LA MÀ D’UN PICAPORTA

He comprat un picaporta que he trobat en una botiga de segona mà. M’ha encantat només de veure’l. Sense donar-me temps per reflexionar l’he comprat i el mateix botiguer s’ha ofert a posar-me’l. L’operari ha estat ràpid en el seu treball. Ja està posada i llueix el seus tons de coure brillant i suau, i també gravat, combinats en el seu dors.

Sento la clàssica trucada. Aquella d’un pic i repicó, que tan volia escoltar per excloure tots aquests estris electrònics que només fan soroll.

He obert la porta i era allí, present i sense afectació de cap tipus. He notat la seva mà que m’acaronava la galta com senyal d’agraïment per la meva rebuda. He respost a les seves carícies amb les meves. Passem i en el passadís les nostres mans es recolzen en les nostres espatlles com reafirmant-nos la mútua presència.

Caminem l’un al costat de l’altre i les nostres mans rodegen les nostres cintures afectuosament . A la sala tot és diferent. Ens mirem cara a cara i la seva mà acarona les meves temples, com jo les seves. Només és un preàmbul per fer fugir aquell instant de dubte que sempre antecedeix a les paraules enamorades. Els dits de les nostres mans juguen amb el nostres cabells fent-los eriçar de pur desig.

Poc desprès passem mútuament per damunt les nostres celles els dits de les nostres mans per cobrir com a flors els nostres ulls.

Els dits de les nostres mans juguen amb nosaltres. Notem les carícies que ens omplen d’amor. Les nostres mans manyagues fan aflorar els sentiments enamorats.

Poc a poc la seva mà em recorre els cos com la meva el seu buscant els llocs on l’amor encén els sentits. Lentament els botons abandonen els traus com còmplices del nostre gaudir. Les cremalleres amb un suau crec-crec deixen el camí lliure per les nostres mans.

Mans que juguen, mans que senten, mans que incendien i mans que complauen els sentits.

Tot és finit. Les mans descansen complagudes. Els cossos també. Les seves mans s’acomiaden de les meves. Repetim gest per gest que érem conscients d’haver fet. Les nostres mans parlem tristes del comiat. Un petó i els dits acaronen els llavis de cadascú. Instant després les mans com al principi ens acaronen les galtes.

Només un adeu. Al tancar la porta, per la mateixa inèrcia, ha fet que la picaporta fes un breu clic com dient: Fins ara mateix, no t’oblido.

Miquel Pujol Mur