La nit al bosc

Un relat de: martaplanet

La nita era preciosa. Ho havia vist des de la finestra i feia hores que tenia ganes de sortir d'aquella casa vella per córrer i saltar sota la gran lluna blanca. Durant el dia havia plogut, però a ella no li havia importat. Per ella el millor moment era la negra nit. Va sentir els seus pares anar-se'n a dormir. Va esperar uns minuts perquè ells tinguessin temps d'adormir-se. Per fi va començar a sentir els roncs del seu pare. Es va aixecar lentament i va sortir de la seva habitació. Va anar fins a les escales, li semblaven més llargues que de costum. Va baixar intentant no fer soroll, però la fusta era vella. Va quedar-se quieta un moment i va escoltar. Els grinyols de la fusta vella feien un so horripilant, però a ella li agradaven. Va somriure pensant que només li faltaven uns passos per sortir de la casa i ser lliure una nit més. Els seus peus, descalços, van trepitjar l'herba, encara mullada per la pluja Va mirar cap el cel i va veure la preciosa lluna plena i les petites estrelles que l'acompanyaven. Una suau brisa li va acariciar la cara i va fer que els seus cabells negres voleiessin. Va córrer pels petits camps plens de flors blaves notant-se cada vegada més lliure i salvatge. Els seus grans ulls verds resplendien d'alegria i el seu somriure era tan ample que es podien veure les seves dents blanques brillar amb llum pròpia. Va cridar sentint-se lliure de tota la feina que tenia que fer dia rere dia. A vegades veia algun que altre conill que sortia espantat del seu amagatall per culpa dels seus crits i salts. I llavors es va apropar al bosc, un enorme bosc verd, ple de bèsties salvatges, grans i petites, era com si la estigués cridant. Sabia que era perillós entrar-hi, però ho va fer sense pensar-s'ho dues vegades. Va sentir els mussols cantar la seva cançó de caça. Caminava cap a dins del bosc. Va tornar a sentir al mussol i poc després el crit d'una rata, semblava que aquella au havia aconseguit el seu sopar. Notava fred als peus cada vegada més molls. Quan més s'endinsava al bosc més fred feia i menys animals es sentien. Però va continuar caminant, com si alguna cosa invisible l'empenyés a fer això. Finalment va arribar al naixement d'un petit riu. Es va sentir millor tenia molta set. Es va agenollar al riu i va començar a veure amb ànsia. No va sentir el soroll que van fer unes urpes quan van caminar per sobre de les fulles seques. Ella es va aixecar tranquil·lament. Es va donar compte de què en el moment en què s'aixecava notava un sentiment de por en el seu cor. Era com si un sisè sentit l'avisés de què alguna cosa del seu voltant era perillosa. Va mirar d'un costat a l'altre intentant veure una cosa que era invisible davant del seus ulls. Va sentir udol, llunyà i terrorífic. Va començar a tremolar. Tenia por i fred. La nit ja no semblava tan preciosa. Va començar a caminar per tornar a casa. Una branca va cruixir. Es va girar espantada, però no va veure a res ni a ningú. Va sentir com el seu cor es gelava, tenia un pressentiment que no arribava a entendre. Llavors tot el bosc es va quedar en silenci i el seu temor va créixer, deixant-li un suor fred al clatell. Un dol va trencar el silenci, havia sigut tant terrorífic com l'anterior. El seu cor va començar a bategar ràpidament. Va començar a donar voltes sobre si mateixa per observar el seu voltant. No va veure res, només el moviment de les fulles per culpa del vent. Va seguir caminant, desesperada per sortir del bosc i tornar a casa. Un altre udol, però aquest molt més a prop que els altres dos. Va anar més ràpid, volia sortir d'allà quan abans millor. I llavors, del no res, va aparèixer un enorme llop negre. Els seus ulls grocs brillaven salvatges. La seva boca, plena de saliva espumosa, deixava entreveure les seves enormes dents punxegudes. La sang de la noia es va gelar completament, la imatge d'aquell llop hagués acovardit al més fort dels cavallers. El llop va udolar anunciant la mort imminent de la noia. Es va preparar per saltar a sobre d'ella, però la noia adonant-se de què aquell animal podia significar la seva mort es va apartar i va sortir corrents. Va sentir un grunyit proferit per la boca de l'animal, poc després va saber que la perseguia. Sentia les enormes urpes del llop córrer per sobre de les fulles seques. Sentia com els ulls grocs d'ell la miraven fixament. Corria, però sabia que d'un moment a l'altre el llop l'atraparia. Les branques dels arbres li esgarrapaven la cara, semblava que volguessin que l'atrapés. Cada vegada notava més a prop l'enorme llop. Podia sentir el seu alè al clatell, calent i humit. L'animal deixava anar algun que altre grunyit de ràbia, però sense deixar de córrer. A ella cada vegada li feien més mal els peus, notant com les fulles es trencaven sota d'ells i les pedres els ferien. Davant d'ella va aparèixer l'entrada d'una cova freda i obscura, va entrar sense pensar-s'ho. De sobte es va trobar a les fosques, sense ni tan sols una mica de llum de lluna. El llop va grunyir victoriós sabent que havia vençut. Els ulls verds de la noia van brillar de terror sabent que havia arribat la seva fi. No podia veure res, el llop s'havia tornat silenciós esperant el moment d'atacar. La noia amb l'esquena va tocar la paret, va recolzar el cap i va tancar els ulls. A poc a poc va anar baixant fins que es va asseure al terra. Va començar a plorar pensant en els seus pares, en la seva vida, en tot el que tenia abans de sortir e casa seva aquella nit. Va gemegar pensant en la mort que cada vegada estava més a prop, pensant com seria morir. I llavors la va atacar. La noia va notar l'animal sobre d'ella, gran i pelut. El seu alè pestilent li acariciava la cara, algunes gotes de saliva van caure enganxoses les seves galtes. Va ficar el braç entre el llop i ella. L'animal va grunyir rabiós. Ella va notar dolor, un dolor indescriptibles al braç, unes gotes calentes li van mullar la cara, la sang sortia incessant. El dolor, cada vegada més fort, la feia cridar. El llop va mossegar més fort intentant arrancar-li el braç. Ella va cridar intentant treure'l de la boca de l'animal. Es va sentir un udol lúgubre, trist. El llop va deixar anar el braç de la noia i va aixecar el cap. Un altre udol, però aquest més fort i majestuós. L'enorme llop negre es va allunyar per sortir de la cova. La noia es va agafar el braç ple de sang, que tenia un dolor punxant i es va quedar quieta, esperant la desaparició completa de l'animal. Es va aixecar adolorida i va començar a caminar cap a la sortida. Davant d'ella hi havia dos enormes llops lluitant entre si, un blanc i l'altre negre, es mossegaven i es donaven urpades. Finalment, el llop blanc va agafar pel coll al seu congènere i va començar a sortir sang obscura, casi negra. El llop negre va caure al terra fent un gemec, no parava de sortir sang del seu coll mig trencat. El llop blanc va aixecar el cap i va deixar anar la seva mirada cap a la noia. Els ulls verds dels dos es van mirar fixament. Semblava que l'animal somreia, un somriure victoriós. El blanc va mirar al negre, mort ja, va tornar a mirar a la noia, semblava que estigués pensant quin dels dos seria més apetitós, finalment ca agafar el llop negre pel coll i el va arrossegar cap a la obscuritat dels arbres deixant per allà on passava un camí de sang fosca. La noia es va agafar el braç, casi no podia suportar el dolor. Va fer una última mirada al camí per on havia marxat el llop blanc i va sortir del bosc per no tornar-hi mai més.


Segles després aquesta història es va convertir en llegenda donant al llop blanc poders celestials i al llop negre poders demoníacs, així, també, la noia es va transformar en un ser neutral entre el bé i el mal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

100857 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.