La mestressa m'estressa

Necessito tenir-ho tot apunt abans que l’Eulàlia es llevi del llit. I no són poques coses les que necessita la senyora! És una maniàtica i, des de que es va divorciar, la cosa ha anat en augment. Tot menys el meu sou! Des de que em van fer la proposició, sabia que sortiria perdent. I així ha estat.

De vegades, encara hi penso amb el senyor i em quedo esmaperduda. Miro per la finestra i desitjo que torni a obrir-se la porta. I aparegui. Però mai es compleix el meu desig, m’aferro a idees que no es porten a terme. Era tan amable i mai vaig sentir-li dir res fora de lloc. Era educat i elegant. Quan tocava la roba que li planxava m’encantava el seu tacte, tan suau i de bona qualitat. Usava una camisa per cada dia de la setmana, de colors sobris perquè necessitava transmetre serietat entre els seus clients. Jo mai reia davant seu, encara que ara, quan hi penso amb els bons moments que passàvem, un somriure carregat de nostàlgia em creua la cara.
Enyoro el senyor! Vet aquí, ara que no hi és, me n’adono. Tot i que el seu divorci no va ser gens amistós, no li vaig veure perdre els estreps en cap moment.

«Laia, vols portar-me una tassa plena de xocolata desfeta?». I si no arriba a ser per la meua pesadesa a l’hora de servir, la senyora s’hagués engreixat uns quants quilos aquell estiu, el que es va separar definitivament. Però cada cop que requeria que li servís alguna cosa calòrica, jo perdia l’equilibri i acabava vessant-ho per terra. Fins i tot els gelats italians, que volia engolir-se, acabaven empastifats damunt la moqueta. A la fi, i donant-me per impossible, i gràcies a que era molt hàbil amb la planxa i li deixava tota la seua roba impol·luta, no em va fer fora. «Laia, hem passat unes quantes coses juntes». I de vegades, es posava a recordar-me que m’havia vist néixer i que teníem un vincle molt estret que ens unia. No seria jo qui el trenqués. Llavors, una espurna de records em pujava al lacrimal i tenia ganes de plorar perquè la meua mare ja no hi era entre nosaltres. Em vaig quedar òrfena de la nit al dia, si no arriba a ser per la mestressa i el senyor... Què hagués sigut de mi?
I ara me n’adono que cada dia tinc més roba acumulada i que l’Eulàlia s’està passant a l’hora d’arreglar-se. Sempre havia estat molt presumida, però ara es canvia de roba cada dos per tres. Crec que un dia coneixeré la veritable raó d’aquest canvi. Per començar, avui m’ha vingut amb un pentinat nou i amb un color de cabells diferent. De pas, he aprofitat i li he preguntat per la perruquera, la Pepita, que és com de casa, però ella ha abaixat la mirada i m’ha evitat. Volia dir-li que l’afavoria i que l’he trobat més jove que de costum, però he perdut l’oportunitat de dir-li-ho.

M’he quedat amb la incògnita i sospito que el motiu de tanta planxa és que ha conegut un altre home. Algú que la faci oblidar per uns instants el veritable motiu de què perquè no cobra cap manutenció. Segur que té bastants calers i espero que no sigui infidel com la meua mestressa. Però ningú m’ha demanat l’opinió. Callo. Els vestits ja són planxats i li preparo un per a què surti aquesta nit.
L’Eulàlia anirà de festa, jo m’estiraré a descansar mentre penso amb tot el que m’estic perdent d’aquesta vida, que mai deixa d’aturar-se. Se m’aclucaran els ulls i besaré algú de pensament. Però només serà així, les meus ànsies moriran als meus llavis i potser me’ls mossegui i tot. A l’endemà tornaré a la rutina, ho tindré tot apunt per a la mestressa que m’estressa dia sí, dia també.

Esmorzaré primer un tassó de llet i després prepararé dos esmorzars: un per l’Eulàlia, i l’altre per aquest home desconegut. Té bona presència i d’edat podria ben bé ser com la del senyor, any amunt, any avall. Intento ser tan discreta com sempre he estat, enrere quedaren l’època de confidències entre la mestressa i jo. Foren quan la meua mare encara vivia, una època daurada entre les tres que mai més tornarà.