La misteriosa noia dels ulls blau cendra

Els ulls blaus cendra, la boca rosa púrpura, el nas esmolat, les orelles petites, uns clotets deliciosos a les galtes, tots els trets d'aquella cara em resultaven familiars, fins hi tot, aquelles llargues i negres pestanyes. No em podia treure aquella fesomia del cap. La tenia posada enmig de l'enteniment, des de feia dies, quan la veié per primera vegada, asseguda a l'estació de la Plaça Catalunya, no podia parar de pensar en ella. Volia saber qui era? De què la coneixia? Com es deia?
Anava escodrinyant el meu cervell, poc a poc, com si anés destriant les peces d'un trencaclosques i intentés reubicar-les en la seva posició correcta. Cada cop estava més obsessionat per la cara de la noia. La veia a totes hores, eren com petites al·lucinacions quan parpellejava o mirava fixament a la pantalla de l'ordinador. Sens dubte, el pitjor moment del dia era quan em disposava a dormir. Primer pensava que era la meva tossuderia que m'empenyia a esbrinar qui era, després vaig començar a pensar que potser m'havia enamorat platònicament. Després de la tercera nit d'insomni vaig prendre una decisió - no puc continuar així- vaig pensar- he de fer alguna cosa.
Era un matí gris i plujós. Vaig entrar a una boca de metro que hi ha a tres passes de casa, decidit a resseguir fil per randa, tota la línia verda, des de Zona Universitària fins a Trinitat Nova. Vaig baixar i pujar a totes les parades en busca de la noia d'ulls de cendra, però no en vaig veure ni rastre. Al capvespre havia rastrejat tota la línea verda i decidí provar sort a la línea lila, des de Paral·lel fins a Pep Ventura, seguint la mateixa tècnica. Així vaig passar un dia i un altre, sense anar a la feina, escorcollant cada racó del metro. Cada dia trucava al treball donant una excusa o altra. Jo intuïa que estaven a punt de fer-me fora. Deu dies de festa a càrrec d'assumptes propis, deu més que em quedaven de vacances, i tres de baixa sense justificar... Només en quedaven dues estacions del metro de la línea blava. A Vilapiscina, en un racó de l'andana, vaig albirar el seu rostre, el cor em feu un salt, era ella. Estava allí, en una tanca publicitària hi havia la seva foto, era la noia d'un anunci, que havia estat per totes les estacions del metro. De segur que l'havia vist cada dia, durant setmanes o mesos. Un cop acabada la campanya publicitària havia desaparegut per art de màgia i només en quedava aquell vestigi.
Aquell error va ser la meva grandíssima sort. Em vaig adonar que necessitava ajuda especialitzada. El meu subconscient m'havia jugat una mala passada.