La necessitat de la mort

Les fulles dels arbres cauen a terra, mortes i salvades del judici final, potser. El dia té un estrany to esgrogueït i vermell, com d'una pintura a la que li falta el color blau del cel, la tardor arriba a bufetades i deixa el cos dèbil i cansat. Caic a terra, o, més aviat, em deixo caure a terra. Les fulles criden, gemeguen mentre el meu pes les esclafa. Els arbres m'envolten, aquests éssers que deixen escapar la vida de les seves branques cada any, que fan néixer petites parts d'ells per acabar assassinant-les i deixant-les caure, deixant caure el seu cadàver moribund contra el terra per després observar com moren i es desintegren.
Agafo una fulla i la trenco en mil bocins mentre escolto els seus crits de desesperació, de súplica, per uns últims moments de tranquil·litat. Una altra fulla, necessito una altra fulla, necessito tenir una vida entre les mans, una vida que jo sigui capaç de fer desaparèixer sense tremolors a les mans o llàgrimes als ulls, sense por dins els cervell, sense necessitat de demanar que no hi hagi dolor. Agafo una altra fulla i amb un somriure macabre la mato, la trossejo, la faig sofrir fins que m'avorreixo d'ella i la llenço.
Tinc un pot de pastilles a la butxaca que cada vegada es fa més pesat. Em recorda la por que he acabat agafant als ganivets i als seus talls infectes, a la sang que regalima per la carn i que no para de rajar. Em recorda la por que he agafat a l'aigua que entra dins els pulmons i no deixa respirar, a la banyera i a l'intent d'aguantar cada vegada més i més. Em recorda la por que he agafat a les cordes que m'emmarquen el coll i que l'únic que fan és envermellir-me el rostre, al desenfocament de la mirada que em congela la sang i em fa tornar enrere.
La meva mà s'apropa a la butxaca i m'adono de la lleu tremolor dels meus dits. Sembla que he començat a agafar por a les farmàcies i les pastilles, sembla que ja no seré capaç d'empassar-me res més.
Un ocell canta. No és un corb, no és la mort de les fulles que m'abraça, no és la meva pròpia mort que ha decidit arribar. Torna a cantar. És un rossinyol que busca sobreviure, que busca l'aliment i canta per recordar que és viu i que seguirà viu.
No sóc capaç d'aguantar el pot de pastilles, la mà no para de tremolar-me i em sento observada per aquell animal massa viu. La vida m'observa i espera asseguda. La mort m'observa i espera asseguda. Jo espero asseguda una elecció final.
Tanco els ulls i respiro lentament, l'elecció hauria de ser fàcil, sempre ha estat allà, sempre m'ha esperat amb un somriure. M'aixeco d'un salt i deixo anar un crit, el silenci que ve després em tranquil·litza, els ocells han callat, fins i tot el vent ha parat de moure's. De cop, sento el riure de l'elecció final, com si sempre l'hagués esperat, com si sempre hagués esperat aquell instant, el meu riure ressona per entre les fulles mortes, els arbres vius i els ocells supervivents.
No guanyarà ningú aquesta vegada, ni la vida ni la mort. Em convertiré en un rossinyol, no viuré la vida ni moriré per no viure-la, simplement restaré tancada en la meva ment torturada per la necessitat de la mort i la covardia de perdre la vida.
Simplement viuré una necessitat de mort permanent.
Adéu sang, adéu aigua, adéu cordes, adéu pastilles. Bon dia, supervivència.