La nota

Era el primer any que coincidien a batxillerat. De seguida es van caure bé, es resseguien amb la mirada. Les mirades encenien els pensaments.

Amb el temps van aprendre a comunicar-se sense paraules. establir un nou codi de comunicació els era imprescindible, no podien ser enxampats per cap company de classe. eren temps de viure l'amor en silenci.

Només feia falta un lleuger arquejament de celles, o un moviment ràpid i vibrant de les parpelles, o posar els llavis en forma de o petita, per activar en l'altre tota una sèrie de pensaments. D'altres vegades només calia que un dels dos es passés el dit índex d'una mà, suaument per sobre del dors de la mà contrària, per convidar a carícies.

Passar la llengua suau i lentament pels llavis, tot aturant-se en cada una de les dents, podia provocar en l'altre el despertar de tots els sentits. Un lleu gest amb el cap podia significar:- vine, segueix-me! Et vull provar.

Tot anava perfecte fins el dia que al Gustau se li va ocórrer enviar-li, per sota de la taula, una nota escrita amb un cor dibuixat i un t´estimo a sota.

El pare Àngel la va interceptar i el càstig va ser molt cruel.

No era fàcil enamorar-se dos homes en aquella época...i menys en català.