LA JULIETA

Però què dius ara! Que s'ha mort la Julieta? I quan ha sigut això, perquè no s'han sentit les campanes, oi? La pobra anava molt feixuga, no s'aguantava de cap cama. Me la vaig trobar a plaça el diumenge passat i feia tota la pena del món. Anava amb la seva jove, de bracet, i portava aquell bastó tan rònec que ja arrossegava el seu oncle Jaumet, el que conreava la quintana de Coromines, a tocar de casa. Pobre dona, ara que semblava que se li havia acabat el patir perquè havia pogut anar a viure el poble després que es va morir el seu home d'una patacada del toro! És que no es pot estar gota tranquil en aquest món. Tants anys patint per si plou o no plou, per si el bestiar va bé o no va bé que sempre hi tens quebrats, per les collites que cada any són més mal pagades i el veterinari que cada vegada cobra més, i les cèdules i els pagos a l'ajuntament i al sindicat, que no paren de pujar amb tants papers que s'han de fer. Marededéu, la Julieta, tant que havíem rigut plegades, de joves, a la fàbrica i al ball del casal. I ara, vet-ho aquí, s'ha mort. Que saps quan és l'enterrament? Ja m'ho diràs, segurament serà demà, justament el dia que havíem d'anar al notari per allò de la caixa d'orus. Ai! Facis la voluntat de Déu! Les coses mai venen soles. Ara que hi penso, la darrera vegada que me la vaig trobar, em va dir que se'ls havia mort el llorer. Jo no li vaig dir res, però entre mi vaig pensar que era mal senyal, que alguna de grossa n'havia de passar. I, veus? Ja ha passat.