La mort (o el desig que mai arriba)

Estic agenollada davant la mort, esperant que decideixi que fer amb el meu cos i la meva ànima. No sé si seria millor suplicar per la meva vida o demanar una mort ràpida i indolora, al cap i a la fi, no em mereixo cap de les dues coses, però, igualment, necessito estar segura del meu futur que, de moment, m'és invisible, necessito saber què serà l'última cosa que recordi, vull saber quina serà la imatge que duré gravada durant tota la eternitat.
Abaixo una mica més el cap i em pregunto perquè estic tan tranquil·la, faig un mig somriure en entendre-ho.
Mort.
El desig. L'únic desig. Tan sols aquest desig.
Dolor.
El problema. L'única conclusió errònia.
Aixeco el cap per aturar les seves cavil·lacions i donar-li la pista que tant necessita.
-No em mereixo una mort ràpida, no em mereixo la falta de dolor, només ho has de fer de la forma més cruel possible.
La caputxa negra m'observa.
-La forma més cruel possible? Seguiràs viva, doncs.
M'aixeco de cop, ja no hi és.
No. No. No. No. No. No.
NOOOOOOOOOOOOO.