La meva gata blava

M'ha vingut a la memòria. No era blava, malgrat que la recordo d'aquest color; era blanca i marron i tenia crec un altre color, però la sensació que li guardo va envolicada en un color blau cel. Res a veure amb la canço del gato triste i azul de Robeto Carlos - l'altre - i que sempre m'he imaginat de color blau marí. Era una gata no molt alegre, però si potent, confiada i festosa. El seu germà, atigrat, tenia més mal caràcter, tan bon punt l'havies tocat dos cops ja podies treure la mà o si no l'esgarragada era segura.

La gata era molt diferent. Hauria de dir la meva gata, perquè segurament era més meva que de ningú altre. O més ben dit, erem amics; l'havia acostumat a venir quan la cridava, bsi!, bsi!, donant-li llepolies de gat. Si estava pels voltants caçant rates i ratolins, - en aquelles magatzems o estances buïdes i velles, plenes de plos, malmeses pel temps que incloient un semisotan fosc i humid - desseguida venia, sense molestar-se si no li donava res. Es refregava amb la cua alta contra les meves cames i es deixava agafar una mica, aixecant el cos i saltant suament per sobre de la meva ma. Allí s'hi criaven unes rates amb una cua llarga plena d'osques, com aquella que va saltar del niu dels muixons desprès de mossegar el dit de l'Aleix, amb gran sorpresa i astorament nostre i que va fugir en un obrir i tancar d'ulls!

Allà en aquelles estances buides em vaig fer jo una capa, amb un hule vell i, en calçotes, corria fent aventures. La gata es devia quedar ben parada quan em veia lluitar amb una canya a la ma contra alguns suposats enemics, aquelles tardes que no savies que fer!

No se si m'ho he inventat, però també l'havia vist jugar amb els ratolins abans de cruspir-se'ls.

Hi va haver uns dies que pensava que m'havia quedat sense gata, no sortia mai! Fins que un dia va apareixer sense la ma dreta, arrecada en una trampa que li havia preparat el "vesprada" l'amo del colomar vehí on solia anar també de caçera per berenar-se algun colom. Hi accedia per la taulada que quedava a l'alçada de terrat de casa meva. Enfilant-se per la parra també podia arribar-hi.

Però l'insolit no és que sobrevisquès a aquest accident laboral dels gats, el que no us creureu i direu que és impossible i el em va impresionar més fins al punt de recordar-ho avuí, i em va donar la mesura de la seva gosadia, de la seva manca de por, gairebé insensata, va ser quan a camp obert, al mig de carrer, i a tres potes va correr a plantar-li cara a un gos que prudent es va estimar més tocar retirada.