La infància d’en N’Boo

Un relat de: Carles Ferran

En N’Boo fuma a cobert dels enemics, amagant la resplendor de la cigarreta que el faria un blanc fàcil. Només té onze anys però és tot un veterà: ha matat, violat, assassinat. Ha fet tot el què li han manat. Ha vist els propis oficials executar als que es negaven a obeir.
El silenci només es trenca pels gemecs dels ferits, deixats a la seva sort. Ell mateix té una cicatriu de metralla al pit, de la que ha sobreviscut. Ho sap prou bé: només són carn de canó. Cap d’ells interessa a ningú, no els costa res reclutar-ne d’altres per la força.
Fumant pausadament, recorda els anys passats, fins on li arriba el record. L’escola, on un missioner més voluntariós que preparat intentava ensenyar-los a llegir i escriure. No va tenir temps. Tenia cinc anys quan l’exèrcit regular va ocupar el poble i obligà a la població a extraure el coltan, mineral estratègic cobejat per les grans multinacionals de les telecomunicacions. Els infants eren ben valuosos, els seus cossos podien circular per les petites galeries excavades anàrquicament; molts d’ells morien atrapats per enfonsaments.
En tenia nou quan mercenaris rebels van entrar a sang i foc. En N’Boo va haver de presenciar com violaven la seva germana, de només onze anys, a la seva mare i a totes les dones del poblat. Després van decapitar els adults i es van endur la canalla. A ells els van donar un fusell i deu dies d’instrucció, a elles les van destinar a l’esbarjo de la tropa.
Havia tingut somnis, però és conscient que està atrapat. Dels companys de jocs sols en queden dos, embrutits per l’alcohol i la violència. Ha perdut la seva germana, devastada per la sida i els maltractaments. No té arrels.
No s’ho pensa. Salta de sobte del seu lloc i corre cap als soldats enemics, amb els braços oberts i un alarit salvatge. Només sent els tres primers impactes; els altres mantenen el seu esquifit cos voleiant durant mig minut. Quan s’atura el tiroteig, el seu cos cau a terra. Es diria que una mena de somrís li pacifica la cara.

Comentaris

  • Carles,[Ofensiu]
    allan lee | 15-08-2016

    jo tampoc penjo gaire res, darrerament. Però de vegades enyoro aquest espai, com si no hi pogués tornar quan em vingui de gust.
    Tinc el teu llibre de poesia, ja ho saps; a vegades em fa com una nostàlgia molt gran. És molt bell.
    Una abraçada

    Silvia

  • Invitació "El cicle de la vida"[Ofensiu]


    Benvolgut autor/a,

    Com a finalista del V Concurs ARC a la Ràdio 2014-2015
    l'Associació de Relataires en Català (ARC)
    es complau a convidar-te a l'acte de lliurament de premis
    i a la presentació del llibre
    "El cicle de la vida"

    T'esperem el dissabte 31 d'octubre de 2015, a les 11 del matí,
    a la Biblioteca Sagrada Família (Carrer Provença, 480, Barcelona)




  • M'has fet posar la pell de gallina![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 11-01-2015 | Valoració: 10

    Sempre pensem que la nostra infantesa de postguerra va ser dura comparada amb la que han tingut els nostres fills. Però, en llegir el teu relat, tan real ni que sembli ciència ficció, hom se n'adona que els infants, com a éssers vulnerables, són els que s'enduen la pitjor part de la vida en països del tercer món, on regna l'anarquia i la violència més absoluta. M'he quedat esborronada, no perquè no conegui l'estat de la infància en molts països, sinó perquè, sortint del Nadal on tot sembla tan bonic i on regne l'abundància, la realitat crua encara fa més mal.

    Molt ben escrit Carles. És un article digne d'un mestre.

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Benvolgut/uda relataire:

    Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “El cicle de la vida” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

    És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria d’aquest mes, i per tal d’anar avançant feina, t’agrairíem que ens fessis arribar l’autorització perquè sigui inclòs al recull.

    Només cal que ens enviïs per correu electrònic a l'adreça: concursos.arc@gmail.com, el text que adjuntem al final d’aquest comentari amb l’assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ EL CICLE DE LA VIDA, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

    Cordialment,

    Comissió Concursos


    TEXT AUTORITZACIÓ

    En/na .........................................................................................................

    amb DNI. número ......................................................................................

    i nick relataire ............................................................................................

    AUTORITZA a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure el microrelat ...................................................................................................

    seleccionat del mes de ..............................................................................,

    del qual és autor/a, en el recull de microrelats “Colors” que s’editarà a finals de 2015 mitjançant una plataforma digital de publicació. Així mateix també atorgo el meu consentiment per incloure qualsevol altre microrelat seleccionat al llarg de la present convocatòria i del qual jo en sigui l’autor/a i a difondre el seu contingut (en part o totalitat) pels mitjans habituals de l’ARC.

    Data .......................................

  • Avui mateix[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-12-2014

    Podria ser un nen ben real el teu N'Boo i no prové d'un passat llunyà, sinó d'avui mateix.
    Relat trist i cruel, però gràcies per recordar-nos-ho!

  • gypsy | 21-12-2014


    Quina prosa més increïble!

    :-P

  • Inquietant[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 20-12-2014

    recreació d'una infància malauradament tant real.

    Un bon relat que m'ha fet recordar la novel·la "El camí del Bandama Vermell" amb que dues companyes nostres van guanyar un premi fa temps.

    Em reitero: un bon relat, ben explicat.

  • Impactant[Ofensiu]

    És curiosa la paradoxa que planteges en el relat, en què el pobre nen viu el que li correspon d'infància amb la seva mort, somrient. I és que és trist, però és la crua realitat. Un relat realment impactant que et deixa amb l'anhel assassí de carregar-se als responsables de tot plegat que ho fan simplement per lucrar-se a pesar que saben que passa. Una autèntica llàstima. Felicitats pel relat, veritablement conscienciador.
    Edgar

  • Sembla ser...[Ofensiu]
    deòmises | 15-12-2014

    ...el final per a tot nen de la guerra, quan aquell món està controlat per adults forassenyats. Cru i cruel, però real. I molt.


    d.

  • Brutal[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-12-2014 | Valoració: 10

    carles, tota una reflexió d'un món brutal, brut i rebrut. Has llegit un llibre de'n Mamadou Kouroma, que parla d'aquest món de guerrers infantils? És brutal, com el teu relat. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Nens soldats[Ofensiu]
    rautortor | 14-12-2014

    No sé ben bé quan va començar aquesta incongruència. Tal vegada, els espartans que ensinistraven el jovent per a la guerra des del bressol i refusaven els incapaços llençant-los des de dalt d’una muntanya. Qui sap si amb les guerres recents, les mundials –em ve a la memòria la pel·lícula El pont de 1959–, la civil espanyola –la lleva del biberó– o les més actuals i dramàtiques, les que ens expliquen via telenotícies des de l’Àfrica, la cosa empitjorà fins als límits que tu, magistralment, ens exposes.

    Certament, si penses una mica sobre aquesta realitat, se t’esborrona l’ànima i, de cop, et vénen ganes de maleir fins a la nàusea tothom qui fa possible i permet tanta barbàrie.

    Com sempre has encertat plenament el tema i has posat el dit en la part més cruenta de la llaga. Es nota que has estat, ets i seràs home de protesta social.

    Raül

  • Molt bon...[Ofensiu]
    AVERROIS | 14-12-2014 | Valoració: 10

    ...relat Carles. Així és el món i els politics. S'aprofiten de la por de la gent a morir per fer el que els hi dona la gana. Quan una persona no té por a la mort, ells no tenen poder sobre ella. Si tothom ho fes les guerres s'acabarien. Però la por al sufriment i la mort fa de nosaltres dèbils per lluitar contra l'opressió.Potser algun dia algú s'aixecarà i els altres el seguiran sens por a res, i llavors tot haurà acabat i els homes seran humans.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Carles Ferran

34 Relats

394 Comentaris

51763 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida


Podeu saber més de mi a option=com_content&view=article&id=52&Itemid=222>Carles Ferran


Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.