La meva capsa blava

Avui he trobat la capsa blava.
Estava fent neteja de l'habitació i l'he trobat. De fet, feia dies que la buscava…

Amb cura i suavitat he tret la pols de la tapa, i mirant-la com qui mira un tresort, he recordat la dolçor dels temps en que cada paraula era secreta.
La he destapat amb delicadesa, sabent que obria una porta al passat, als records…sabent que em submergia en melodies melangioses, sabent que ja no quedava res de tot allò que tant havia estimat.
A sobre de tot, les cartes més recents. Cartes amb lletres serioses, blanc sobre negre. Cartes que ja no parlaven de somnis…cartes buides. Potser deurien ser de feia 5 o 6 anys, però no eren aquestes les que estava buscant. Les he apartat amb cura, havia de seguir buscant.
Després les de la Carol… quant temps feia que no la veia! Les cartes eren de fa 8 o 9 anys… Quant temps! Quantes coses des d'aleshores! N'he rellegit una… i l'he anat recordant a poc a poc... M'han vingut moltes imatges, al cap: aquells campaments a la Cerdanya, aquells altres a Montserrat. A tots dos hi havíem anat juntes. Recordo les converses fins tant tard, on el silenci sepulcral de la nit perduda entre arbres, només trencat per cants de mussol, compartia rialles mudes amb nosaltres dues. Confessions d'amigues... Cartes de colors amb lletra de fada... La Carol... la trucaré aquesta mateixa tarda...
Amb els ulls ja humits he seguit rebuscant a la caixa blava, remenant paraules en sobres estripats...
He trobat les cartes d'en Sergi... era tot un poeta! Que en sabia d'enganyar. T'estimos dolços amb intencions amargues. Sort que només va ser un estiu i que, després, la distància va ajudar-me a entendre que hi ha coses que no poden ser, que no podia refugiar-me només en lletres de paraules de mentides. "A cada passa que faig cap al nord sé que estic una passa més a prop teu"…"Que cada cop que miro la Lluna me'n recordo de la nostre cançó, de quan ballàvem abraçats…" se't va oblidar de cop… Però jo encara tinc les teves cartes.
De vegades em pregunto si em reconeixeries si em trobessis al carrer…

He seguit remenant. Remenant somriures i llàgrimes.

Les d'en Max. En Max... era maco... era agradable parlar amb ell. T'escoltava amb atenció i, quan acabaves de parlar et deia: "M'agrada la teva veu…" Era molt dolç, en Max. Sí. El vaig coneixer a un concert a Barcelona i vem parlar molta estona, a la nit. Després em va dir que vivia lluny i em va donar el telèfon. Ens trucàvem sovint. Jo li explicava les meves coses i, ell, les seves, en llargues cartes que rebíem freqüentment... Les seves cartes sempre feien olor a ell... era estrany… i m'agradava…
Quants records!
He agafat una carta i l'he olorat. No feia olor de res. També el paper s'havia oblidat d'ell.
És curiós com algú que en un moment de la teva vida ho és tot, passa el temps i desapareix així com va aparèixer…
Em sap greu… He pensat que l'escriuria un dia d'aquests, però no sé pas què li diria… Potser no val la pena forçar res si la nostra amistat va començar i va acabar ja fa massa temps…
He apartat les cartes d'en Max. Les he deixat damunt del llit.

Han aparegut les de la Bruna i la Cèlia, les bessones de València. Amb elles em segueixo veient de tant en tant. Sobretot amb la Bruna, que ara viu una mica més a prop. Eren nevodes de la meva veïna Cati, aquella que es va morir l'any passat.
Venien de vegades, a passar caps de setmana a casa de la tieta i jo me les enduïa amb els meus amics a giravoltar.
Les seves cartes sempre estaven plenes de coloraines fetes amb retoladors estranys. I explicaven tonterietes de noviets i escola.

Les he apartat amb serenor. Enyorant aquells temps feliços…

I he arribat a LA CARTA.
Aquella carta que tant em va fer plorar.
Una carta feta amb mala lletra, sobre un paper de quadres. Aquella carta que va ser el punt i a part d'una història màgica.
En Pau havia estat sempre el meu millor amic. Era una amistat tant especial!
Ens miràvem i ens enteníem. Podíem parlar de tot.
En trucàvem a la matinada i penjàvem al matí… Havíem rigut i plorat junts… Massa coses…
Fins que ens vam enamorar. Deuríem tenir 15 anys.
Era un amor dolç i tendre.
Amb ell vaig descobrir móns nous; secrets que vaig guardar en un cofre tancat amb clau. Sensacions noves, carícies delicades...
Em regalava estrelles i em cantava coses dolces a l'orella. Sempre sent nosaltres, mai ell i jo.
Em pintava al oli, amb carbonet, amb aquareles… M'escribia poemes, i jo a ell.
Ens regalàvem el millor de cada dia i ens somreiem cada nit abans d'anarnos-en a dormir, un a cada banda del poble.
Va passar un any i, llavors tot va començar a canviar: enveges, crits en silenci…
I tu em vas escriure allò… aquella carta…
La he obert amb por. Fent viatjar el meu calendari molt anys enrera. Sentint-me com aquell dia.
"Princesa…". He recordat quan m'ho xiuxiuejaves en la foscor.
M'has dit que érem massa joves, que ens estàvem tancant massa en un univers que no era per sempre. Que ens estàvem perdent moltes coses de la vida. Que m'estimaves. Clar que m'estimaves. M'estimaves tant com el primer dia. Com aquell dia que ens vam coneixer i que, cap dels dos recordava…Però que ho havia d'entendre. Que teníem només 15 anys. Que era per tots dos, que ho feies. Que m'escribies amb els ulls plens de llàgrimes, i sabent que en vessaríes moltes més. Que volies que tornessim a ser tant amics com abans de tot.
Que volies que ens expliquéssim tot el que ens preocupés o tot el que ens fes somiar, a partir d'ara, tal com havíem fet tot aquell temps...
I ja aleshores, et vaig entendre.
No em deies adéu. Clar que no! Després de tantes estones bones, no anàvema renunuciar a la nostra companyia… Era només que només eren 15 anys…Érem massa joves per tant estimar.
"Al final del conte ens tornarem trobar i ens estimarem com dos enamorats. Però encara han de passar moltes coses. Hem d'aprendre a viure…"

I jo he plorat com ho vaig fer aquell dia.


No he pogut més. He tancat la caixa i l'he deixat damunt l'estanteria. M'he eixugat els ulls. He respirat amb calma. He anat al menjador i t'he vist, Pau… teníes quinze anys. Em parlaves, em volies dir alguna cosa important, però parlaves tant fluixet que no et podia sentir…

"Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'histories d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys..."