La noia del minuet

per a molts , com és la crisi, n'has tret un relat delicat, elegant , tendre i escrit amb la teva mestria habitual.
Felicitats , benvolguda Frèdia !
Una abraçada.

Com bé diu la meva admirada allan lee, escrius amb gran delicadesa i polidesa, com aquest minuet insuperablement descrit. En un lloc tan atrafegat, enmig de la munió que endevinem mig indiferent, entre els vaivens de la volatilitat de l'atenció dels passavolants, el destí assenyala al nostre protagonista víctima dels sotracs "reformistes" del mercat de treball per a una nova oportunitat, un capgirament que ens el porta, en veritat, a la condició de narrador/observadors des de la qual ens interpel·la.
Audaç gir del punt de vista que ens situa en darrer terme en l'obligació de preguntar-nos sobre les jugades irreductibles de l'atzar.
Una abraçada,
franz

dóna moltes expectatives al teu relat, i ja en vàrem parlar l'altre dia d'aquest relat, que li faltava alguna cosa i ara veig que potser és això, el títol és molt potent, tant, que el relat em demana més expectatives que no acabo de trobar. Per sort escrius de meravella, i la lectura és agradable i diria que amable, però el tema de l'avorriment surt d'esquitllentes i amb pinces, però si això no fos un relat sobre l'avorriment, seria un perfecte retrat de la vida quotidiana a la Rambla barcelonina.

Doncs et diria que has fet una molt bona crònica.

Ferran

Diuen que la crisi és una oportunitat de canvi, un bon moment per reinventar-se. Desgraciadament no tothom se'n surt de la amteixa manera, però sempre s'ha d'intentar encarar les dificultats amb esperança...
Un molt bon relat, com ens tens acostumats... Amb una frase final que posa la cirereta al text.

... se m'ha insertat dues vegades. : )

Jo personalment he sigut un bohemi maleït anys enrere durant molt de temps i més d'una vegada hauria ( a vegades més de mil vegades ) acceptat aquest tipus d'oferiment per a donar sentit a la meva trajectòria desolada, de llavors. Però per molt que ho he intentat pel meu compte, he hagut de pagar amb la humiliació davant la indiferència social i tornar a un llit de casa de profits aliens i plè de dubtes sobre la vida. Amb sorts i dissorts, la meva vida va aprendre a ser sinuosa.
El teu relat magnifica el somni de qualsevol pallasso o pallassa que brinden a l'art del carrer l'esperança enrabiada i fosca, d'un repte individual, casual i salvatgement i exponentment abandonat a la sort.

Gran relat, Frèdia.


Sergi

Jo personalment he sigut un bohemi maleït anys enrere durant molt de temps i més d'una vegada hauria ( a vegades més de mil vegades ) acceptat aquest tipus d'oferiment per a donar sentit a la meva trajectòria desolada, de llavors. Però per molt que ho he intentat pel meu compte, he hagut de pagar amb la humiliació davant la indiferència social i tornar a un llit de casa de profits aliens i plè de dubtes sobre la vida. Amb sorts i dissorts, la meva vida va aprendre a ser sinuosa.
El teu relat magnifica el somni de qualsevol pallasso o pallassa que brinden a l'art del carrer l'esperança enrabiada i fosca, d'un repte individual, casual i salvatgement i exponentment abandonat a la sort.

Gran relat, Frèdia.


Sergi

És un relat molt ben escrit en el que reflecteixes la força de la protesta per la mala jugada que t'està fent la vida i de la que desprès de molt buscar i de la manera més insospitada trobes una manera d'anar tirant... acceptant que acabes d'entrar en el món de la fantasia però que tot i així necessita el seu art per sortir-se'n, no tothom ho aconsegueix.

Felicitats pel relat Frèdia.

Gemma

Hem estats educats cercant la seguretat. Una seguretat que procurava la garantia d'un futur gairebé inamobible i, en cas de moure's, ho faria per a bé. I ens ho vam creure, i hem viscut gronxant-nos amb aquest discurs fins que la realitat, inesperada, ens ha fet veure que aquesta seguretat pot fugir quan menys ens ho esperem. El teu protagonista ho viu en la pròpia carn, i té la sort de trobar-se amb algú que ha après a reinventar-se, a no aturar-se davant l'obstacle perquè cal esquivar-lo i seguir endavant. No hi ha res segur, però tenim capacitats que potser fins i tot desconeixiem.
És un plaer llegir la teva prosa, Mercè, sempre tant acurada i sovint amb aquest rerafons de saviesa.
Una abraçada!

en la forma i en el fons em quedo amb el final : " calen molts pallassos per fer-nos oblidar com n’és d’avorrida, la vida." definitiu !

abraçades frèdia

joan

Un relat amb una història molt ben treballada, amb gran facilitat evocadora i que manté l'interés fins al final. Senzillesa en el retrat, agudesa en les descripcions, suau ironia en les situacions i una gran solidesa narrativa, segell de la seva autora.
Una abraçada!

com costen! I no obstant, un cop decidits, s'obren unes portes tan grans cap a móns que ens eren vedats fins aleshores!
Magnífica història, condensada, amb les paraules precises, amb un tempo magnífic, amb tota la gràcia i la autenticitat que fa que sigui actual, versemblant, poètica, actual. I fantàstica, perquè no podem ignorar que la bellesa de la noia del minuet ha propiciat aquesta trasgressió de l'establert, ha fet viure a l'home llop alienígena que cada dia se'n empesca una de nova.
Tens la meva admiració per la teva polidesa i delicadesa que es fa patent en tot allò que escrius. Una abraçada i un barret fregant-me els peus,

a

És un relat esperançador, senzill, amb un punt de retret a aquesta situació injusta que obliga a la gent a acceptar el que sigui. I ho fa sense desànim, amb humilitat, amb esperança, donant una lliçó de generositat, de solidaritat. I una reflexió: Podem fer el món més agradable amb una simple actitud.

que cal tenir sempre present, sí senyora. Una filosofia de vida la de la noia del minuet que connota saviesa. La predisposició a donar-li la volta a les coses que no funcionen i ser flexible en tot és una lliçó que paga la pena tenir present. Innovar, crear, recrear, reinventar-se, equivocar-se i rectificar per recomençar són accions que donen sentit a la nostra vida.
Un relat entranyable que m'ha aportat molt bon rotllo i alegria en veure't per aquí, Frèdia.
Una abraçada ben forta, maca!

Mercè

Ens calen molts pallassos i pallases,
per viure la vida amb il·lusió i imaginació,
i no fer-ne de l’avorriment una pesada cançó.
Un somriure de bon dia.
Felicitats pel relat.