La mina

Si la poesia és que alguna paraula o concepte tingui música sense tenir-la, llavors el contertulià lleidatà del programa de TV del Puyal era un poeta - sense saber-ho -.

La seva vestimenta i el seu parlar, el seu accent, l'identificaven com un home de pagès.

Però era un torrent de paraules i de conceptes; mai l'he oblidat, subjugava la seva oratòria autodidacta. Seguir-li el pensament, l'expressió plena, rigorosa, detallada, fonamentada, en les seves paraules senzilles descrivint les pujades i baixades de la seva relació, complicada, amb la dona - de qui estava fervorós devot - detallista, com un entomòleg, feia viure la situació i alhora ens mostrava, sense cap mena de dubte, un home d'intel·ligència superior. És clar, la intel·ligència es pot donar en qualsevol estament, no els respecta, i aquell home, per fer una analogia de la terra, era un campió de la manilla.

La fluidesa amb que venien les paraules a la seva boca, la seva sinceritat, la gran naturalitat amb que les feia servir per descriure que el seu amor va estar patint alts i baixos i que va haver d'esforçar-se per entendre a la dona i viceversa; per superar moments de recels mutus, sempre amb un petita quantitat de fe en l'altre que al final resultava ser el factor decisiu: aquest no deixar de confiar en l'altre o de no ser el primer en deixar de confiar-hi.

Deixava petits als contertulians i al mateix Puyal, amb el seu verb encès i vehement.

Feia anys que havia deixat les terres de Lleida que només havien sigut meves per un instant i ara aquell personatge em feia recordar el temps decisiu transcorregut en aquelles terres: espectador des de dins i a vegades fins i tot actor.

Una imatge em venia al cap: la Mina. En uns turons - realment baixos, però turons en una plana! -, propers hi havia una font, natural, d'aigua, de molt poca aigua per ser exactes. S'havia de conèixer l'indret entre els conreus del terme del poble: panís, seva, arbres fruiters; una mina de quan no s'havia encara construït el canal.

En si no era res, sinó un racó amagat uns quant metres sota terra; el que m'inspirava era el símbol, la paraula clau, l'emblema, la marca que representava i en que vull basar-me per descriure un tros el que vaig viure.

La Mina era allò autèntic en la proporció autèntica en que es dona en la natura. El tresor difícil de trobar, però existent sota la terra aparentment seca, aigua de vida en un mon eixut.

En certa mesura havia anat descobrint petites mines, potables i enverinades, en molts altres aspectes de la vida, dissimulades sota terreny.

La Mina podia ser trobar un poeta a les terres de Lleida, i hi era! Malgrat la gruixuda dialèctica del més dur realisme de secà, imprescindible per sobreviure quan la vida és tan difícil. En aquella eixutesa de sentimentalisme, de realisme aspre i ferotge- del "si creu-t'ho", "no siguis carallot", "ja et fotran, ja"! - hi havia també la veu d'un poeta o d'un escriptor o d'un home de teatre o d'un pintor, com elements naturals del paisatge més auster, per insòlit que pogués semblar.

I n'hi havia de duresa i hi havia patetisme, i solitud, un crit desesperat en aquella noia veïna, mirava lluny, no veies on, buscant quelcom, probablement no sexe per se. Mereix un comentari l'obsessió d'aquella noia que ja grandeta, va tenir un germà, l'hereu, - per fi -, un autèntic animal ja de nen.

Amb l'erecció brutal del moment, no encertava l‘entrada, a les fosques en aquella estança tèrbola, amb dos fusells rovellats al fons, humitat i pols de molts anys: una autèntica masmorra medieval.

Més avall em deia, però vaig desistir i ara me n'alegro, no vaig ser còmplice de res.
Quin pecat arrossegava la pobra noia? Perquè s'havia d'oferir d'aquella manera? Sí, no m'agrada no saber fer les coses o haver-les d'aprendre, però el pudor, el ridícul i una sensació de cosa estrambòtica em va fer decidir. L'aigua de les mines de vegades no es bona per veure.

Per recordar, aquell noi, ros nòrdic, potser una mica mal criat per la mare, que quan el veies miraves de agafar una altra direcció, aquell a qui el mestre perseguia un dia regle en mà donant toms al voltant de l'aula; no tenia embuts i et podia desmuntar amb la seva paraula: sobre religió, sobre sexe, la seva franquesa epicúria et feia fugir d'ell, d'aquelles veritats profundes que desconeixies i que te les tirava amb molt mala bava, amb una manca de coneixement del mal que podia arribar a fer. Aquelles preguntes directes que et deixaven sense respiració. Però contràriament, existia i era abundant el respecte com un valor; si jo m'aixecava del banc dels homes tot sol per anar a combregar, ho veien com una actitud sentida, no lloable però sincera; aquells amb qui anava i que el dia de la festa major amb la roba de mudar s'apropaven a combregar sortint des del darrera on eren drets, desprès d'haver-se'n enfotut de la missa major, el cant de la majordoma - l'única estirant del carro -, el sermó del mossèn i haver admirat les faldilles de les noies.

I com a les mines, hi havia una corrent subterrània que feia que de sobte s'organitzes "espontàniament " un grup de ballada de sardanes a l'empara del mossèn que mutilat de guerra era per ideologia un franquista i tractat de prop un home afable si no li tocaven la religió, a qui li agradava tenir l'església pintada i sense goteres.

Recordo com era d'amable quan em deia: "no, no pots haver passat per aquell poble si vas anar a tal lloc, no està en el camí, devia ser un altre". Les coses no sempre semblen el que són i a l'inrevés no sempre són el que semblen; qui hauria de dir que la persona que més llegia en català en aquell indret, era precisament el funcionari de l'ajuntament a qui agradaven, això si, els autor conservadors com Josep Pla i Josep Maria de Segarra?

Si, la realitat té mines entre els petits tossals i de vegades tens el privilegi de contemplar-los com quan veus, cap al fosc, per atzar, la sortida del gat mesquer que ràpidament fuig.