La llegenda de l’estrella polar

L’Aian, un nen de deu anys, estava contemplant el cel estrellat des de la finestra de la seva habitació. Les estrelles jugaven amb els colors, canviant del blau i groc al vermell i blanc, i tornaven a ser grogues i blaves. A vegades li semblava que li volien explicar alguna cosa. Els colors també li recordaven l’aurora boreal, que apareixia al cel quan el vent solar portava les partícules del Sol, que es frenaven en l’atmosfera de la Terra al costat dels pols. Per a ell sempre era un miracle veure com aquesta cinta viva de colors es movia al cel.
Els seus pares eren d’una població dels esquimals, per damunt del cercle polar, on poca gent podria sobreviure. Després de quedar-se sense pares, un dia, pels misteris del destí, va arribar al continent: vivia en una ciutat “civilitzada” i anava al col•legi com tots els nens i nenes.
No sabia per què, però ell, igual que els seus pares i la gent de la seva població natal, tenia els ulls molt estrets. Potser la Natura els va crear així per protegir-los del fred i els vents forts d’on van néixer. No hi havia parat mai esment fins que es va traslladar a aquest nou lloc i es va adonar que era diferent dels altres en aquest aspecte. L’hi van fer saber ràpidament, ja que els companys de la classe es burlaven i es reien dels seus ulls: s’estiraven amb els dits els seus perquè fossin més estrets i feien carotes. A vegades el burxaven:
-Què, demà, en lloc de venir amb bus, vindràs amb un trineu de gossos o rens?
L’Aian els odiava, no volia anar més al col•legi. Plorava en la solitud a les nits i desitjava amb totes les forces que l’estrella polar els cridés a la seva ciutat amagada i tots desapareguessin de la seva classe.
L’estrella polar era la més brillant i gran al cel de l’hemisferi nord. Era una guia per als mariners i viatgers, ja que no es traslladava, com altres estrelles. Encara continuava ocupant una posició privilegiada: just damunt de l’eix de la Terra. I tenia un misteri. La gent del nord sabien una llegenda sobre “el crit” de l’estrella polar. Diuen que sota seu tenia una ciutat invisible, on anaven les ànimes de la gent quan morien. Però a vegades, les portes de la ciutat s’obrien i sortia la llum, i l’estrella cridava la gent que encara era viva. I tots els d’un mateix poble deixaven el que feien i anaven hipnotitzats cap a l’estrella polar i no tornaven mai... Tot el seu poble també va ser abandonat. La gent hi va anar en una expedició per estudiar l’efecte d’algun tipus d’aurores boreals el van trobar i el van portar milers de quilòmetres al sud.

L’Aian no volia continuar la vida entre la gent “civilitzada”, que només buscaven com ofendre’l o humiliar-lo. Contemplava l’estrella polar, que es veia molt més lluny a les latituds on ell es trobava ara; no obstant això, era difícil de no reconèixer-la:
--Que em podries cridar perquè em reuneixi amb la gent del meu poble a la teva ciutat, si us plau? – plorava el nen, que ja no sabia què més fer. I del cansament es va adormir profundament.
En el seu somni es va traslladar a una ciutat brillant i plena de llum. Era tan fantàstica i increïble que pensava que l’estrella polar havia fet realitzat el seu desig, i aleshores, després de morir, la seva ànima es trobava en aquesta ciutat del mite. Anava caminant sobre la gespa verda, olorava el perfum de les flors i escoltava les cançons dels ocells. La seva ànima s’omplia de l’amor i l’harmonia, i les burles dels seus companys de classe ja semblaven tan allunyades, que no entenia com abans el podien afectar tant.
--Sóc en un paradís, d’on emana l’amor i la pau. Que bé que s’hi està, aquí! M’hi podré quedar per sempre, en aquest lloc?
– Però, com si fos la resposta a la seva pregunta mental, va veure, la seva mare, que li deia:
- No, fill, encara no ha arribat el teu torn! Encara no és el teu moment. Tornaràs allà d’on has vingut, però la llum d’aquest lloc et farà més resistent i no t’afectaran més ni burles ni humiliacions. Ja has estat aquí i saps el camí... L’estrella polar et guiarà. El teu nom, Aian, significa ‘el camí’. Seràs el guia de les ànimes terrestres, i alguns podran aprendre de tu estimar i respectar la Natura i la Terra.

L’Aian no volia despertar-se d’aquell dòcil somni, però quan va obrir els ulls, va sentir que una llum li escalfava el cor i se sentia tan bé que va anar amb ganes al col•legi. Quan va entrar a la classe, somreia. Ningú no l’havia vist mai així... I no van poder ni voler fer cap més burla a aquest xicot, que irradiava seguretat i pau interiors...

(Gràcies per la correcció a l’Albert Dalmases)