La llegende del Castell de Vulpellac

La llegenda diu, segons els avantpassats del poble i rodalia, que un dels últims senyors que habità el castell fou Miquel de Sarriera; home, segons uns afirmaven, que tenia manies; altres que era de migrada salut degut als excessos de joventut; però el cas és que un dia, mentre anava a la caça de perdius, hi va veure una noia molt formosa, la més bonica de tot el poble; a ell enamoradís com era, no va costar-li gaire de prendar-se'n d'ella.I s'hi va maridar.
Aquella mateixa noia, temps enrera va ser pretinguda per un fadrí del mas d' aquella collada. Ella mai no havia correspost a aquest amor i per això el fadrí féu córrer cerst rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa. Aquestes murmuracions arribaren a oïdes del senyor Sarriera, que entrà en gelosia, fins que un dia tancà a la seva muller a la torre de càstig. Allí la torturà a fí que descobrís el que solament existia en la imaginació i la calumnia. Fou tant el suplici que tingué la bona dama, que, segons uns , morí de pena, i altres afirmen que morí traspassada per la daga del seu marit; però segons altres, i aixó és el que amb més força s'afirma, fou aparedada viva a la cambra de la torre.
Passà el temps, i el senyor de Sarriera s'assabentà de la calumnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació féu empresonar l'impostor, fent-lo morir. Encara avui es pot veure el grilló on fou lligat per a trobar la mort.
Passaren alguns anys però el senyor, tot i que procurà distreure's del terrible esdeveniment, no pogué oblidar la tortura a la que va sometre a la seva dona. Un dia, va cridar al confesor i li explicà tot el que va passar. Així doncs, aquest li aconsellà que fes una visita al Pare Sant de Roma, per tal d'aconseguir el perdó i així alliberar-se de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims.
El baró retornà al castell. Semblava tot cambiat; ja no era aquell hime intractable, ja no era déspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, començà a cridar operaris i ben aviat unes ràpides reformes es portaren a terme, i un bon dia aparegueren en l'escut de la baronia que presideix el pati d' armes, gravades per mà destra, les paraules corprenedores i misterioses: Ego sum qui peccavi 1533.
Sigui o no certa la narració, sí que és cert que, en l'escut del castell de Vulpellac, es llegeixen sense cap mena de dubtes les paraules:
EGO SUM QUI PECCAVI 1533.(Tant sols jo he sigut el pecador).