La infància d’en N’Boo

Retrobat amic:
Després de molt temps d'absència, he tornat a visitar els relats dels vells amics i l'últim que has penjat m'ha emocionat especialment. Ets un gran escriptor i poeta!
Una abraçada

Retrobat amic:
Després de molt temps d'absència, he tornat a visitar els relats dels vells amics i l'últim que has penjat m'ha emocionat especialment. Ets un gran escriptor i poeta!
Una abraçada

jo tampoc penjo gaire res, darrerament. Però de vegades enyoro aquest espai, com si no hi pogués tornar quan em vingui de gust.
Tinc el teu llibre de poesia, ja ho saps; a vegades em fa com una nostàlgia molt gran. És molt bell.
Una abraçada

Silvia

Sempre pensem que la nostra infantesa de postguerra va ser dura comparada amb la que han tingut els nostres fills. Però, en llegir el teu relat, tan real ni que sembli ciència ficció, hom se n'adona que els infants, com a éssers vulnerables, són els que s'enduen la pitjor part de la vida en països del tercer món, on regna l'anarquia i la violència més absoluta. M'he quedat esborronada, no perquè no conegui l'estat de la infància en molts països, sinó perquè, sortint del Nadal on tot sembla tan bonic i on regne l'abundància, la realitat crua encara fa més mal.

Molt ben escrit Carles. És un article digne d'un mestre.

Benvolgut/uda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “El cicle de la vida” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria d’aquest mes, i per tal d’anar avançant feina, t’agrairíem que ens fessis arribar l’autorització perquè sigui inclòs al recull.

Només cal que ens enviïs per correu electrònic a l'adreça: concursos.arc@gmail.com, el text que adjuntem al final d’aquest comentari amb l’assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ EL CICLE DE LA VIDA, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

Cordialment,

Comissió Concursos


TEXT AUTORITZACIÓ

En/na .........................................................................................................

amb DNI. número ......................................................................................

i nick relataire ............................................................................................

AUTORITZA a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure el microrelat ...................................................................................................

seleccionat del mes de ..............................................................................,

del qual és autor/a, en el recull de microrelats “Colors” que s’editarà a finals de 2015 mitjançant una plataforma digital de publicació. Així mateix també atorgo el meu consentiment per incloure qualsevol altre microrelat seleccionat al llarg de la present convocatòria i del qual jo en sigui l’autor/a i a difondre el seu contingut (en part o totalitat) pels mitjans habituals de l’ARC.

Data .......................................

Podria ser un nen ben real el teu N'Boo i no prové d'un passat llunyà, sinó d'avui mateix.
Relat trist i cruel, però gràcies per recordar-nos-ho!

Quina prosa més increïble!

:-P

recreació d'una infància malauradament tant real.

Un bon relat que m'ha fet recordar la novel·la "El camí del Bandama Vermell" amb que dues companyes nostres van guanyar un premi fa temps.

Em reitero: un bon relat, ben explicat.

És curiosa la paradoxa que planteges en el relat, en què el pobre nen viu el que li correspon d'infància amb la seva mort, somrient. I és que és trist, però és la crua realitat. Un relat realment impactant que et deixa amb l'anhel assassí de carregar-se als responsables de tot plegat que ho fan simplement per lucrar-se a pesar que saben que passa. Una autèntica llàstima. Felicitats pel relat, veritablement conscienciador.
Edgar

...el final per a tot nen de la guerra, quan aquell món està controlat per adults forassenyats. Cru i cruel, però real. I molt.


d.

carles, tota una reflexió d'un món brutal, brut i rebrut. Has llegit un llibre de'n Mamadou Kouroma, que parla d'aquest món de guerrers infantils? És brutal, com el teu relat. Una forta abraçada.

Aleix

No sé ben bé quan va començar aquesta incongruència. Tal vegada, els espartans que ensinistraven el jovent per a la guerra des del bressol i refusaven els incapaços llençant-los des de dalt d’una muntanya. Qui sap si amb les guerres recents, les mundials –em ve a la memòria la pel·lícula El pont de 1959–, la civil espanyola –la lleva del biberó– o les més actuals i dramàtiques, les que ens expliquen via telenotícies des de l’Àfrica, la cosa empitjorà fins als límits que tu, magistralment, ens exposes.

Certament, si penses una mica sobre aquesta realitat, se t’esborrona l’ànima i, de cop, et vénen ganes de maleir fins a la nàusea tothom qui fa possible i permet tanta barbàrie.

Com sempre has encertat plenament el tema i has posat el dit en la part més cruenta de la llaga. Es nota que has estat, ets i seràs home de protesta social.

Raül

A les nits, quan em solen despertar les veritats, penso en aquestes criatures que són les nostres, les de tots i el seu patiment. Llavors les coses de cada dia deixen de ser importants; de quin color són les banderes , què farem demà per dinar , amb quina obra innecesaria ens sorprendran els alcaldes i si la Letizia ha repetit vestit. Fins que no tinguem cura dels nostres nens, dels de tots, seguirem vivint a l'infern.
Felicitats pel relat, amic Carles, m'ha arribat a l'ànima.

...relat Carles. Així és el món i els politics. S'aprofiten de la por de la gent a morir per fer el que els hi dona la gana. Quan una persona no té por a la mort, ells no tenen poder sobre ella. Si tothom ho fes les guerres s'acabarien. Però la por al sufriment i la mort fa de nosaltres dèbils per lluitar contra l'opressió.Potser algun dia algú s'aixecarà i els altres el seguiran sens por a res, i llavors tot haurà acabat i els homes seran humans.
Una abraçada.