d'altres dicotomies... per això entenc que pugui provocar, també, indiferència.

Però tu ets Xavier i BruiXot, que els teus dos noms inclouen la X, estranya lletra que indica incògnita, pornografia, posició en l'espai, dimensió desconeguda, punt on s'origina l'eix que genera la primera dimensió de les tres; raig X que travessa i descobreix l'interior més visceral. XXX assenyalen les pel·lícules on es penetra per tots els racons; la X és la incògnita a aïllar en les equacions matemàtiques; Ctrl-X per tallar i fer desaparèixer, retenint de la pantalla, des del teclat. Finalment, la X marca el punt geogràfic del mapa: Vostè és Aquí. Per tant, el Bruixot és aquí.

I m'has temptat a descobrir el joc del ratolí ...
T'he de dir que m'has fascinat amb el teu joc del cloure / descloure (per un tema formal però també tècnic! com t'ho has fet?). Petit homenatge a Brossa (?), amb potents paraules que es mostren sense pudor, ja de per si enigmàtiques i roents: cou, pit, gos, pell, por, gotejant, ungla... entre elles es crea un fil invisible, generant multituds de sentits en versos no escrits, s'endrecen i desendrecen a random en posicions exponencialment infinites, i creen diferents imatges al meu cervell que no pot parar de jugar amb els mots: gos-ungla-goteja, pit-cou-ungla, atàvics-por-punta... generen sensacions potents, aspres, dures, directes, nous versos involuntaris. No sé per què, aquestes imatges em transporten a uns aires de màrtirs, els llençols, la creu, el reu... hi veig un enllaç a una tradició cristiana... imatges que em fan passar una corrent per la medul·la fins al clatell... (el substrat de l'inconscient treballa).
I llavors, destapo els versos, el segon o tercer o quart poema que està contingut en el mateix poema mare, i el festival ja és complert: pus, baba, encetant, clatell, fang, nafra... els dolors de l'ànima supuren pels porus emmalaltits, maltractats, ferits, castigats... culpa complaent. I sí, finalment "el glaç de la por clavat al clatell". I és exactament aquesta por al dolor i al turment que creix i furga des del clatell, de d'allò més instintiu, i puja fins al cervell, i ho processem, i acabem de llegir el teu poema, i pensem: renoi quin genial poema!

A més, és una sorpresa ben grata descobrir mots nous en algun relat, cosa que no acostuma a succeir, i que enriqueix el nostre llenguatge (esgüell: paraula bonica, l'he processada i registrada!).

Molt de gust. Una abraçada bruixot!

atram

m'ha suggerit com la por per desconeixement passa a deixar de ser por, quan és il·luminada per la mirada que cerca més enllà i analitza o busca l'arrel de tot.
Trobo que has fet un poema/es genial. No només pel contingut, amb paraules especialment escollides i plenes de significat, sinó per l'estructura, ella sola ja és un poema. Ens has sabut mostrar una idea, al meu parer molt profunda i relacionada amb la poesia, la multiplicitat de lectures (que no necessàriament han de ser transcendentals) amb aquesta estructura 'invisible'. A l'hora has tractat el tema de la por i de com aquesta pot deixar de ser-ho, sense buscar coses estranyes i llunyanes, sinó passant amb més cura per sobre de les coses.

Gràcies per aquest poema!

minerva

Ps. he penjat la segona part del conte per si la vols llegir.

Crec que has aprofitat aquest truc tan màgic per fer dos boníssims poemes. Si, aquesta espècie de calipàndria realment acollona, quan la vas descobrint però també d'inici, amb el "dit amb l'ungla de gos". Brrrs !! T'acostes al dit i et surt "leprós" Axxss !!!

Moltes gràcies per aquesta estona divertida ( i gratuïta ). He gaudit molt amb el teu poema ...

de cop has aconseguit amagar part del poema, però em sembla perfecte el joc, doncs encara fa més atractius els versos que anem descobrint a poc a poc.

Olé !!!

No sé pas què m'agrada més: el poema o jugar a amagar la por...

Com avui és tard i com es mereix un altre 10
demà et faré un comentari més detallat de la teva paraparèmia.

M'agrada la capacitat de combinar paraules del registre col·loquial amb un lèxic més culte. A la vegada, penso que una obligació que tenim els qui escrivim en aquest idioma és ajudar a mantenir vigents aquelles paraules que l'ús va abandonant. Ja sigui per desídia o per simple estupidesa.
M'ha agradat!