Mònica i la llàgrima màgica

Rebotien les bales per tota la fàbrica. En qüestió de minuts la policia s´havia introduit al local i disparaven a tort i a dret. El grup de lladres ens trobàvem dispersos, ens havien sorprès a la zona on couen la ceràmica. No sabiem el número exacte de gent que estava disparant però el soroll era considerable.

De tant en tant, algun cop sec i un dels companys que queia de gran alçada dibuixant una paràbola a l´aire, i passava a ser història. La matemàtica no fallava, cada cop en quedàvem menys.

La Mònica ,es mossegava fort la màniga del seu jersei de llana plena de cascàrries,per a que no sentissin el seu plor ofegat. De totes maners, la olor de colònia, ens delatava.

- Collons!- vaig pensar. Ja té nassos que a dos estudiants de física ens acabin descobrint per la química.

De cop, aparegué l´inspector Robert pel darrera nostre.

- Pam, pam......sou morts!.

Jo, em vaig deixar caure sobre un sac de teules com si em filméssin en càmera lenta.

La Mónica, però, va seguir somiquejant.

- Ostres, Robert! Ara no! Deixa´m escapar, vull ser la darrera en morir. I una llàgrima es va escórrer galtes avall.

El Robert, tot i considerar-ho una interferència, va claudicar davant la mirada magnètica de la Mònica,i aclucà els ulls, la Mònica aprofità per escapolir-se.

Una vegada més, la història de la llàgrima màgica li havia sortit bé.

En la propera trobada que fem els companys de l´institut per jugar a lladres i policies, proposaré que la Mónica no pugui jugar. Sempre utilitza la mateixa estrategia per sortir-se amb la seva. Tothom entendrà que si som un grup que defensem la independència, ho fem des de la cohesió del grup, i no que cadascú desenvolupi les seves estrategies manipuladores per sortir-se amb la seva.